L’últim home
SISÈ CANT (continuació)
—Cel! —em va respondre—, t'odio! jo que soc infeliç només
perquè t’estimo massa ardentment! Omegar! quin secret funest m'has demanat! La
meva tendresa, amagant-te-la, t'estalviava les penes que m'agradava patir per a
tu; però sento que seria culpable encara de callar. Els combats que he suportat
m'han esgotat el coratge, i ja no tinc la força per resistir-te, tret que tu
mateix no m'ajudis a reprimir els teus desitjos.
Després d'aquest discurs, em va portar a aquesta cova, on
estàs assegut. Aquí és on el seu cor s'aboca amb plaer al meu.
—Saps —va reprendre ella— que després de la nostra separació,
ordenada per Ormuz, Eupolis em va fer portar a la presó de la fortalesa, on
vaig arribar sense forces i gairebé morint. Omegar! tu eres l'únic objecte del
meu dolor; temia per a tu la fúria dels americans, que cremaven per vessar la
teva sang. Sola, lliurada als pensaments més foscos, sentia amb tota la seva
força el turment de la preocupació, més terrible que la mateixa desgràcia. Quan
vaig veure les portes de la meva presó obrir-se com per voluntat pròpia, i va
aparèixer el meu pare, seguit d'un desconegut:
—Filla meva —em va dir apretant-me al seu pit—, moriràs, si
no et torno al teu marit! Jutja com t’estimo: accepto la teva marxa. M'exposo,
amb Amèrica i el gènere humà, a totes les desgràcies predites per Ormuz.
Tanmateix, pots tranquil·litzar el teu pare; conec la teva virtut. Ormuz ha
trencat els nusos del teu himeneu. Jura'm respectar els seus últims desitjos.
—Vaig fer-ne el jurament a la cara del cel, en presència del
meu pare i del foraster, a qui vaig veure somriure amb malícia. Potser creia
que algun dia jo trairia les meves promeses; però es va equivocar. No, no seré
una noia desnaturalitzada; no utilitzaré les benediccions d'un pare per a la
seva ruïna; no seré l'homicida de la terra i dels homes; o, si ho pots pensar,
aprèn, Omegar, a conèixer-me.
Amb aquestes paraules, descobreix sota el seu vestit un
punyal que hi guardava amagat.
—Tan bon punt —va continuar— que la meva voluntat, ja tan
feble, i que gemega per resistir-te, estarà disposada a cedir-te, previnc el
moment del crim i em mato.
No us diré quines van ésser la meva sorpresa i el meu dolor, en
va vaig intentar debilitar la seva confiança en les paraules d'Ormuz. En va
vaig acusar els seus oracles de contradicció i d’impostura.
—Què! —li vaig dir—, el cel no els ha negat? Has
oblidat els prodigis que van afavorir la nostra fugida, els designis dels
nostres enemics revelats, llurs esforços enganyats, Eupolis i els teus guàrdies
submergits en un somni profund?
Aquests discursos no la podien commoure.
—Estrany a Amèrica, veig —em va dir ella—, que no coneixes Ormuz, no saps que va ésser venerat com a déu a Amèrica. Educada en aquest respecte per a la seva persona, creia en les seves prediccions malgrat el vel fosc que les envolta, malgrat els mateixos miracles que semblen contradir-les. Un prodigi em sorprèn menys que una mentida a la boca d'Ormuz. Així que no em posis més motius nous. Deixa de lluitar contra mi en combats en què només sortiries victoriós perdent la teva dona; satisfeta, ai! de respirar junts sota el mateix cel, de veure't, d’escoltar-te, hi cenyeixo els meus plaers. Sí, que els meus dies s’escolin així; dono fe al cel que hauré viscut la més feliç de les mortals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada