dijous, 9 de febrer del 2023

Alemanya, un conte d’hivern, d'Heinrich Heine (10)

 



Alemanya, un conte d’hivern

Heinrich Heine, 1844


CAPUT X


Just en sortir de Hagen es va fer de nit,

i vaig sentir una estranya esgarrifança

als budells. No em vaig poder escalfar

fins a arribar a Unna, a la fonda.

 

Hi vaig trobar una noia bonica

que amablement em va servir el ponx;

com la seda groga, els seus cabells arrissats,

els ulls suaus com la llum de la lluna.

 

Vaig tornar a sentir amb plaer

el parlar papissot de Westfàlia.

El ponx borbollà molts records dolços,

vaig pensar en els meus estimats germans,

 

amb els cars westfalians [1], amb qui

vaig beure tan sovint a Göttingen,

fins a corprendre’ns mútuament

i rodolar junts sota les taules!

 

Sempre els he estimat tant,

els cars i bons westfalians,

un poble tan ferm, tan segur, tan fidel,

sense esplendor ni presumpció.

 

Que esplèndids estaven en el mensur [1]

amb els seus cors de lleó!

Tocaven tan rectes, és a dir, tan precises,

llurs estocades de quarta [2] i de tercera [3]!

 

Esgrimeixen bé, beuen bé,

i quan et donen la mà

en una encaixada d’amistat, llavors ploren;

són roures sentimentals.

 

Que el cel et conservi, poble valent,

que beneeixi les teves llavors,

que et protegeixi de la guerra i la glòria,

d’herois i de gestes heroiques.

 

Que sempre regali als teus fills

un examen molt suau

i que les teves filles faci boniques

sota la còfia, amén!


[1]  Durant el seu temps com estudiant de dret a la universitat de Göttingen, Heine s'havia unit a l’Associació de compatriotes de Westfàlia.

[2] mensur: esgrima acadèmica, practicada tradicionalment per algunes corporacions estudiantils i basada en una distància (mensur, “mesura”) fixa específica per a cadascun dels tiradors, ja que no els estava permès d’esquivar-se, apartar-se o perfilar-se, i en l’ús d’armes esmolades. No és ni un duel medieval mortal ni un esport modern inofensiu, sinó una manera tradicional d'entrenar i educar el caràcter i la personalitat, per la qual cosa, en un combat de mensur, no hi ha guanyador ni perdedor. Tanmateix, ambdós contendents acaben, això sí, amb nombroses cicatrius al cap i a la cara -considerades, d’altra banda, com a marques d’honor-, ja que els combatents s’esgrimeixen amb poca protecció, a la distància del braç i romanent al mateix lloc i intentant ferir les àrees desprotegides de la cara i el cap de l'oponent, ja que l'objectiu era suportar estoicament les lesions. 

[3] quarta o posició de quarta: de les deu posicions d’esgrima pel que fa a la manera de disposar l'arma en l'espai, vuit de les quals numerades i les altres dues adjectivades, la quarta consisteix a tancar amb la fulla de l'arma la línia alta interna, en espasa i floret, o una línia interna qualsevol, en sabre, i posar la punta més amunt que la mà armada, en supinació.

[4] tercera o posició de tercera: de les deu posicions d’esgrima pel que fa a la manera de disposar l'arma en l'espai, vuit de les quals numerades i les altres dues adjectivades, la tercera consisteix a tancar amb la fulla de l'arma la línia alta externa, en floret i espasa, o una línia externa qualsevol, en sabre, i posar la punta més amunt que la mà armada, en pronació.