DESÈ CANT (i últim, continuació)
Tanmateix, les promeses de la Mort no havien dissipat les angoixes del geni terrestre. En deixar-la, només havia tastat per un moment l'alegria d'haver-la vinclat. Immediatament van sorgir foscos pressentiments en la seva ànima; se sentia abandonat pel seu coratge i per la seva raó, i els seus esforços per recordar-los només servien per redoblar el seu terror i el desordre del seu esperit. Torna a les seves coves; creu que a la seu del seu poder trobarà l’alleujament de les seves penes: al contrari, tot li serveix per desesperar-lo. Sota aquestes voltes antigues i fosques, sent gemecs; hi veu espectres passejant. Per vèncer les seves pors, prova de reprendre la seva feina: els instruments que toca es trenquen; els focs que vol reanimar s'apaguen amb el vent de les manxes.
—Qui em podrà dir —diu— quines desgràcies m'anuncien aquests sinistres presagis? Cridem en el meu auxili els esperits infernals: van calmar el meu esperit agitat quan la terra va quedar submergida per les aigües del diluvi, quan l'oceà va separar Amèrica del Vell Món. Potser em retornaran el repòs i la pau que busco en va.
Al mig d'una profunda caverna, el geni talla a la roca una gruta que havia revestit amb closques de monstres marins. És en aquest lloc on havia aixecat l'altar als esperits infernals; era de marbre negre amb forma de trespeus. Un llum sepulcral, sempre encès, hi projectava una llum fosca: a sobre de l'altar, un quadre que havia pintat amb sang humana, representava l'àngel rebel en el moment en què Eva, seduïda pels seus discursos, abastava amb una mà tímida els fruits de l'arbre prohibit. L'alegria brilla en els ulls del dimoni, en el seu pèrfid somriure, malgrat els esforços que fa per dissimular-la.
El geni arriba als peus d'aquest altar: té a les seves mans sis serps que aixequen llur horrible cap mentre emeten horribles xiulets; les porta sobre l'altar, agafa una espasa i les talla en mil trossos. Mentre la sang impura d'aquests rèptils rega l'altar, adreça aquesta pregària als esperits infernals:
—Oh vosaltres, a qui no he invocat mai en va, correu a ajudar-me: estic envoltat de perills espantosos els quals ignoro. Ensenyeu-me què passa damunt la terra, a les esferes celestes i als abismes de l'infern: sigueu els meus guies; inspireu-me pensaments saludables; la meva ment me’ls rebutja, m'abandona. Si crec les meves pors, el meu darrer dia s'acosta; la terra perirà. Uniu-vos a mi per conservar-la; és el vostre imperi així com el meu. Disposeu dels tresors que he amagat a les meves coves; disposeu dels meus secrets i del meu poder, em rendeixo completament a vosaltres.
Tan bon punt el geni ha acabat aquesta pregària, les seves cavernes tremolen sota els seus peus, i s'agiten com les fulles dels boscos turmentats pels furiosos aquilons. Un tro subterrani hi ressona amb els seus cops redoblats, amb llampecs que es repeteixen d'un pol a l'altre pol. Les voltes de les cavernes s'obren, legions de dimonis s'hi precipiten, i s'endinsen de tot arreu a la cova, on el geni, amb els ulls inflamats, els cabells eriçats, els evoca. Amb prou feines s'hi havien aplegat quan tots junts, amb una veu lamentable, s’exclamen:
—Tornem a l'infern.
Amb aquestes paraules, desapareixen emetent udols horribles. De cop s'apaga la llum de la cova, la pintura de l'altar s'esquinça, l'altar mateix es trenca, la cova queda reduïda a pols.
El geni espantat creu que la Mort ha violat els seus juraments, i que la pèrfida acaba d'immolar Omegar i Sidèria. Ja no veu en la natura ningú més que Déu que pugui salvar-lo. Però ell mateix, al principi del món, va pronunciar la sentència de la seva mort. Com més segles ha acumulat el geni al seu cap, menys pot disposar-se a morir; s'aferra a la vida a través de tots els moments que ha viscut.
Camina a gambades per aquestes cavernes, medita sobre diversos projectes que adopta i rebutja al seu torn.
—Ai! —diu—, no hauria de ruboritzar-me de la meva covardia? Tinc por de morir, jo que veig els homes, aquests éssers més febles que jo, afrontar la mort i rebre-la amb coratge! La mort! ah! no era ella; sabien bé que renaixerien immortals; sabien bé que llurs ànimes sobreviurien a l'argila de llurs cossos. Oh mort! no ets tu qui temo, tinc por del no-res. Tots aquests homes que he vist tornaran a viure durant segles d'una durada eterna, i jo, ja no hi seré; no hi seré més! Terrible idea que no puc sofrir! Oh Déu! —va dir amb veu gemegant—, fes del meu ésser l’ús que et plagui, llença'm a l'infern, m’estimo més cremar amb els dimonis que ésser anihilat.
El geni ja no té força per pronunciar altres paraules, la seva veu expira als seus llavis; té el pit oprimit, trontolla i cau. La seva ànima pateix l'angoixa de l'agonia, una suor de sang, de color semblant al rostre de l'africà cremat pel sol, li cobreix la cara, li rossola pel cos i ennegreix la terra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada