Alemanya, un conte d’hivern
Heinrich Heine, 1844
CAPUT I
Va ésser en el trist mes de novembre [2],
quan els dies s’ennuvolaven
i el vent esfullava els arbres,
que vaig fer cap a Alemanya.
I quan vaig arribar a la ratlla,
vaig sentir un bategar més fort
al pit; fins i tot penso que
em van començar a llagrimejar els ulls.
I en escoltar la llengua alemanya,
llavors em vaig sentir estrany;
no vaig voler dir res més, com si el cor
es dessagnés plaentment.
Una nena cantava amb una arpa.
Ho feia amb veritable sentiment
i veu desafinada,
però em va
commoure molt com pinçava les cordes.
Cantava d'amors i de mals d'amor,
de sacrifici i retrobament
allà dalt, en aquell món millor
on qualsevol sofriment s'esvaeix.
Cantava de la vall terrenal de llàgrimes,
d'alegries aviat esvaïdes,
del més enllà on l'ànima gaudeix
radiant en la felicitat eterna.
Cantava la vella cançó de renúncia,
la non-non del cel
amb què hom adorm, quan ploriqueja,
el poble, la gran púrria.
En conec la melodia, en conec la lletra
i en conec també els autors;
sé que d’amagat bevien vi
mentre predicaven aigua públicament.
Una cançó nova, una cançó millor,
oh amics, vull compondre-us!
Nosaltres volem bastir ara
el Regne del Cel aquí en la terra.
Volem ésser feliços aquí a la terra
i no morir més de gana;
el ventre dels dropos no ha de xuclar
allò que mans treballadores han produït.
Creix sobre la terra pa suficient
per a tots els fills dels homes,
i roses i murtres, i bellesa i plaer,
i pèsols no menys dolços.
Sí, pèsols dolços per a tothom
tan bon punt n'esclatin les tavelles!
Deixem el cel
per als àngels i els pardals.
I si en morir ens creixen ales,
vindrem a visitar-vos
allà a dalt, i menjarem amb vosaltres
els pastissos i coques més beneïts.
Una cançó nova, una cançó millor!
amb sons de flautes i violins!
Ja no es canta el Miserere
ni toquen les campanes a mort.
La verge Europa s’ha promès
amb el bonic geni
de la llibertat; s’abracen l’una a l’altre,
es delecten amb el primer petó.
I fins sense la benedicció del sacerdot,
el matrimoni no és pas menys vàlid.
Visca el nuvi i la núvia,
i els seus futurs fills!
La meva cançó és un himne de noces,
el millor, el nou!
En la meva ànima s’aixequen
els estels de la més alta consagració.
Estels entusiastes de salvatge brillantor
es fonen en corrents de flames.
Em sento meravellosament fort,
capaç de partir roures!
Des que vaig trepitjar terra alemanya,
sabes màgiques flueixen a través meu:
el gegant [3] ha tornat a tocar la seva mare,
i la força li creix de nou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada