.
Heinrich Heine, 1844
CAPUT XVIII
Minden és un castell fort [1]
amb bones defenses i armes!
Però no m’agrada tenir res a veure
amb les fortaleses prussianes.
Hi vam arribar al vespre.
Els taulons del pont llevadís gemegaren
ben esgarrifosament en travessar-lo;
els foscos fossats badallaven.
Els alts baluards em miraven
ben amenaçadors i malhumorats;
la gran porta es va obrir xerricant
i xerricant es va tornar a tancar.
Oh! la meva ànima es va sentir dolguda
com l'ànima d'Ulisses [2]
quan va sentir Polifem [3]
empènyer
la roca davant l’entrada de la cova.
Un caporal es va apropar al carruatge
i ens va preguntar com ens dèiem:
“Em dic Ningú [4], soc
oftalmòleg
i extrec les cataractes als gegants.”
A la taverna em vaig sentir encara pitjor,
no m'agradava gens el menjar.
Me’n vaig anar al llit de seguida, però no vaig dormir
de tant com em pesaven les mantes.
Era un llit ample de plomes,
cortines de damasc vermell,
el dosser d'or descolorit
amb una borla bruta.
Maleïda borla, que tota la nit
em va robar l’estimat descans!
Penjava com l'espasa de Dàmocles [5],
ben amenaçadora sobre el meu cap.
De vegades semblava ésser un cap de serp,
i la sentia xiular d'amagat:
“Ara ets a la fortalesa i t’hi quedaràs,
ja no te’n podràs escapar mai!”
“Oh, qui estigués ara -sospirava jo-,
qui estigués ara a casa
amb la meva estimada dona, a París,
al Faubourg Poissonnière! [6]”
Vaig tenir la sensació com si alguna cosa
de vegades m’acariciés el front
com la mà gelada d'un censor,
i els meus pensaments s’encongien.
Gendarmes embolcallats en sudaris,
embolic blanc de fantasmes,
envoltaven el meu llit; també vaig sentir
un lúgubre dring de cadenes.
Ai! els fantasmes em van arrossegar
i finalment em vaig trobar
en un penya-segat escarpat;
hi estava jo ben lligat.
Maleïda borla bruta del dosser del llit!
La vaig tornar a trobar també,
però ara semblava un voltor
amb urpes i plomatge negre.
Ara s'assemblava a l'àguila prussiana,
i tenia el meu el cos aferrat;
es menjava el fetge del meu pit [7],
jo gemegava i ploriquejava.
Vaig queixar-me molt de temps, fins que el gall va cantar,
i el somni febril es va esvair.
Romania estirat al llit sudorífic de Minden,
l'àguila es feu altre cop una borla.
Vaig marxar amb un correu addicional,
i vaig respirar lliurement
només a l'exterior, a l'aire lliure,
en terres de Bückeburg [8].
[1]
“un castell fort”, eine feste Burg: començament de l’himne Castell
fort és el nostre déu, compost el 1529 per Luter, en base al Salm 46, 2, de la Bíblia (BCI): "Déu és el nostre castell de refugi, un defensor ferm en hores de
perill."
[2]
Ulisses: nom amb què és conegut Odisseu, heroi mític grec, rei
d’Ítaca. A l’Odissea, poema del qual és protagonista, hom el troba
delerós de retornar a la pàtria i al seu casal patern, afrontant les aventures
i els perills innombrables que les divinitats adverses li envien.
[3]
Polifem: en la mitologia grega, ciclop fill de Posidó i d’una nimfa. Apareix
a l'Odissea (llibre IX) com un pastor bestial i ferotge,
monoftàlmic, que devora els companys d’Ulisses i que és vençut per aquest,
després d’haver-lo embriagat. Aquí es refereix a l’episodi en el qual el ciclop
tanca Ulisses i els seus companys en una cova amb una enorme roca a l’entrada.
[4]
Ningú: nom que Odisseu contestà, astutament, que es deia quan el ciclop li va preguntar.
D’aquesta manera, quan Odisseu i els seus companys van cegar l’únic ull de
Polifem i aquest se’n lamentava als altres ciclops que li demanaren què
passava, Polifem els digué: "Ningú m'ha deixat cec! Ningú m'ha
atacat!". Així els companys de Polifem pensaren que ningú li havia fet cap
mal i Ulisses i els seus companys es pogueren alliberar.
[5] espasa
de Dàmocles: símbol del perill constant; Dàmocles (IV aC-IV aC) fou un magnat
siracusà que envejava la vida i la felicitat del tirà Dionís el Vell, el
qual li cedí el lloc per un dia i per tal que pogués jutjar per ell mateix,
però suspengué damunt el seu cap una pesant espasa sostinguda amb un pèl de
cavall.
[6] Faubourg-Poissonnière: al principi del segle XIX era un barri d'artesans, de tallers de confecció i de petites indústries al límit extrem del recinte aristocràtic que cenyia la muralla i que anunciava, doncs, l'espai social propi de les classes treballadores.
[7] En aquesta estrofa i en les dues anteriors, referència a Prometeu: personatge de la mitologia grega, de la raça
dels titans, el qual, en afavorir els homes donant-los el foc sostret, per
venjança, a Zeus, aquest el castigà lligant-lo en una columna i enviant-li una
àguila per devorar-li el fetge, que sempre es reprodueix.
[8] Bückeburg: era la capital del principat de Schaumburg-Lippe, sorgit com a principat arran de l’adhesió del comtat a la napoleònica Confederació del Rin l'any 1807 i estat alemany encara existent en època de Heine, i fins el 1946!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada