“Allò difícil d’explicar respecte a com les esquerres no se’n surten és per què elles mateixes ho consenten” (Barbagelata)

Doncs haurem de matar el Pare, el Déu, el Partit, el Sindicat i el Cavaller Sant Jordi

Paul Willis començava el seu clàssic sobre l’educació secundària, Aprenent a treballar. Com els al·lots de la classe obrera aconsegueixen treballs de classe obrera, de la següent manera: “Allò difícil d’explicar en quant a com els al·lots de la classe mitjana aconsegueixen treballs de classe mitjana és per què els altres els deixen. Allò difícil d’explicar respecte a com els al·lots de la classe obrera aconsegueixen treballs de classe obrera és per què ells mateixos ho consenten”.

Independentment que cada cop és més difícil trobar feina de qualsevol tipus, l’obertura del treball de Willis permet fer una pregunta semblant per al sistema català d’esquerres: “Allò difícil d’explicar respecte a com les esquerres no se’n surten és per què ells mateixos ho consenten”. Perquè hi ha massa crítica suficient i indignada com per canviar tots els paradigmes organitzatius basats en la divisió i la desunió més eixorques, si més no per al moment electoral, per un nou paradigma basat en la confluència, la suma i la unitat, que, ben mirat, és el que reclama la realitat i l’únic paradigma que, no sols no consent, sinó que, a més, permet de guanyar!

Pel Front d’esquerres de Catalunya!

Un retrat clàssic del que està passant

“És un retrat de la vida corrent d’ahir, d’avui i de demà... És cert que cada part és viciosa, però en conjunt hi ha prosperitat: els crims contribueixen a la grandesa, els bergants al bé comú, el paradís es construeix amb bocins d’infern...” (Michel Onfray, L’eudemonisme social)

MORALITAT

D'El rusc esvalotat, o els tramposos convertits en gent honrada (1705), integrada més endavant a La faula de les abelles o Els vicis privats fan el bé públic (1714), de Bernard de Mandeville (1670-1733)

Deixeu, doncs, de queixar-vos: tan sols els necis
(X) Volen fer d’un gran rusc un rusc honest.
(Y) Gaudir les comoditats del món,
Ser celebrats a la guerra i viure en el confort,
Sense grans vicis, és una perfectament vana
Utopia, que s’ha posat al cap.
El frau, el luxe i l’orgull cal que existeixin
Si en volem treure partit.
La fam és terrible incomoditat, segurament;
Però sense ella, hi ha digestió i bona salut?
Es que el vi bo no surt
De la vinya més seca i vella d’anys?
Quan se la deixa créixer sense fer-ne cabal,
Ofega d’altres plantes i es converteix en fusta,
Però ens beneeix amb el seu noble fruit
Tan aviat se la pot lligar i podar
Així es constata que el vici esdevé també un benefici
Quan la justícia l’escapça i el limita.
És a dir, que si un poble vol ser gran
Tan necessari és per a l’Estat el vici.
Com ho és la fam per a poder menjar.
La virtut tota sola no pot fer florir les nacions
En la magnificència; i si es vol tornar a veure
Una Edat d’Or, cal estar tan disposats
A menjar aglans com a ser honestos.

Finis

Versió sencera:

http://www.alcoberro.info/planes/mandeville.htm

Allò que la realitat fa necessari és possible!

Manifest pel Front d'Esquerres de Catalunya

Si el sistema electoral espanyol vigent a Catalunya, la divisió reiterada de les esquerres catalanes, l’hegemonia institucional i comunicacional de les dretes, i el trist paper dels primers governs plurals d’esquerres fan inviable qualsevol possible victòria de les forces de progrés, ja sigui d’un sol partit o a través de la suma posterior dels seus escons, la nova realitat que el capitalisme financer està imposant bruscament i ràpidament arreu d’Europa a través de les dretes conservadores i neoliberals ha depassat les mateixes forces d’esquerres que, sotmeses a la inèrcia i al conservadorisme de gran part dels seus òrgans de direcció, han quedat descol·locades i apareixen ancorades exclusivament en els tòpics i els mètodes propis i respectius, els quals la greu situació d’avui palesa clarament com a insuficients, si no com a inútils i inservibles.

Aquesta greu situació, caracteritzada per l’impuls, barroer i brusc, del neoliberalisme a desmantellar l’estat del benestar, privatitzar els serveis públics, liquidar els drets laborals, reduir els sous ja miserables de gran part de la població, abocar la majoria de la joventut i de les dones a un atur permanent, desnonar famílies senceres dels seus habitatges, destruir el territori i el paisatge, etc, mentre s’injecten milions a la banca, la cúria eclesiàstica, la monarquia, els alts càrrecs polítics i directius de les institucions públiques i als consells d’administració de les empreses que gestionen serveis bàsics com l’energia, requereix, al costat de les formes de sempre: mocions, protestes, manifestacions, vagues generals, etc, una candidatura electoral única de les esquerres per a les properes eleccions.

Hi ha prou exemples en el passat, però també en el present, França per exemple, per posar-nos-hi en camí. Malgrat les seves mancances i limitacions, en un sistema democràtic, l’única revolució possible és aquella que, des de la dialèctica social, construeix l’organització disposada a convèncer per guanyar la penúltima batalla, que és la de les eleccions. Només així hom podrà aconseguir el govern des d’on hom ha de posar fi al lamentable estat de coses del present que les dretes impulsen al servei del capitalisme financer i en contra de la gran majoria de les persones.

Ja hem perdut massa coses i temps. Si ens mobilitzem i sacsegem les direccions de les esquerres potser encara, partits, sindicats i societat indignada en un únic Front d’esquerres de Catalunya, siguem a temps de frenar conjuntament el saqueig d’allò que els nostres antecessors i alguns de nosaltres vam ajudar a construir, i que els nostres fills i filles ja comencen a trobar a faltar.

Pel Front d’esquerres únic de Catalunya!

(Adhesions ací mateix o a frontdesquerres@gmail.com)

“Tot espai benaurat és fill o nét d’una partença / que travessa astorat. I Dafne transformada / vol, així que se sent llorer, que tu esdevinguis vent” (Rainer Maria Rilke)

El llorer és un arbre dioic, és a dir, que les flors masculines i les femenines estan en plantes diferents. Aquest de la fotografia és un llorer mascle plantat fa uns quinze anys al jardí. Avui, primavera encetada, presenta aquesta esponerosa combinació de verds i grocs.

Com Dafne, fugint d’Apol·lo, s’endeuta d’un adéu

“Nimfa, t'ho suplico, filla de Peneu, atura't; no et persegueixo amb males intencions; nimfa, atura't. Així fuig l'ovella del llop, la cérvola del lleó, així fugen amb ales tremoloses les colomes de l'àliga, cadascuna dels seus enemics; jo et segueixo perquè t'estimo. Pobre de mi! vés en compte de no caure de boca a terra. Que les teves cames, que no ho mereixen, no sentin les ferides dels esbarzers i que jo no et sigui una causa de dolor. Els terrenys per on t'apresses són abruptes; no corris tant, t'ho prego, i deixa de fugir; jo mateix et seguiré més a poc a poc. Sàpigues, tanmateix, qui has enamorat; jo no sóc pas un habitant de les muntanyes, no sóc un pastor, ni un d'aquells homes rudes que guarden per aquí bestiar i ramats. No saps, no saps, inconscient, de qui fuges i per això fuges. A mi m'obeeixen la terra de Delos, Claros i Tènedos, i la residència reial de Pàtara; Júpiter és el meu pare; per a mi es revela el que serà, el que ha estat i el que és; per a mi els cants s'acompanyen dels sons de les cordes; la meva fletxa és infal·lible, tot i que n'hi ha una més infal·lible que la meva, la que ha ferit el meu cor, abans lliure de cuites. La medicina ha estat una de les meves invencions, sóc anomenat auxiliador pertot arreu, i controlo el poder de les herbes. Ai de mi! El mal d'amor no pot ser guarit amb cap mena d'herbes i les arts que són útils a tothom de res no serveixen al seu senyor” (Ovidi: Metamorfosis).

