DESÈ CANT (i últim, penúltim lliurament)
La violència d'aquesta crisi n’escurça la durada. Es torna menys patidor; però les seves preocupacions continuen creixent.
—No
puc viure —diu— amb aquest turment; vull estar segur
de les meves desgràcies, i saber si Sidèria i el seu marit encara són vius.
Abandona les seves coves, torna al palau on habitaven, el recorre
sense trobar-los-hi, en surt
precipitadament, visita els indrets dels voltants amb més cura que l'àvid
caçador no busca el rastre del cérvol que ha perdut, s’enfila de les valls a
les muntanyes, es precipita des del cim de les muntanyes a les valls, entra en els
casalots, en els passadissos subterranis, en tots els edificis que poden amagar
éssers vius. Finalment troba a les escales de l'altar, on el son havia suspès
el seu dolor, Sidèria, a qui amb prou feines reconeix, tan pansits són els seus
encants!
Impacient per saber d'ella qui la va menar a aquest lloc,
quina causa l'hauria pogut separar del seu marit, i entelar així la seva
joventut i els seus encants, dissipa el vapor dels cascalls que la mantenen endormiscada.
Sidèria es desperta, el plaer celestial que omplia la seva ànima es dissipa amb
el son, i no és sense dolor que torna a la vida de la qual es creia deslliurada.
No volent ésser sorpresa de dia a la ciutat de Policlet, s'aixeca, s'afanya a
marxar-ne, i torna als llocs que havia deixat pel mateix camí que havia
recorregut el dia anterior. Però abandona el pla de perseguir i tornar a veure
Omegar. Una sola nit ha canviat els desitjos de Sidèria. Ja no dubta gens que
tots els esdeveniments que l’havien portat a la desesperació havien estat aturats
en els decrets de la Providència. Es resigna a la voluntat de Déu, aspirant
només a acabar els seus dies per redescobrir la felicitat de la qual havia
tastat les primícies als braços del somni.
El geni, invisible als seus ulls, acompanya els seus passos.
Veient de nou aquesta Sidèria que creia que havia baixat a la casa dels morts,
no es desespera de la salvació de la terra.
—Tinc —diu— secrets que guareixen les ferides
dels homes en un instant. Em serà fàcil recordar al seu rostre la resplendor
dels encants que ha perdut. Descobriré el retir d'Omegar, i finalment podré
reunir aquests dos cònjuges.
Mentre l’ocupa aquest pla, i que es presentarà en forma
humana a Sidèria, dos objectes que s’ofereixen a la seva mirada el glacen de
terror, la sortida del sol gairebé apagat i la Mort irritada que medita
projectes sagnants.
Ha arribat el moment que fixarà per sempre els destins de la
terra, el cel i de l'infern. Comença l'última escena del mon. Les potències
celestes baixen sobre els núvols per contemplar-la. Les ombres dels morts,
errants i fugitives, acudeixen al lloc de l'escena. Els dimonis suspenen els
turments de l'infern, n’obren les portes, i s’avancen cap al fosc llindar
d'aquest horrible sojorn.
Sidèria baixava lentament la muntanya que domina la ciutat de
Policlet, i que havia pujat el dia abans amb esforços tan dolorosos. La Mort la
veu sense reconèixer-la, i encara assedegada de sang humana, avança cap a ella
a gambades, aixecant la seva dalla assassina. El geni veu el perill, i vola a
trobar-se amb la Mort i vol aturar-la. La Mort segueix el seu camí sense
dignar-se a mirar-lo.
—Oh
Mort! —s’exclama el geni amb veu espantada!— quin és el teu propòsit? és ella qui immolaràs, és Sidèria
que els teus ulls no reconeixen.
—És
ella —diu la Mort amb alegria—, m’és dolç saber-ho, que tindré el plaer d'immolar-la davant
els teus ulls!
—Què! —reprèn el geni amb el crit de la desesperació—, has oblidat els teus juraments?
—Vaig
jurar —continua la Mort— conservar Sidèria viva mentre nodrís la flama
de l'amor al seu pit. No vaig prometre estalviar Sidèria expirant, i que anhela
el moment en què tallaré la trama d'una vida que no és més que una tortura per
a ella. Vine —afegeix—, vine a aprendre d'una dona a morir, aquesta lliçó no et serà inútil.
Mentre la mort parlava així, Sidèria caminava davant d'ella; la
cara calmada i serena, s'acosta. La mort només la toca, Sidèria expira i cau a
terra sense moviment i sense vida.
Tot el cel esperava impacient aquest gran esdeveniment; les
seves voltes de seguida ressonen de crits d'alegria. El regne del temps s'ha
acabat, els segles eterns estan a punt de començar; però al mateix moment, l'infern
llança crits de ràbia, el sol i els estels s'extingeixen. La fosca nit del caos
cobreix la terra, sons planyívols surten de les muntanyes, les roques i de les
coves, la natura gemega. Hom sent a l'aire una veu lúgubre que crida:
—El gènere humà ha mort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada