divendres, 21 de setembre del 2012

A l'esquerra hi ha algú que vol enterrar el Príncep!





Als anys setantes, quan el PSU es mostrà disposat a convertir-se en el Príncep modern o gramscià, no li feu pas por baixar a l’arena política de veritat, aquella on les masses populars es troben colze a colze amb les dretes i les esquerres. Conscient que la batalla per l’hegemonia social no és possible sense una classe popular amb voluntat i capacitat d’esdevenir nacional, el PSU d’aleshores formà part sense pors, prejudicis ni vergonyes d’un moviment rupturista com l’Assemblea de Catalunya, nascuda el 1971.
I qui hi havia a l’Assemblea de Catalunya? No era pas or d’esquerres, tot el que hi havia –ja hi eren presents, per exemple, el grup de Pujol i la UDC de llavors-, però la direcció del PSU d’aleshores, si més endavant cometé l’error de no avalar el concert econòmic ofert a Trias Fargas per l'UCD, no cometé mai el d’abandonar les masses populars a les dretes existents en aquell moment. I els magnífics resultats de les eleccions de 1977, poc s’entendrien sense el gramscianisme psuquero i la voluntat d’arrabassar la direcció del moviment nacional a les dretes!
Per les raons que siguin, potser perquè hom sap que el Príncep contemporani haurà de ser fruit d'una dialèctica social que pot deixar més d'un sense cadira, algú està entestat a enterrar les restes d’aquell Gran príncep!
I és vertaderament llastimós, i contrarevolucionari!

diumenge, 16 de setembre del 2012

El plural de prou: allò que algunes esquerres han perdut




També a l’esquerra trobem cecs i sords que encara no han entès els significats del “prou” contundent que va expressar el moviment popular i rupturista de l’11S. Encallats en el simplisme i l’esquematització, no han vist, darrera aquest multitudinari “prou”, res més que identitarisme, essencialisme, carnavalisme o -agafeu-vos fort- emulació dels serbis.
El seu idealisme metafísic els priva d’anar més enllà del significat dels adverbis i de les banderes que els acompanyen, i adonar-se que darrera aquest “prou” hi havia el fuster que ha hagut de tancar el seu taller, l’ensenyant de música sense feina i que només és cridada a fer cursos de playback, les mestres interines que han perdut el seu lloc de treball per culpa de les retallades, el torner que ha estat acomiadat després d’un contracte de treball de tres mesos, grups de joves que encara estan a la recerca del seu primer lloc de treball, nois i noies que havien començat a construir una llar comuna i que han hagut de retornar a casa dels pares, gent indignada pel relegament de la llengua o pel tancament de repetidors de TV3...
Per què necessitem unes esquerres tan cegues i sordes, es diguin PSC o alguna fracció d’ICV que confiem que no sigui majoritària, als significats plurals i soterrats que conformen tot un poble?
Potser no n’hi ha cap que llur bandera específica abraci? O potser necessiten camins desbrossats i nets per no perdre’s enmig d’una plebs que els està dient que no necessita crosses?
Hi ha moments, en la història dels pobles, que la societat no sols mostra d’altres camins imprevistos que assenyalen la lluna cercada, sinó que desemmascara les seves institucions més ràncies i més caduques, aquelles que s’entossudeixen a mirar el dit i a intentar girar-lo encara, perquè no els agrada, diuen, el camí.
Quan apareix aquesta contradicció entre la societat que va endavant i unes organitzacions que si no van endarrere, no es decideixen a anar endavant, des de les esquerres no hi ha moment per al dubte ni per a la vacil·lació: al costat del moviment popular sempre, perquè és gràcies a ell i a partir d’ell que tindrà lloc el procés transformador que també està inclòs en aquell “prou”.

dissabte, 8 de setembre del 2012

“Quan la paraula et toca, se sembra i treu branques” (Damià Pons)





Potser sigui precisament perquè som, a diferència dels altres animals, els creadors dels nostres propis mites, que acabem convertint-nos en llurs presoners: tant és així, que la pluralitat de déus a Grècia i Roma, el Déu únic i vertader a l’Edat mitjana europea, l’Home durant l’Humanisme, la Raó de la Il·lustració al segle XVIII, el Progrés al XIX i, del XX endavant, la Tecnologia, no sols palesen una aparent evolució positiva cap al pagà i al profà, sinó que representen també un perillós abandó i menysteniment de la paraula, el llenguatge, el logos, allò que ens fa diferents, precisament, dels altres animals.


 
INÈDIT

Joan Fullana Company

Tanmateix, Maria,
tot això sembla més aviat amarg,
groc de cementiri,
groguenc, grogós, groc, putes!,
de mort, de rància mort que s’escola,
de mort putrefacta, Maria.
Sembla, com t’ho diria,
sembla que no hi hagi,
en aquesta ciutat, groga, groguenca,
una puta ànima viva,
una paraula viva, verda,
una paraula blava, jo què sé,
una paraula negra i viva,
no una paraula rància, groga, grogosa,
morta, no!, una paraula, Maria,
calenta, com t’ho diria.
Una paraula que digui,
en aquella andana rància,
amarga, “hola bon dia”
en aquella andana groga,
de cementiri.

dijous, 6 de setembre del 2012

Encara la paraula: I si l’abús de la tecnologia estigués al servei dels dèspotes que pretenen que oblidem qui som i què som?





COMPENDI D’EDUCACIÓ CIVIL, 1920
Fragments
Ramon Rucabado
 
“Quina és la causa que l’home civilitzat sigui superior? 
–La vida en comú i les relacions entre els homes aplegats en una ciutat, que fan que els uns amb els altres es comuniquin les idees i els sentiments, estimulant-se així les facultats, i que per satisfer aquestes necessitats s’activin les arts, i, en resum, es perfeccioni l’home enter”

“Quin és el senyal més cert i immediat de l’esperit de l’home?
–La paraula; do exclusiu de l’home, facultat que permet expressar les idees i comunicar-les, revelant l’existència d’una consciència humana a tots els homes”

divendres, 31 d’agost del 2012

"Aquí els porcs es passegen rostits" (Petroni)




El país de Xauxa (1567, Alte Pinakothek, Munic, Alemanya), del pintor flamenc Pieter Bruegel el Vell (~1525-1569) o Bruegel dels Pagesos
 
Un paradís a la mateixa terra no és una idea gens moderna. La llarga i aferrissada lluita de la mateixa Església catòlica per imposar, amb l’artilleria que calgui segons l’època, la creença obligatòria en un paradís celestial substitutiu, i contraposat, a un paradís terrenal ens dóna una mesura temporal força ajustada de l’antigor d’aquest desig humà.
Tot i que El país de Xauxa de Bruegel el Vell ha estat interpretat com una condemna de la golafreria i la peresa, hom no pot estar-se de remarcar que el quadre mostra els personatges principals disposats com els radis d’una roda l’eix de la qual és la soca d’un arbre ben generós, i que entre aquells trobem representants dels tres estats de l’època (un noble cavaller, un pagès i un estudiant o sacerdot), és a dir, de totes les classes socials, gaudint, en una relació quasi igualitària, dels plaers d’una terra meravellosa a la qual s’arriba travessant una muntanya de farro i on els rius regalen llet i mel. Perquè, encara que sigui sobre coixins ben diferents: una flassada per al noble, unes batolles per al camperol i un abric de pell per al clergue, tots tres reposen a l’ombra de l’arbre de la felicitat, del qual pengen pastissos i una taula parada per al banquet, i que empara tota classe de menjars que es mouen pels encontorns: un colomí rostit cau justament a la boca oberta d’un soldat que reposa sota un cobert ple de coques; un pollastre rostit s’acomoda amablement en una safata; un porc rostit corre ja amb el ganivet de trinxar, i un ou passat per aigua es passeja amb la cullereta a punt en primer pla. Al fons, un altre personatge s’incorpora a Xauxa a través d’un munt de farro.
El país de Xauxa o de Cucanya és un oli sobre taula de roure, de 52x78 cm, pintat entre 1566-1567, que formà part de la col·lecció imperial de Praga, d’on desaparegué durant la conquesta sueca. Va reaparèixer a finals del segle XIX, completament repintat, i fou adquirit pel metge Henry Rossier per cinc francs. En 1901, Rossier mateix, després d’una nova restauració, vengué el quadre per deu mil francs al col·leccionista Kaufmann de Berlín. El museu Alte Pinakothek de Munic adquirí aquesta pintura flamenca en una subhasta el 1917.

Del web El País de Xauxa:
"Aquesta web amb destinació a fins socials (IRPF 2005, casella 88) es va iniciar el desembre de 1997 a Colomers, a la Catalana nació (jurats de València, 1399), que un dia reeixirà com a República dels Iguals (Gracchus Babeuf, 1795): unes noves relacions socials fonamentades en 'de cadascú segons la seva voluntat, a cadascú segons les seves necessitats' hi permetran la desaparició de la centralitat social del treball i la conversió del lleure en el nou eix a partir del qual es desenvoluparà la vida quotidiana dels humans, i trencar, per tant, l'antiga maledicció que fa: 'Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d'on vas ser tret' (La Bíblia, Gènesi 3: 19), entre d'altres maleficis i càstigs acceptats acríticament.
Avís per a navegants menors d'edat, doncs: web dedicada especialment als apologetes de la penitència, del conformisme i de la passivitat, als menyspreadors dels sentits, dels desitjos i del plaer, als prometedors d'un món ultraterrenal al qual cal condicionar i sacrificar la vida terrenal, i a tots els obsedits a potinejar activitats racionals de l'àmbit públic com la ciència, la història, la política o l'ensenyament amb la introducció d'irracionalitats de l'esfera privada com la creença, la fe, la teologia o la moral"

dijous, 30 d’agost del 2012

"Arrigo! ah, parli a un core." (Helena: Verdi, Les Vespres Sicilianes)

  Desembarcament de Pere el Gran a Trapani

Una estranya combinació de cultura a partir de les classes populars anònimes (sicilianes, en aquest cas), Pere el Gran, Gramsci, Verdi i Callas, perquè el catalanisme és el nostre universalisme!

MANIFESTACIONS DE SECTARISME
Antonio Gramsci

"Una de les manifestacions més típiques del pensament sectari (pensament sectari és aquell que impedeix veure que el partit polític no només és l’organització tècnica del partit en ell mateix sinó tot el bloc social del qual el partit és guia perquè és la seva expressió necessària) és la de creure que sempre es poden fer determinades coses inclús després d’haver canviat la ‘situació políticomilitar’. En Pere llança un crit i tots aplaudeixen i s’entusiasmen: l’endemà, la mateixa gent que ha aplaudit i s’ha entusiasmat en sentir fer el crit, fa veure que no sent res, s’amaga, etc; després de l’endemà, la mateixa gent renya en Pere, l’humilia i arriba fins i tot a colpejar-lo i a denunciar-lo. En Pere no entén res, però en Berenguera, que ha donat ordres a en Pere, li retreu que no ha cridat bé o l’acusa de ser un roí o un inepte, etc. En Berenguera està convençut que el crit, elaborat per la seva excelentíssima capacitat teòrica, ha d’entusiasmar i arrossegar sempre, perquè els membres de la seva camarilla sempre fingeixen que s’entusiasmen, etc. Seria interessant descriure l’estat d’ànim, d’estupor i inclús d’indignació, del primer francès que va veure rebel·lar-se al poble sicilià de les Vespres."

[Les Vespres sicilianes foren un aixecament popular de Sicília contra la dominació francesa (1282), que originà la coronació, com a rei de l'illa, de Pere el Gran de Catalunya-Aragó després de la seva victoriosa intervenció militar feta a petició dels sicilians: fou l'inici de la dominació catalana de Sicília]


Un enllaç interessant: Les dones de les Vespres Sicilianes