diumenge, 15 de gener de 2023

Alemanya, un conte d’hivern, d'Heinrich Heine (3)

 



Alemanya, un conte d’hivern

Heinrich Heine, 1844


CAPUT III

 

A Aquisgrà, a la catedral vella,

hi ha enterrat Carlemany[1].

(Que no heu de confondre amb Karl

Mayer [2], que viu a Suàbia.)

 

Jo no voldria pas estar mort i enterrat

com a emperador a la catedral d’Aquisgrà;

m’estimaria més viure de poetastre

a Stuttgart, a la riba del Neckar.

 

A Aquisgrà els gossos s'avorreixen

al carrer i capten servilment:

“Dona’ns, oh foraster, una coça,

potser això ens distraurà una mica”.

 

En aquell poblat avorrit

vaig passejar una horeta.

Vaig retrobar-hi l’exèrcit prussià,

que poc que ha canviat!

 

Encara va amb els capots grisos

de colls drets, rojos

(el vermell significa sang francesa,

cantava, temps ha, Körner [3].)

 

Son els mateixos talossos pedants,

els mateixos angles rectes

a cada moviment, i a la cara,

la vanitat congelada.


Encara gallegen tan estirats,

tan drets com ciris,

com si s'haguessin empassat el garrot

amb què abans els atonyinaven.

 

Sí, la fèrula no desapareix mai,

ara la porten dins;

el “tu” familiar sempre seguirà

recordant l’antic “vos”.

 

El bigoti llarg és en realitat just

la darrera fase de la cua:

la cueta, que abans solia penjar darrere,

ara penja sota el nas.

 

M'ha agradat força l’uniforme nou

de cavalleria, l’he de lloar,

sobretot el casc de punta, el casc

amb la punta d’acer cap amunt.

 

Això és molt cavalleresc i recorda

el romanticisme de temps passat,

la castellana Johanna von Montfaucon [4],

el baró Fouqué [5], Uhland [6] i Tieck [7].

 

També evoca el bell record

de l'edat mitjana, d’escuders i patges

que en el cor portaven la lleialtat

i darrera l’escut d’armes.


Recorda les croades i els torneigs,

l’amor cortès i el servent piadós,

recorda els temps de la fe,

sense impremta i sense diaris.

 

Sí, sí, m'agrada el casc, palesa

un enginy molt agut!

És una ocurrència règia!

Quin acudit, quina empescada!

 

Només tinc por que en cas de tempesta

una punta així atregui fàcilment

cap al vostre romàntic caparró

els nous llampecs del cel!

 

I en cas de guerra, haureu de

comprar-vos una gorra més lleugera!

El pesat casc medieval podria,

en córrer, ser un bon destorb [8].

 

A Aquisgrà, al rètol de correus,

vaig tornar a veure l'ocell [9]

que m'odia tant. Verinós,

em mirava des del cim.

 

Ocell lleig, si algun dia

t’arreplego a les meves mans,

et ben desplomaré

i et tallaré les urpes.


Llavors et posaré en l’aire

penjat dalt d’una perxa

i cridaré a un concurs de tir

els caçadors renans.

 

I investiré amb ceptre i corona

qui m’abati l’ocell,

l’home valent! Farem fanfàrria

i cridarem: “Visca el Rei!”


[1] Carlemany o Carles I (742-814): rei dels francs (768-814) i primer emperador de l’imperi d’occident restaurat (800-814), segon sobirà de la dinastia carolíngia, a la qual donà nom.

[2] Karl Friedrich Hartmann Mayer (1786-1870): poeta alemany de l’Escola sueva, amb el nom del qual Heine fa un joc de paraules per paranomàsia.

[3] Carl Theodor Körner (1791-1813): poeta i militar alemany que va morir lluitant de voluntari contra les tropes napoleòniques.

[4] Johanna von Montfaucon: drama romàntic del dramaturg alemany August von Kotzebue (1761-1819).

[5] Friedrich Heinrich Karl de la Motte, Baró de Fouqué (1777-1843): escriptor alemany, conegut autor de la novel·la curta Ondina.

[6] Ludwig Uhland (1787-1862): poeta alemany, autor de poesies patriòtiques.

[7] Johann Ludwig Tieck (1773-1853): escriptor alemany del romanticisme.

[8] Aquesta estrofa fou suprimida per la censura en la seva època.

[9] L’àguila imperial prussiana.