Alemanya, un conte d’hivern
Heinrich Heine, 1844
CAPUT IV
Vaig arribar a Colònia al vespre,
llavors vaig sentir el corrent del Rin
i em va esventar l'aire alemany,
i vaig notar-ne la influència
en la meva gana. Hi vaig menjar
una truita de pernil,
i com que era molt salada,
em calgué beure vi del Rin.
El vi del Rin encara brilla com l'or
en copes de vidre verd,
i si en beus unes tirades de més,
et puja fins al nas.
T’hi puja un pessigolleig tan dolç,
que no pots evitar-ne el gaudi!
Em feu passejar al crepuscle vespertí
cap als carrerons que ressonen.
Les cases de pedra em miraven
com si em volguessin contar
llegendes de temps passats,
històries de la ciutat santa de Colònia.
Sí, aquí és on abans el clergat
cultivava la seva piadosa manera d'ésser,
aquí manaven els homes obscurs [1]
que va descriure Ulrich von Hutten [2].
El cancan [3] de l'edat mitjana era aquí
ball de monges i frares;
aquí va escriure Hoogstraten [4], el Menzel [5] de Colònia,
les seves denúncies verinoses.
Aquí la flama de la pira
devorà llibres i persones;
i hi repicaren les campanes
i s’hi cantà el kirieleison [6].
L'estupidesa i la malícia s’hi aparellaven
com els gossos a mig del carrer;
encara avui hom en reconeix la cadellada de nets
pel seu odi a la fe.
Però vet aquí a la llum de la lluna
aquesta companya colossal!
S'alça d'un negre diabòlic,
és la catedral de Colònia.
Havia d’ésser la Bastilla [7] de l'esperit,
i els astuts partidaris de Roma van pensar:
“En aquest calabós gegant
la raó alemanya s’esllanguirà!”
Llavors va venir Luter [8] i
va cridar el seu gran “Alto!”.
Des d'aquell dia, la construcció
de la catedral és manté interrompuda.
Perquè la seva no finalització precisament
en fa un monument a la força d'Alemanya
i a la seva missió protestant.
Pallussos de la Societat de la Catedral [9],
amb mans febles voleu
continuar el treball interromput,
i completar l'antic bastió!
Il·lusió insensata! En va sacsegeu
la bacina de l’almoina
i capteu fins i tot a heretges i jueus:
tot és infructuós i va.
En va tocarà el gran Franz Liszt
a benefici de la catedral,
i en va declamarà
un rei de talent [11].
La catedral de Colònia no s'acabarà
encara que els ximples de Suàbia
hagin enviat per a la seva construcció
tot un vaixell carregat de pedres.
No s'acabarà malgrat tots els xiscles
dels corbs i els mussols, aquells que,
de mentalitat antiga, tant els agrada
de niar a les altes torres d’església.
Sí, i arribarà un moment
en què en comptes de completar-la,
les habitacions interiors s’utilitzaran
d’estable per als cavalls.
"I si la catedral es torna un estable de cavalls,
què haurem de fer, llavors,
amb els tres Reis
Mags que hi descansen
en el seu tabernacle?"
escolto que pregunten. Però per què
ens n’hem de preocupar en l’actualitat?
Els Tres Reis Mags d'Orient
poden hostatjar-se en un altre lloc.
Seguiu el meu consell, i engabieu-los
en aquelles tres cistelles de ferro
que pengen altes en la torre de Münster
anomenada de Sant Lambert [12].
El Rei Sastre [13] hi fou engabiat
amb els seus dos consellers,
però ara farem servir les cistelles
per a altres majestats.
A la dreta hi haurà el senyor Baltasar,
a l'esquerra penjarà el senyor Melcior
i al mig, el senyor Gaspar;
Déu sap com van viure tots tres!
La Santa Aliança d'Orient [14]
avui canonitzada
potser no sempre va ésser bonica
ni es va comportar piadosament.
Baltasar i Melcior potser
foren un parell d’individus
que en un destret prometeren
una constitució al seu regne
i que no van complir la seva paraula.
El senyor Gaspar, el rei dels moros,
potser fins i tot amb una negra ingratitud
recompensà el seu poble, els ximples!
[1]
Obscurs: partidaris de l’obscurantisme, és a dir, de l'escolàstica medieval, i contraris a l’humanisme.
[2] Ulrich von Hutten (1488-1523): cavaller alemany, poeta i partidari de Luter i de la reforma protestant, i membre del grup d’humanistes d’Erfurt que publicà les Cartes dels homes obscurs.
[3] cancan: ball francès molt mogut que associa gestos i enlairament de cames.
[4]
Jakob van Hoogstraten (c 1460-1527): inquisidor dominic flamenc, oposat als
humanistes.
[5] Wolfgang Menzel (1798-1873): escriptor, crític literari i polític alemany, nacionalista i reaccionari, fou un dels principals opositors al moviment de la Jove Alemanya i va denunciar els escrits de més d’un escriptor coetani, entre els quals Heine.
[6] Kirieleison: conjunt de cants dels enterraments i dels oficis de difunts, el seu significat és ”Senyor, tingueu pietat”.
[4] La Bastilla: fortalesa de París construïda al s. XIV que fou utilitzada com a presó; símbol de l’absolutisme reial, fou enderrocada durant la Revolució Francesa, després que el poble l’assaltà i la prengué el 14 de juliol de 1789.
[8] Martí Luter
(1483-1546): reformador religiós, crític amb l’Església Catòlica, amb qui s'origina la Reforma i el protestantisme, des que el 31 d’octubre de 1517 feu
públiques les anomenades 95 tesis de Wittenberg clavant-les a la porta de
l’església de la universitat.
[9] Associació per a la construcció de la catedral de Colònia: societat creada el 1842 per continuar la construcció de la catedral, interrompuda durant la Reforma. Malgrat els desitjos contraris de Heine, que hi veia el símbol de la reacció política i religiosa, es va acabar a finals del segle XIX.
[10]
Franz Liszt (1811-1886): compositor
i pianista hongarès del romanticsme.
[11] rei de talent: es refereix a Frederic Guillem IV de Prússia (1795-1861), rei de Prússia (1840-1861), que amb motiu de l’inici de les obres feu un discurs molt comentat en l’època i en el qual parlava de la unitat i la força dels alemanys.
[12] Acabada la revolta anabaptista de Münster de 1534-1535, hi van ser exhibits, després d’haver estat torturats amb pinces incandescents fins a la mort (gener de 1536), els cadàvers de tres capitosts d’un estat protosocialista. Les gàbies, sense els ossos, encara hi pengen avui.
[13] Jan Bockelson o Beukelszoon: sastre holandès, més conegut com a Jan de Leiden, el Rei Sastre, que va governar la nova “Zió” fins a la seva derrota al juny de 1535.
[14] Heine compara els Tres Reis Mags d’Orient amb la Santa Aliança de Prússia, Àustria i Rússia: un tractat signat a París el 26 de setembre de 1815 per Frederic Guillem III de Prússia, Francesc I d’Àustria i Alexandre I de Rússia, del qual havia partit la iniciativa. El document, insòlit en la història diplomàtica, reflecteix l’extravagant espiritualitat del tsar i dels seus consellers, i s’entronca amb certs corrents romàntics irracionalistes: la política dels signataris havia d’inspirar-se en “les veritats sublims que ens ensenya la religió eterna del Déu Salvador” i en l’esperit de germanor, essent com eren “delegats de la Providència per a governar les tres branques d’una família, la nació cristiana”; acaba amb una crida als altres sobirans, demanant-los llur adhesió. Tots els d’Europa la hi donaren, tret del rei de la Gran Bretanya, del papa Pius VII i del soldà de Constantinoble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada