dilluns, 9 de gener de 2023

Alemanya, un conte d’hivern, d'Heinrich Heine (1)

 



Alemanya, un conte d’hivern

Heinrich Heine, 1844


CAPUT I [1]

 

Va ser en el trist mes de novembre,

quan els dies s’ennuvolaven

i el vent esfullava els arbres,

que vaig fer cap a Alemanya.

 

I quan vaig arribar a la ratlla,

llavors vaig sentir un bategar més fort

al pit; fins i tot crec que

em van començar a llagrimejar els ulls.

 

I en escoltar la llengua alemanya,

llavors em vaig sentir estrany:

no vaig voler dir res més, era com si el cor

es dessagnés plaentment.

 

Una nena cantava amb una arpa.

Ho feia amb veritable sentiment

i veu desafinada, però a mi em va

commoure com pinçava les cordes.

 

Cantava d'amors i de mals d'amor,

de sacrifici i retrobament

allà dalt, en aquell món millor,

on qualsevol sofriment s'esvaeix.


Cantava de la vall terrenal de llàgrimes,

d'alegries aviat esvaïdes,

del més enllà, on l'ànima gaudeix

radiant en la felicitat eterna.

 

Cantava la vella cançó de renúncia,

la non-non del cel

amb què hom adorm, quan ploriqueja,

el poble, la gran púrria.

 

En conec la melodia, en conec la lletra

i en conec també els autors;

sé que d’amagat bevien vi,

mentre predicaven aigua públicament.

 

Una cançó nova, una cançó millor,

oh amics, vull compondre-us!

Nosaltres volem construir

el Regne del Cel aquí en la terra.

  

Volem ser feliços justament aquí

i no morir més de gana;

la panxa dels ganduls no ha d’afartar-se

del que han guanyat mans treballadores.

 

Creix sobre la terra pa suficient

per a tots els fills dels homes,

i roses i murtres, i bellesa i plaer,

i pèsols no menys dolços.


Sí, pèsols dolços per a tothom,

tan bon punt esclatin les beines!

Deixem el cel

per als àngels i els pardals.

 

I si en morir ens creixen ales

vindrem a visitar-vos

allà a dalt, i menjarem amb vosaltres

els pastissos i coques més beneïts.

 

Una cançó nova, una cançó millor!

amb sons de flautes i violins!

Ja no es canta el Miserere [2]

ni toquen les campanes a mort.

 

La verge Europa s’ha promès

amb el bonic geni

de la llibertat; s’abracen l’un a l’altre,

es delecten amb el primer petó.

 

I fins sense la benedicció del sacerdot,

el matrimoni esdevé igualment vàlid.

Visquin el nuvi i la núvia,

i els seus futurs fills!

 

La meva cançó és un himne de noces,

el millor, el nou!

En la meva ànima s’aixequen

els estels de la més alta consagració.


Estels entusiastes, de salvatge brillantor,

es desfan en corrents de flames.

Em sento meravellosament fort,

capaç de partir roures!

 

Des que vaig trepitjar terra alemanya

sabes màgiques flueixen a través meu:

el gegant [3] ha tornat a tocar la seva mare,

i la força li creix de nou.

 

[1] Heine anomenà els capítols amb la paraula llatina caput.

[2] Miserere: salm que en la versió llatina de la Vulgata comença amb el mot miserere, “tingues misericòrdia”.

[3] Anteu: gegant de la mitologia grega, fill de Posidó i Gea, el qual, després de cada lluita, recobrava les forces en tocar la seva mare, la terra.