L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (41)

 

Cares esculpides en un ampit de finestra de Sant Esteve de Guialbes

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SISÈ CANT (continuació)

Forestan guia els nostres passos a través de la foscor fins als peus de la fortalesa. Quina va ésser la nostra sorpresa en trobar les portes obertes i els guardes adormits.

—L'estranger —digué Forestan— ha fet tots aquests prodigis.

Travessem l'apartament d'Eupolis. El son l'havia sorprès dret, i el mantenia immòbil. Em vaig estremir en veure’l. Per la seva aparença ferotge, per les armes amb què estava envoltat, vaig jutjar que abans d'adormir-se havia fet plans bàrbars; però el que em va horroritzar va ser un got ple de verí que destinava a Sidèria. Hauria acabat amb la seva vida, si no hagués pensat que no era generós immolar un enemic indefens. Finalment, entrem a la presó de Sidèria; el seu pare amb prou feines va tenir temps de donar-li el seu trist comiat. La besa, li banya la cara amb les seves llàgrimes, alça al cel les mans tremoloses per recomanar-li la seva filla, i la remet als meus braços, sense poder pronunciar ni una paraula.

Ignoro amb quin encantament es va disposar tot per a la nostra sortida, que es va dur a terme de seguida. La nostra fugida va ésser com un triomf. Algun geni invisible ja havia omplert el nostre globus d'esperits volàtils, la naturalesa dels quals ens era desconeguda, i que escampaven la més dolça olor. El nostre vaixell ens transporta a l'aire, on creiem ésser portats pel vapor dels perfums més dolços. La foscor dels núvols que ens reben es dissipa, es tornen tan lluminosos que resplendeixen més que els raigs del dia. Penso que navego sobre onades de llum i d’atzur. Aquest prodigi va durar fins a l'alba, que va revelar Europa als nostres ulls astorats. Un trajecte tan llarg només havia estat la feina d'unes poques hores. Els meus companys van admetre que jo estava protegit per un poder celestial, i que la meva unió amb Sidèria tenia el sufragi del cel mateix. Aviat vaig arribar a aquests llocs els quals intentava retenir en va. Estaven impacients per tornar a llur pàtria: tot conspirava per accelerar la meva felicitat, i lliurar Sidèria al seu marit.

Oh! quins encants escampa pels llocs més tristos la mera presència d'una dona adorada! Com Sidèria, en arribar a aquesta solitud, la va canviar! Que bonica em va semblar! Ja no hi trobava el cansament amb què les pesades mans colpejaven tan lentament cada moment del dia i de la nit. El temps hi va recuperar les seves ales, i fugia tan ràpid que hauria volgut moderar el seu ràpid vol. De quines delícies es va abeurar aquest curt espai dels meus dies! Sidèria no havia esgotat mai per a mi totes les cures amables; cada dia creia conèixer-la; cada dia es presentava als meus ulls amb l'aparença d'una nova perfecció; la meva ànima era la seva; la meva alegria, la seva felicitat única. Ella veia que jo era feliç amb l'únic plaer de plaure-li; els seus ulls satisfets sempre em deien que jo havia reeixit. Què hi faltava a aquesta felicitat? Els únics plaers de l'amor que Sidèria no concedia als meus desitjos; però llegia en les seves mirades que aquestes denegacions no eren voluntàries. Quan la seva mà havia rebutjat els meus esforços, em demanava perdó pel seu rigor amb les atencions més tendres, amb les paraules més dolces i més afalagadores. Una inaudita barreja d'amor i severitat que jo no comprenia! Sovint, després de les batalles d'una llarga prohibició, el seu rostre es cobria de llàgrimes. Finalment jo volia conèixer la causa d'aquest comportament estrany.

—Per què doncs —li vaig dir un dia que s'havia escapat dels meus braços— m'oposes aquesta resistència que m'afligeix? Els nostres cors, sempre units i savis, no estan d'acord en l'objecte dels meus desitjos més ardents. Si les meves mirades estan plenes de l'amor amb què cremo per a tu, gires les teves, i sembla que no m'has entès. M'interromps quan els meus discursos massa apassionats et mostren la meva flama. Commogut per la meva única indiferència tan bon punt m’afecto per a tu, és aleshores que et tornes més tendra, retrobo en tu els ulls d'una amant, i si, confiant en aquestes aparences afalagadores, caic als teus peus per demanar-te el preu de la meva tendresa, encara experimento nous rigors. Oh Sidèria! no puc pas viure així! expliqueu-me, us ho suplico, els motius d'aquests obstinats refusos; digues-me si soc per a tu un objecte d'aversió. Ja no hauràs de tenir por al teu marit.