Com Dafne, encalçada per Apol·lo, es converteix, amb l’ajut del seu pare, en llorer

“Ja que no pots ésser la meva companya, seràs, no ho dubtis, el meu arbre; ornaràs per sempre, llorer, els meus cabells, la meva lira, el meu buirac; acompanyaràs els cabdills romans quan veus alegres cantin el seu triomf i el Capitoli sigui testimoni de les llargues desfilades. També tu et dreçaràs, com a guardiana fidelíssima davant les portes d'August i protegiràs la corona d'alzina situada enmig; igual que el meu cap es conserva sempre jove i els meus cabells no són mai tallats, rep també tu l'honor de tenir un fullatge perenne” (Ovidi: Metamorfosis).

"los ulls als ulls de lliris s'acomoden" (Francesc Vicent Garcia)

Abans de tancar la meva etapa a Gualta, vaig retornar als seus boscos de la Font Pasquala a recollir uns quants lliris menuts (Iris lutescens) o gitanes.

En efecte, als terrenys de la muntanya de Gualta, si hi costa de trobar el romaní, hi són presents en gran quantitat els lliris menuts.

Fa uns quinze anys d’això, i aquells lliris han sobreviscut en una jardinera fins avui, superant també la maltempsada nevada del març de 2010.

Aquestes fotos són d’un dia o dos abans i després de Sant Josep, respectivament. I és que els lliris menuts acostumen a florir en colors grocs i liles de manera indeterminada pels volts de la seva diada, quan s'enceta la primavera.

ELOGIA UN GALAN L'HERMOSURA D'UNA DAMA
(Francesc Vicent Garcia i Torres, el Rector de Vallfogona)

Sou, oh Nise!, la summa bellesa,
on totes juntes contemplar se poden
les mostres del vestit que a Flora broden
seda i agulla de Naturalesa.

Clavell la boca i olor de camuesa,
los ulls als ulls de lliris s'acomoden;
tot lo demés amb dolces bandes roden
les roses i jasmins ab sa puresa.

¿Puix què diré de la bellesa rara
del jardí d'aqueix pit que sempre hi neva
i sempre està cobert de meravelles?

No com los altres, que la sort avara
dintre d'un dia la bellesa els lleva,
que divines i eternes són aquelles.

No és només natural allò que també és o pot ésser humà!

Si fa uns quants dies es feren presents les primeres merles, també és ara quan el pit-roig torna a fer-se present al bosc.

Sempre arran de terra en branques baixes i espesses en hores de sol escàs: si divendres n’era un de solitari cap al tard fosquejant, ahir al matí n’era una parella jove a punt per a la nidificació primaveral.

Són signes de la primavera, un esclat de tons i de colors que, encara que anual, no és mai igual. En efecte, en la confusió entre el ciclisme de la natura i la repetició dels seus signes hom oblida que la percepció i la sensibilitat són plenament humanes, i les persones, ai las!, poden gaudir, en una nova primavera, d'allò que, en una altra més antiga, els fou impossible de gaudir.

Que els signes que se us van mostrant, siguin en delit d'una primavera ben nova, abans que l'estiu roent i calorós apagui el cant dels pit-roigs:

http://www.scricciolo.com/eurosongs/Erithacus.rubecula.wav

"La mateixa lluita per aconseguir els cims basta per a omplir un cor d'home. Sísif, cal imaginar-lo feliç" (Albert Camus)

Sísif fou un heroi grec que va fundar Corint. La seva astúcia no exclogué ni herois ni déus. Així, si d’una banda empresonà per un temps Tànatos per acabar amb les morts en la terra, d’una altra, per reeixir-ne ell quan li toqués, digué a la seva dona que no li fes funerals, la qual cosa, un cop a l’infern, li serví de bona excusa perquè hom li concedís el retorn momentani a la terra per castigar-la, cosa que aprofità per no tornar-hi mai més. Quan morí altre cop, hom el castigà a empènyer una roca pendent amunt, fins que al cim de la muntanya queia rodolant altre cop al peu del pla.

Tot i així, Albert Camus (El mite de Sísif) no s’està de reconèixer la llibertat i la felicitat de Sísif: just entre el moment en què acaba d’empènyer la roca i el moment en què havia de tornar a empènyer-la, "el seu destí li pertany".

I això, ben mirat, a pesar dels móns absurds en què s'estavellen llibertats i destins, no és poca cosa. "Doneu-me un punt de suport, i mouré el món", escrigué Arquimedes de Siracusa.

“Quines arrels vives / a les esquerdes del cor!” (Aldo Capasso)

A partir d'unes ratlles d'Isak Dinesen en el conte Peter i Rosa (Contes d'hivern), via Vicenç Pagès Jordà a Desglaç a Dinamarca (Llibre de l'any): "si s'haguessin mantingut separats l'un a cada banda da l’escletxa es podrien haver salvat, però això no se li va acudir a cap dels dos".

A la plana, inesperadament els van negar sostre quan la tempesta s'expressava amb més virulència. I ben poc dubtaren de posar el seu encontre en mans de l’hospitalitat i l'acollida de la cabana dels cimals, a l'altra banda de la glacera.

Quan la massa de gel se'ls esquerdà sota els seus peus, conscients de la vida que pensaven que els havia d'unir per sempre, van interrompre instintivament la seva primera abraçada.

Fou així que salvaren la vida ambdós. Mai més, però, no pogueren reprendre aquell abraç incomençat. Havien quedat a banda i banda d'una enorme ferida que no va ser possible de cloure durant molts anys, fins que una altra nevada no reblí aquella escletxa.

“Arreu tindrem hostal, / farem convit arreu, / amb la fruita de l’arbre / de l’alliberament” (Maria Mercè Marçal)

L'ase de la sínia amb les clucales

Debades el pati s’hagués omplert de luxosos carruatges de gent alegre i generosa fent via cap en terres de mel i magranes! Perquè com l’ase de la sínia amb les seves clucales, ens van tenir, ara tu, ara jo, donant voltes i voltes lligats al pal de la mola de pedra que rodava sense canviar mai de lloc.

I orbs i muts, caminant només, es fa trepig i pols, però no pas camí!

A tocar d’aquell pati que s’omplia sovint de caravaners que acompanyaven trobadors i músics i actors ambulants, passàrem moltes jornades giravoltant sempre pel mateix terrer, trepitjant en una direcció que mai portava enlloc. Quants dies d’expressions defeses i de sojorns en estables allunyats, com per resistir, sols i separats, com ens feia gruar, migrar i glatir l’alfondeguer!

Avui, després de molts i molts anys, només unes pedres esmicolades i polsoses al fons de la plana a tocar del gran riu fronterer, testimonien l’existència d’aquell gran casal, un caravanserrall que, encara que estigui a l’origen de la marca que ens deixà darrera les orelles la corretja d'aquells aclucalls, forneix el nostre record comú més llunyà.

Ben a prop, l’udol d’un llop la llopada del qual hi encalçava llavors els ramats dels mercaders, s’erigeix en testimoni vivent del seu passat més trist i cruel, més silenciat: auuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!



PASQUINS PER A LA REVOLTA VEGETAL II

Maria Mercè Marçal

Dones, baixeu, veniu
a la dansa de l’herba.
Enramem els balcons
i preparem la terra.
Reguem-la amb pluja i sol,
defensem-la amb les dents,
perquè hi arreli l’arbre
de l’alliberament.

Sembrem-hi la llavor
i el verd de la tendresa,
el blat de l’enrenou
l’aventura i la menta
i quan neixin els brots
cridem-ho a tots els vents,
perquè s’espigui l’arbre
de l’alliberament.

Vestides en saó
de la revolta encesa
al cim dels campanars
desplegarem banderes,
banderes sense orgull,
color de roig novell,
perquè floreixi l’arbre
de l’alliberament.

Aviarem coloms
per encetar la festa
i inventarem camins
en cels sense fronteres.
Arreu tindrem hostal,
farem convit arreu,
amb la fruita de l’arbre
de l’alliberament.

Ens ha quedat el paradís en blanc!

El Jardí de les Delícies, d'El Bosc

Havíem començat a fressar senders que ens havien de dur cap a un paradís que encara no albiràvem, fins que, refiats de déus que havíem entronitzat sota la falsa aparença de llurs magarrufes, els confiàrem els nostres destins.

I llur avidesa possessiva ens mostrà, de grat i per força, un paradís ben inabastable, fins a aconseguir que el perdéssim definitivament i irremeiablement.

I els déus no han vessat ni vessen encara cap llàgrima!