Alemanya, un conte d’hivern, d'Heinrich Heine (14)

 

Alemanya, un conte d’hivern

Heinrich Heine, 1844

CAPUT XIV

 

Un vent humit, una terra nua,

la calessa trontolla en el fang,

però en la meva ment canta i sona:

"Sol, flama acusadora!" [1]

 

Aquesta és la tornada de l’antiga cançó

que em cantava sovint la meva dida,

"Sol, flama acusadora!", això sí,

sonava com el so d’un corn de caça.

 

Hi ha un assassí a la cançó,

que vivia en la luxúria i l'alegria;

finalment el troben penjat al bosc

en un salze gris.

 

La sentència a mort de l'assassí va ésser

clavada al tronc del salze;

era una víctima dels venjadors de la Feme [2],

"Sol, flama acusadora!"

 

El sol era querellant, i havia aconseguit

que l'assassí fos condemnat.

Moribund, Ottilie [3] havia cridat:

"Sol, flama acusadora!"

 

I si penso en la cançó, també penso

en la meva dida, la meva vella estimada;

torno a veure la seva cara bruna,

plena de plecs i arrugues.

 

Va néixer a la planura de Münster,

i sabia, en gran nombre,

històries de fantasmes esgarrifoses

i contes de fades i cançons populars.

 

Com em bategava el cor quan la vella

m’explicava la història de la filla del rei [4]

que s'asseia sola en el prat

i li brillaven els cabells daurats.

 

Oquera com era, hi havia de

pasturar les oques, i al vespre,

en menar-les de nou al tancat,

es quedava aturada al portal molt trista.

 

Perquè clavat a sobre veia

com penjava el cap d'un cavall;

aquest era el cap del pobre cavall

que l’havia conduït a terra estrangera.

 

La filla del rei sospirava profundament:

"Oh Falada, aquí penjat!"

El cap del cavall cridava des de dalt:

"Ai déu meu, tu anant a peu!"

 

La filla del rei sospirava profundament:

"Si la meva mare ho sabés!"

El cap del cavall cridava des de dalt:

"Se li hauria trencat el cor!"

 

Jo l’escoltava sense respirar

si la vella, més seriosa i amb veu baixa,

començava a parlar i parlava de Barba-roja [5],

del nostre emperador secret.

 

Em va assegurar que no estava mort

com creien els estudiosos,

sinó que vivia amagat en una muntanya

amb els seus companys d'armes.

 

Kyffhäuser [6] s’anomena la muntanya,

a l’interior de la qual hi ha una cova;

els llums penjants n'il·luminen fantasmagòricament

les altes sales amb volta.

 

La primera sala és un estable de cavalls,

i s’hi poden veure molts

milers de cavalls amb arnesos blancs

drets al costat dels bressols.

 

Porten posades les selles i les brides,

però no se’n sent

ni un renill ni un trepig,

estan silents com ferro colat.

 

A la segona sala, en jaços de palla,

s’hi veuen soldats estirats,

molts milers de soldats, gent barbuda,

amb trets bel·licosos i desafiants.

 

Van armats de cap a peus,

però tots aquests valents

ni es belluguen ni es mouen,

sinó que jauen i dormen.

 

Apilades a la tercera sala,

hi ha espases, destrals, llances,

armadures, cascos, de plata i acer,

antigues armes de foc de Francònia.

 

Molts pocs canons [7], però prou

per formar un trofeu.

Una bandera sobresurt al capdamunt,

el seu color, negre, vermell i daurat [8].

 

L'emperador viu a la quarta sala.

Fa segles que hi està assegut

en una cadira de pedra, en una taula de pedra,

recolzant el cap sobre els seus braços.

 

La seva barba, que li arriba fins a terra,

és vermella com les flames de foc,

ara pica l’ullet,

adés arrufa les celles.

 

Està dormint o pensant?

fa molt de mal dir;

però quan arribi l'hora adequada,

se sacsejarà violentament.

 

Llavors agafarà la bona bandera

i cridarà: "A cavall! a cavall!"

El seu enorme poble es despertarà i saltarà

aixecant-se sorollosament de la terra.

 

Tots pujaran als seus cavalls,

que renillaran i faran trepig de peülles!

Cavalcaran cap al món trepidant,

i tocaran les trompetes.

 

Cavalquen bé, colpegen bé,

han ben dormit.

L'emperador manté un judici sever,

vol castigar els assassins.

 

Els assassins que una vegada van occir

l’estimada i meravellosa,

la verge de rínxols d’or, Germània [9],

"Sol, flama acusadora!"

 

Potser més d’un que es creia segur

i s’asseia rient al seu castell,

no s'escaparà de la soga venjadora,

de la ira de Barba-roja!

 

Que bonics que sonen, que dolços que sonen,

els contes de fades de la meva vella dida!

El meu cor supersticiós exclama joiós:

"Sol, flama acusadora!"

[1] Sol, flama acusadora!: tornada d’una antiga balada alemanya.

[2] Feme o Santa Vehme: societat secreta d’inspiració cristiana, fundada a Westfàlia en el segle XIII i activa fins a principis del segle XIX, que afirmava actuar en nom de l’emperador, el qual se’n degué servir per a mantenir l’ordre i la pau. El terme fa referència tant al tribunal judicial o corporació com a l’acte punitiu o càstig concretat en una sentència.

[3] Possiblement Ottilie Davida Assing (1819-1884): feminista, lliurepensadora i abolicionista alemanya del segle XIX. Els seus pares, un famos fisic jueu convertit al cristianisme i una poeta, eren intel·lectuals liberals que celebraven salons literaris en els quals assistien autors i pensadors com Heine i poetes de la Jove Alemanya.

[4] Heine inicia una versió resumida de La pastora d’oques, conte dels germans Jakob Grimm (1785-1863) i Wilhelm Grimm (1786-1859).

[5] Frederic I Barba-roja (aprox. 1123-1190): emperador romanogermànic i rei d’Itàlia i d’Arle (1155-1190), rei de Germània i de Romans (1152-1155) i duc de Suàbia (Frederic III, 1147-1152), participà en la segona (1147) i la tercera (1189) croades, estengué els seus dominis cap a Polònia i Escandinàvia, i entrà en conflicte amb el papat (1157-1177) pel pretès vassallatge de l’emperador al papa.

[6] Kyffhäuser: massís muntanyós on hi ha el monument Kyffhäuser o monument Barba-roja, dedicat a l’emperador Guillem I de Prússia (1797-1888, rei de Prússia: 1861-1888, emperador alemany: 1871-1888), de 81 m d’alçada i a la base del qual hi ha una figura de Frederic I Barba-roja, de 6,5 m d'alçada, que sembla que s'acaba de despertar, tallada a la pedra sorrenca in situ per l'escultor Nikolaus Geiger. Espanyols que l’han visitat coincideixen a veure, en aquesta conversió de part del massís rocallós en monument feta entre 1890-1896, un antecedent premonitori per als ideòlegs del Valle de los Caídos del Dictador espanyol Franco. En qualsevol cas, la llegenda sobre la resurrecció de Barba-roja hi fou solidificada en pedra natural.

[7] Es tracta d’un anacronisme: Barba-roja va viure força abans de l’invent de les armes de foc.

[8] Bandera que, a partir d’uns suposats colors imperials, va sorgir com a bandera patriòtica en les guerres contra Napoleó, i que Heine no va conèixer encara com a bandera nacional d’Alemanya.

[9] Germània: nom que els romans donaren a la gran planícia de l’Europa central des del Rin al Vístula, ocupada per pobles d’arrel indoeuropea, que, tanmateix, no aconseguiren de dominar mai. En aquest vers, Heine fa una prosopopeia del terme geogràfic.