diumenge, 28 de gener del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (44)

 


Can Vila, Sant Marçal de Quarantella


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SISÈ CANT (continuació)

Jo havia arribat a l'últim grau de la més violenta de les passions: us diré fins a quins excessos em va portar? us amagaria les meves febleses si no us hagués promès ésser sincer. Havia sortit a fer la guerra als animals la carn dels quals em nodreix; cansat de mi mateix, aclaparat de problemes, menyspreant les preocupacions d'una vida que m'era odiosa, vaig trencar el meu arc i les meves fletxes. Després de vagar molt de temps per camins que no coneixia, vaig entrar en una vall deliciosa semblant a aquells jardins on l'opulència reunia les creacions més boniques de la natura. Em creia transportat al cel; a cada pas romania en un nou èxtasi; hom hauria dit que aquests llocs eren la residència de la voluptat; els ocells l’inspiraven amb cançons celestials, els rierols amb llur remor suau. La veia representada en diversos grups de marbre sota la imatge dels Cupidos que acaronaven nimfes mig nues. Jo no feia cap moviment que no fos un plaer. Si caminava, m'aixecava la terra i l'herba tendra que amb prou feines fregava. Respirava voluptuositat fins i tot a l'aire carregat de perfums: una glorieta, que em va semblar que servia de temple d'aquest deliciós estatge, estava tan coberta de flors que l'ull no podia veure la tija que les portava. Allà vaig descansar en un llit de verdor, on el son que feia temps que em fugia va arribar a pesar i tancar les meves parpelles. Quins moments vaig passar! Els somnis m'oferien la felicitat en mil formes variades; vaig veure la terra cobrir-se de nombrosos pobles, el treball, la indústria i la pau sadollar-los de béns, les belles arts distreure’ls amb delicats plaers. Mentre contemplava aquests grans espectacles, Sidèria es va presentar als meus ulls; ja no era aquella esposa severa que reprimia els desitjos del seu amant. Em crida als seus braços dient-me:

—Heus ací la posteritat de la qual seré la mare.

Amb aquestes paraules que em transporten d'alegria, em desperto. No, no va ésser un somni va; la veig al meu costat, tenint com a únic vestit els seus cabells esbullats. Dubto del prodigi, li poso les meves mans a sobre; sí, vaig sentir el moviment del seu cor i la calidesa del seu pit. Una il·lusió que només va durar un moment, i que en enganyar els meus desitjos em va posar furiós. Jo jurava que ella no seria la meva dona en va. Amb més velocitat que un voltor famolenc cau des de dalt de l'aire sobre la tímida coloma, em precipito cap a aquests llocs, decidit a sotmetre-la als meus desitjos. Ja no la temia, i em vaig atrevir a desafiar les seves llàgrimes per tocar-me. Ai! encara no era conscient de la influència que tenia sobre mi. Tan bon punt vaig veure a través dels vels lleugers del crepuscle l'habitació de Sidèria, els meus propòsits es van esvair, jo estava allunyat d'ella, i malgrat l'interval que me’n separava, ella ja se m’imposava. Què no haurien fet la seva presència, les seves pregàries, les seves mirades tendres, que m'haurien demanat misericòrdia, i els sagrats noms del seu pare i de la virtut que ella hauria invocat. Vaig sentir que m’era més fàcil morir que cometre un atac contra ella; temia sobretot que dugués a terme el pla d'apunyalar-se davant dels meus ulls. Aquesta imatge de Sidèria, banyada amb la seva sang, em feia estremir; vaig prendre el determini de deixar-la per sempre. Adeu, esposa massa cruel, estic molt lluny d'acabar els meus dies per a tu. Torno als llocs encantadors on creia posseir-te; un prestigi m'ha enganyat, sens dubte, però si torna a consolar-me, no viuré infeliç del tot.