Heinrich Heine, 1844
CAPUT XXIII
Com a república, Hamburg no va ésser mai
tan gran com Venècia o Florència,
però Hamburg té millors ostres; hom en tasta
les millors al celler de Lorenz.
Fou un bon capaltard quan
hi vaig anar amb Campe [1];
volíem rebolcar-nos junts
en vi del Rin i ostres.
També hi vaig trobar bona companyia;
amb alegria vaig tornar a veure-hi
alguns vells companys, per exemple Chaufepié [2],
i també alguns col·legues nous.
Hi havia Wille [3], la
cara del qual era
un llibre de família en què, a cops,
els enemics acadèmics
s’havien inscrit de manera molt llegible.
Hi havia Fucks [4], un
cec pagà
i enemic personal de Jehovà
que creu només en Hegel [5] i potser una mica
en la Venus de Canova [6].
El meu Campe era l’amfitrió
i somreia amb delit;
els seus ulls brillaven de felicitat
com una Madona [7]
transfigurada.
Vaig menjar i beure amb bona gana
i vaig pensar entre mi:
"Campe és realment un gran home,
la flor de tots els editors.
Un altre editor potser m’hauria
deixat morir de gana,
però ell fins i tot em dona beure;
no el deixaré mai.
Dono gràcies al Creador a les altures
que va crear aquest suc de la vinya
i que em regalà com a editor
Julius Campe!
Dono gràcies al Creador a les altures
que, amb la seva magnimitat,
va crear les ostres al mar
i el vi del Rin a la terra!
I que també va fer créixer llimones
per arrosar les ostres.
Ara, Pare, deixa’m pair bé
el menjar aquesta nit!
El vi del Rin sempre m’entendreix
i dissol qualsevol contradicció
en el meu pit, infonent-m'hi
la necessitat d’amor a la humanitat.
Em fa sortir de l'habitació,
em fa passejar pels carrers;
la meva ànima busca una altra ànima
i sotja tendres vestits blancs.
En aquests moments gairebé em fonc
de melancolia i d’enyor;
tots els gats em semblen grisos,
totes les dones, Helenes [8].
I quan vaig arribar a la Drehbahn [9],
llavors vaig veure a la llum de la lluna
una dona sublim, una cortesana
fenomenalment mamelluda.
La seva cara era rodona i perfectament sana,
els ulls blaus com les turqueses,
les galtes com les roses, la boca com les cireres,
també una mica vermell el nas.
Li tapava el cap una gorra
de lli blanc emmidonat
prisada en forma de corona mural
amb torretes i merlets dentats.
Portava una túnica blanca
que li arribava al tou de la cama.
I quins panxells! Semblaven
sòcols de dues columnes dòriques.
En les seves faccions podia llegir-se
la naturalitat més mundana;
però el seu sobrehumà darrere
palesava un ésser superior.
Se’m va acostar i em digué:
“Benvingut a l'Elba.
Després d'una absència de tretze anys,
veig que encara ets el mateix!
Potser estàs buscant les belles ànimes
que havies trobat tan sovint
i que es delectaven amb tu tota la nit
en aquesta bonica zona.
Se les ha empassat la vida, el monstre,
l'hidra [10] de
cent caps;
no tornaràs a trobar els vells temps
ni les teves companyes de llavors!
Ja no trobaràs les belles flors
que el teu cor jove adorava;
aquí van florir, ara estan pansides
i la tempesta les ha esfullades.
Pansides, esfullades, fins i tot trepitjades
pels peus brutals del destí.
Amic meu, aquest és el fat
en la terra
de tot allò que és bell i dolç!”
“Qui ets?” vaig preguntar. “M'estàs mirant
com un somni dels vells temps.
On vius, gran escultura de dona?
I et puc acompanyar?”
Aleshores la dona va somriure i va dir:
“T’equivoques, soc una dona distingida,
una persona decent i moral;
t'equivoques, no soc cap d’aquelles.
Jo no soc cap senyoreta,
cap lorette [11] francesa.
Perquè ho sàpigues, soc Hammonia,
la deessa protectora d'Hamburg!
Et sorprens i fins i tot t'espantes,
tu, un poeta tan valent, d’altra banda!
Encara em vols acompanyar?
Bé, doncs, no en dubtis més.”
Però vaig fer una riallada i vaig cridar:
“Et segueixo a l’acte.
Ves davant, i et seguiré,
encara que sigui a l'infern!”
[1] Julis Campe: vegeu nota 11 del Capítol 6.
[2]
Hermann de Chaufepié (1801-1856): metge alemany d’Hamburg, amic de Heine.
[3]
François Wille (1811-1896): periodista, escriptor i polític suís d’origen
alemany, amic de Heine i que havia participat en nombrosos duels, reflectits, sembla,
en la seva cara.
[4]
Friedrich August Fucks (1812-1856): professor de filosofia alemany, ateu i
racionalista, i amic de Heine.
[5] Georg Wilhelm Friedrich Hegel: vegeu nota 6 del Capítol 5.
[6]
Venus de Canova: la famosa escultura de Paulina Bonaparte (1780-1825),
germana petita de Napoleó I, com a Venus Vincitrice, de l’italià
Antonio Canova (1757-1822), un dels màxims representants de la plàstica
neoclàssica.
[7] Madona: tractament que hom donava a la Mare de Déu.
[8] Helena: heroïna grega, filla de Zeus i Leda, germana
dels Dioscurs. Casada amb Menelau, fou raptada pel príncep troià Paris, i
això motivà, segons la llegenda, l’expedició dels grecs contra Ílion.
[9] la Drehbahn: literalment “la pista giratòria”, era un
carrer hamburguès de mala reputació.
[10]
hidra: monstre mitològic de molts caps, tallat un dels quals, li’n naixen dos o
més.
[11]
lorette: a principis del segle XIX, dona jove elegant i de costums
fàcils, que deu el nom del barri parisenc de Notre-Dame-de-Lorette, el qual
freqüentaven.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada