Alemanya, un conte d’hivern
Heinrich Heine, 1844
CAPUT VI
A Paganini [1]
l’acompanyava sempre
un spiritus familiaris [2],
de vegades amb forma de gos, de vegades amb rostre
del beat Georg Harrys [3].
Napoleó [4] veia
un home vermell
abans de cada esdeveniment important.
Sòcrates [5]
tenia el seu daimon [6],
que no era un producte del cervell.
Jo mateix, assegut al meu escriptori
a la nit, he vist de vegades
un convidat encaputxat
dempeus darrere meu.
Sota l'abric portava alguna cosa
amagada que brillava estranyament;
la vaig veure de cop i em va semblar
una destral, una destral de botxí.
Semblava d'alçada corpulenta,
els ulls com dues estrelles;
no em va molestar mai mentre escrivia,
romania quiet dempeus en la llunyania.
Feia anys que no el veia
aquell company estrany,
i, de cop, me’l vaig tornar a trobar aquí,
aquella silenciosa nit de lluna, a Colònia.
Mentre passejava pels carrers meditant,
el vaig veure caminant darrere meu,
com si fos la meva ombra, i si jo m’aturava,
ell també romania quiet.
S’aturava com esperant alguna cosa,
i quan jo reprenia el passeig,
llavors em tornava a seguir. Així arribàrem
fins al bell mig de la plaça de la catedral.
Me’n vaig cansar i m’hi vaig encarar
dient-li: “Ara escolta’m,
per què em segueixes pel camí i el moll
en aquesta solitud nocturna?
Sempre et trobo a l'hora que
broten sentiments del mon
al meu pit i el meu cervell
dispara llampecs d'inspiració.
Em mires tan fix i tan ferm.
Parla, què tapes aquí sota
la capa que parpelleja secretament?
Qui ets i què vols?”
Però ell em va respondre secament,
fins i tot una mica flegmàtic:
"Si us plau, no m’exorcitzis
ni te'm posis emfàtic!
No soc un fantasma del passat
ni un espectre sortit de la tomba,
i no soc amic de la retòrica,
ni tampoc soc gaire filosòfic.
Soc de natura pràctica
i estic sempre silent i tranquil.
Però, sàpiga-ho, l’imaginat pel teu esperit
això faig, jo ho porto a cap.
I malgrat el transcurs dels anys,
no descanso fins que transformo
en realitat allò que has pensat;
tu penses i jo, jo actuo.
Tu ets el jutge, jo soc l'agutzil,
i amb l'obediència del serf
executo la teva sentència,
sigui justa, sigui injusta.
El cònsol anava precedit d’una destral
a Roma, en temps antics.
Tu també tens el teu lictor [7],
però la destral anirà darrere teu.
Soc el teu lictor i vaig sempre
darrera teu amb la llampant
destral de botxí, jo soc
l’efecte dels teus pensaments.”
[1]
Niccolò Paganini (1782-1840): violinista i compositor italià.
[2]
spiritus familiaris: esperit familiar.
[3] Johann Georg Carl Harrys (1780-1838): periodista i escriptor alemany, i secretari de Paganini, a qui acompanyava en les seves gires.
[4] Napoleó I (1769-1821): general, primer Cònsul (1799-1804) i emperador dels francesos (1804-15), de nom Napoleó Bonaparte. Fou l’artífex de la consolidació de la Revolució francesa, de la reconducció i moderació dels seus objectius revolucionaris i de la seva exportació França enllà amb les Guerres de la Revolució francesa (1792-1802) i les Guerres Napoleòniques (1803-1815). Entre les conseqüències per als territoris alemanys cal destacar la creació, per part del mateix Napoleó, de la Confederació del Rin (1806-1813), la qual agrupà diversos estats alemanys entre els quals el país de Heine.
[5]
Sòcrates (470-399 aC): filòsof grec, conegut sobre tot pel seu racionalisme,
pel mètode socràtic i perquè, acusat d’irreligiós i de corruptor del jovent,
assumí la pena de mort sense acceptar cap mesura commutable ni cap possibilitat
de fugida, per la qual cosa begué serenament la cicuta.
[6] daimon: esperit o deu interior.
[7] lictor: a l’antiga Roma, oficial subaltern al servei dels diferents càrrecs públics, que precedia els magistrats i els sacerdots portant, com a símbol d’autoritat, el feix, és a dir, una reunió de vares lligades al voltant d’una destral, i que s’ocupava de l’execució de les ordres oficials i d’algunes tasques de policia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada