El llorer és
un arbre dioic, és a dir, que les flors masculines i les femenines estan en plantes
diferents. Aquest de la fotografia és un llorer mascle plantat fa uns quinze
anys al jardí. Avui, primavera encetada, presenta aquesta esponerosa combinació
de verds i grocs.
Com Dafne, fugint d’Apol·lo, s’endeuta d’un adéu
“Nimfa, t'ho suplico, filla de Peneu, atura't; no et
persegueixo amb males intencions; nimfa, atura't. Així fuig l'ovella del llop,
la cérvola del lleó, així fugen amb ales tremoloses les colomes de l'àliga,
cadascuna dels seus enemics; jo et segueixo perquè t'estimo. Pobre de mi! vés
en compte de no caure de boca a terra. Que les teves cames, que no ho mereixen,
no sentin les ferides dels esbarzers i que jo no et sigui una causa de dolor.
Els terrenys per on t'apresses són abruptes; no corris tant, t'ho prego, i
deixa de fugir; jo mateix et seguiré més a poc a poc. Sàpigues, tanmateix, qui
has enamorat; jo no sóc pas un habitant de les muntanyes, no sóc un pastor, ni
un d'aquells homes rudes que guarden per aquí bestiar i ramats. No saps, no
saps, inconscient, de qui fuges i per això fuges. A mi m'obeeixen la terra de
Delos, Claros i Tènedos, i la residència reial de Pàtara; Júpiter és el meu
pare; per a mi es revela el que serà, el que ha estat i el que és; per a mi els
cants s'acompanyen dels sons de les cordes; la meva fletxa és infal·lible, tot
i que n'hi ha una més infal·lible que la meva, la que ha ferit el meu cor,
abans lliure de cuites. La medicina ha estat una de les meves invencions, sóc
anomenat auxiliador pertot arreu, i controlo el poder de les herbes. Ai de mi!
El mal d'amor no pot ser guarit amb cap mena d'herbes i les arts que són útils
a tothom de res no serveixen al seu senyor” (Ovidi: Metamorfosis).
Com Dafne, encalçada per Apol·lo, es converteix, amb l’ajut
del seu pare, en llorer
“Ja que no pots ésser la meva companya, seràs, no ho
dubtis, el meu arbre; ornaràs per sempre, llorer, els meus cabells, la meva
lira, el meu buirac; acompanyaràs els cabdills romans quan veus alegres cantin
el seu triomf i el Capitoli sigui testimoni de les llargues desfilades. També
tu et dreçaràs, com a guardiana fidelíssima davant les portes d'August i
protegiràs la corona d'alzina situada enmig; igual que el meu cap es conserva
sempre jove i els meus cabells no són mai tallats, rep també tu l'honor de tenir
un fullatge perenne” (Ovidi: Metamorfosis).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada