L’últim home
SISÈ CANT (continuació)
No em va frenar ni la foscor de la nit, que començava a cobrir la terra, ni l'horror d'abandonar Sidèria; creia deixar-la per ella mateixa. Així és com excusava el meu crim: ximple com jo era, l'havia lliurada a la desesperació sola en aquest palau. Sense saber per on fer els seus passos, i sense poder romandre quieta, les imatges més fosques arriben al seu torn a espantar-la; finalment, creient-me devorat per les bèsties ferotges, impacient, desitja el retorn de la llum per buscar el meu cos sagnant i abandonar-se a la seva ràbia. Oh! que culpable vaig ésser! però jo havia perdut el seny. Tanmateix, aquest deliri dels meus sentits va començar a dissipar-se; retorno a mi mateix, com un home que es desperta tot commogut d'un somni terrible durant el qual s’ha cregut submergit a l'infern. S'examina, s'interroga; encara no sap si habita el sojorn dels vius o les morades fosques dels morts. Així que em va costar reconèixer-me: sorprès de trobar-me sol, de nit enmig del camp, pensava que un somni enganyava els meus sentits adormits. Quins maldecaps vaig tenir, quan vaig reconèixer la veritat!
—Oh cel! —em cridava—, en quines alarmes cruels s'ha d'enfonsar Sidèria!
Torno volant cap a ella; temo d’arribar massa tard per a salvar-la, s'estava morint. No li vaig amagar res; ella coneixia les meves fúries, els meus entusiasmes, els meus plans bàrbars. En lloc d'esclatar en retrets, s'apiadà de la meva feblesa, i amb tendresa va estrènyer les meves mans en les seves:
—Oh amic meu —em va dir—, si vols que visqui, no posis més el meu coratge a tan terribles proves! no les suportaria una segona vegada. Vas veure el greu que em sabia; va ésser amb dolor que em vas tornar a la vida. Que aquesta escena romangui per sempre present en el teu esperit; i si algun dia dissenyes plans semblants, deixa’t frenar per la imatge de la teva dona moribunda. Per què no està en el meu poder respondre als teus desitjos? he vessat moltes llàgrimes que t’he amagat; i si no les puc retenir en aquest moment, són els teus dolors els que m'afligeixen. Ploro, estimat Omegar, per oposar-te constantment cruels rebuigs. Esperem, t’ho suplico, que el cel s'expliqui. Creus que, si condemnés la meva reserva, permetrà morir en nosaltres l’esperança del gènere humà!
Sidèria va acabar amb prou feines aquestes últimes paraules; la seva veu expirava als seus llavis, estava tremolosa, angoixada. Vaig veure que el més terrible dels combats estava esquinçant-li l'ànima. Cansada de resistir-me, sucumbint sota tants esforços heroics, va fer, per llançar-se als meus braços, un moviment que va reprimir de cop, i pel qual es va voler castigar. Va agafar el punyal amagat sota el seu vestit: amb prou feines vaig tenir temps d'aturar el ferro que ja li tocava el cor. L'exemple d'un coratge tan gran, la por al perill que ella havia corregut, van tornar la calma als meus sentits. Em vaig avergonyir de la meva feblesa, i jo no vaig ésser pas indigne d'aquesta esposa virtuosa.
Vaig passar els dies següents en un descans tan perfecte, que em vaig creure per sempre a l’abric de noves tempestes; que podia pensar en Sidèria, i veure-la sense sentir ni entusiasmes ni combats; els meus desitjos estaven domesticats. Hauria previst mai que m'acostava a aquest moment que no gosava desitjar, i que havia de coronar la meva felicitat!
Un matí que jo estava absent, Sidèria va creure sentir uns sospirs que semblaven sortir de les voltes del palau, i que reviscolaven de moment en moment. Lluny d'espantar-se’n, va sentir aquella dolça pietat de la qual l'ànima no pot defensar-se davant la desgràcia; volia veure l’ésser desgraciat que pronunciava tons tan dolorosos. En el mateix moment la terra tremola, un espectre n’emergeix embolicat amb el sudari amb el qual hom embolcalla els morts a la tomba: descobreix el seu rostre. Sidèria, consternada, reconeix el seu pare.
—Sí, filla meva —li va dir—, soc Forestan, a qui deus el dia, i que no ha pogut sobreviure als teus comiats; vaig baixar a l'estatge de les ombres; aguanta les teves llàgrimes. Per desgraciada que siguis, no et toca pas a tu plorar pels morts. Torno a veure la llum per ordre del cel, escolta la seva suprema voluntat. Reprova el jurament que et vaig exigir: el meu respecte per a la persona d'Ormuz m'havia enganyat; però si la meva interdicció era criminal, ha fet esclatar la teva virtut. Retorno al teu marit els drets que tenia sobre tu; sigues feliç. Omegar ha de tornar abans que l’astre del dia hagi completat la meitat del seu recorregut. Si el teu pudor no s'atreveix a repetir-li les meves ordres, ves al temple d'aquest palau; trobaràs dues pintures sota l'altar que mira a llevant: exposa'ls a la seva mirada. En aquesta visió, sentirà que els seus desitjos es revifen, i coneixerà els teus. Amb aquestes paraules, l'ombra de Forestan es precipita al cor de la terra, i desapareix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada