Alemanya, un conte d’hivern, d'Heinrich Heine (22)

 

Alemanya, un conte d’hivern

Heinrich Heine, 1844

CAPUT XXII

Més canviada encara que la ciutat,

em va semblar la seva gent,

camina tan trista i trencada

com ruïna errant.

 

Els magres ara són encara més prims,

els grassos, encara més obesos,

els nens són vells, els vells

s'han tornat infantils, la majoria.

 

Uns quants que vaig deixar com a vedells,

els vaig tornar a trobar com a bous;

d’altres que vaig deixar com a cries d’oca

s’han tornat oques de plomatge orgullós.

 

Vaig trobar la vella Gúdel [1] pintada

i empolainada com una sirena;

s’ha agençat rínxols negres

i unes dents blanques enlluernadores.

 

Qui millor s'ha conservat

és el meu amic el venedor de paper [2];

els cabells se li han tornat grocs i li voltaven el cap,

ara sembla Joan Baptista [3].

 

A *** [4] només el vaig veure de lluny,

em va passar al davant esperitat;

he sentit que el seu esperit va cremar

i estava assegurat a Bieber [5].

 

També vaig reveure el meu antic

censor [6]. Entre la boira, cos corbat,

ensopegà amb mi al mercat de les oques,

semblava molt deprimit.

 

Vam encaixar-la, una llàgrima

brollà dels seus ulls.

Que feliç estava de tornar-me a veure!

Va ésser una escena commovedora.

 

No vaig trobar a tothom. Alguns

han passat a una vida millor.

Ai! ni amb el meu Gumpelino [7],

no em vaig retrobar.

 

Aquella ànima noble acabava

de fer el darrer sospir en aquell moment,

i ara sura com un serafí transfigurat

en el tron ​​de Jehovà.

 

En va vaig buscar per tot arreu

Adonis [8] el geperut, que venia

tasses i orinals de porcellana

pels carrerons d'Hamburg.

 

Oh, si viu encara el petit Meyer [9],

no ho puc dir del cert,

el vaig trobar a faltar, però vaig

oblidar preguntar per ell a Can Cornet [10].

 

Sarràs, el fidel caniche, és mort.

Una gran pèrdua! M’hi jugo

que Campe [11] hauria preferit perdre

tot un estol d’escriptors abans.

 

La població de l'Estat d'Hamburg

es compon, des de temps immemorials,

de jueus i cristians; tampoc aquests

darrers no solen ésser gaire generosos.

 

Els cristians són tots força bons,

també fan un bon dinar

i paguen les seves lletres puntualment,

fins i tot abans del seu venciment.

 

Els jueus, al seu torn, es divideixen

en dos partits diferents;

els vells van a la sinagoga

i els nous, al temple.

 

Els nous mengen carn de porc,

es mostren rebels,

són demòcrates; els vells són

més aviat aristosarnosos [12].

 

M'encanten els vells, m'encanten els nous,

però juro pel Déu etern

que encara m’agraden més certs peixets:

en diuen amploies [13] fumades.

[1] vella Gúdel: veterana prostituta d’Hamburg.

[2] Eduard Michaelis (1771-1847): literat i filòsof jueu alemany molt respectat, ric comerciant majorista del paper.

[3] Joan Baptista o Joan (aprox 4 aC-aprox 30): segons els textos religiosos, profeta, anomenat també el Precursor, que  visqué austerament als deserts de Judea, on predicava al poble la conversió, per preparar-lo al judici del Regne de Déu.

[4] Heine omet expressament el nom del seu parent Adolf von Halle (1798-1866): marit de Therese Heine (1807-1880), una de les dues cosines de les quals estigué enamorat de jove, i afectat mentalment arran de la fallida de l’asseguradora de Georg Ehlert Bieber després del Gran incendi d’Hamburg.

[5] Georg Ehlert Bieber (1761-1845): propietari de l’Associació de residents d'Hamburg, fundada el 1795 i una de les asseguradores que van fer fallida arran del Gran incendi d’Hamburg.

[6] Friedrich Lorenz Hoffman (1790-1871): jurista alemany i bibliotecari que exercí de censor a Hamburg entre 1822-1848.

[7] Gumpelino: banquer d’origen jueu que apareix a “Els banys de Lucca” (Quadres de viatges), que s’anomenava, en realitat, Lazarus Gumpel (1770-1843), que italianitzà el seu cognom per tal d’emmascarar el seu origen i que va morir durant l’estada de Heine a Hamburg, el 9 de novembre de 1843.

[8] Adonis el Geperut: personatge singular dels carrers d’Hamburg dedicat a la venda ambulant.

[9] el petit Meyer: crític teatral local d’Hamburg.

[10] Julius Cornet (1793-1860): cantant d’òpera i director de teatre austríac que va dirigir el Teatre municipal d’Hamburg.

[11] Julius Campe (1792-1867): editor alemany,  publicà les obres de Heine, amb qui tenia un contracte d’exclusivitat des de 1837.

[12] aristosarnós: neologisme de Heine format per la combinació dels mots “aristocràtic” (aristokratisch) i “sarnós” (krätzig).

[13] amploia o patoia, meleta (Clupea sprattus o Sprattus sprattus ): peix semblant a la sardina de la família dels clupeids, però de dimensions més petites (no ultrapassa els 170 mm). El cos és comprimit, recobert d’escates petites que es desprenen fàcilment; el dors és blau-verdós fosc, els flancs grisencs i el ventre platejat. L’aleta dorsal és situada darrere el centre del cos. Es reprodueix a l’estiu. Mena una vida pelàgica i forma grans moles. Viu en tot l’occident d’Europa i també a la Mediterrània, on és objecte de pesca per tal com la carn és apreciada per la indústria conservera. És venuda fresca, fumada, en conserva i congelada per a ésser fregida i rostida a la graella.