L’últim home
SISÈ CANT (continuació)
No la vaig contestar; vaig sufocar el meu dolor al pit; veia que era inútil o perillós entendrir-la sobre la meva sort. Afectava indiferència amb ella. Em vaig prohibir fins i tot les efusions del cor, dolços plaers que m'havien consolat de la privació d'una felicitat més gran: jo només em podia queixar; em consumien els focs que els meus combats, la presència contínua de Sidèria, el seu amor que ja no m'amagava des que m'havia inspirat des de la reserva, només feien més devoradors; la nit no els podia calmar; al llit del meu descans, em turmentaven llargs insomnis en què jo respirava tots els ardors de l'amor en un somni roent. No podent viure més així, vaig canviar el meu comportament, evitava Sidèria com a única causa dels meus mals. Tan bon punt l'alba aclaria les ombres de la nit, fugia lluny de casa meva, m’endinsava als boscos, pujava les muntanyes més altes; no tornava fins després que el cansament m'hagués esgotat. Va ésser mitjançant aquests esforços magnànims que sotmetia la més terrible de les passions. Així la mà que vol sotmetre un corser rebel, el llança sobre els solcs que la rella de l'arada ha esventrat profundament; es consumeix en esforços laboriosos, aviat blanqueja el mos del fre amb la seva escuma, la suor li regalima al llarg dels membres afeblits i el seu abrandament fogós s’esmorteix.
Per triomfar sobre mi mateix, només calia perseverar en
aquest disseny valent; però Sidèria, que s'havia alarmat per les meves
absències, avança un dia la meva marxa, dient-me:
—Què t'he fet, Omegar, per fugir sempre de mi? per què
privar-me de l'únic bé que estimo? Oh! que injust ets, si em vols castigar pels
meus rigors! Amb quanta cura i amor he intentat en va fer-me’ls perdonar; però
m'has deixat d'estimar, i fins i tot dubto si no et soc odiosa.
Quan va acabar aquestes paraules, va vessar torrents de
llàgrimes.
Ai! no vaig tenir la força per resistir el dolor de Sidèria,
vaig oblidar les meves resolucions; aplaudeixo totes les seves queixes; reconeixia
que era un bàrbar que no es mereixia els seus plors. Els vaig eixugar, no vaig
abandonar el seu costat, i vaig recaure en tots els mals dels quals amb prou
feines havia sortit.
Un estat tan violent no podia durar, les meves forces començaven a alterar-se, cada dia m'anava afeblint, i tan bon punt ho vaig sentir, va ésser un descobriment que vaig fer amb alegria; m'agradava dibuixar en els ulls de Sidèria el verí que em consumia. Per accelerar la meva pèrdua, em quedava al seu costat, trobava en aquest tipus de mort un plaer que plaïa a la meva venjança. Moriré, em deia; aleshores, veient la seva obra, ella es penedirà de la seva crueltat. Lamentacions inútils, que no escoltaré pas a la tomba, on els morts tasten el repòs que em fuig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada