“Abraça una persona per ella / i no pas per tu” (Wittgeinstein)

Envejós i insegur, no pogué estar-se d’assenyalar-me, pocs moments després de la meva arribada al meu antic casalot sobre el caire de l’estimbarro, el reialme que senyorejava gràcies a la llagoteria i la llepolia amb què sempre havia impostat la seva vida. En efecte, ni un sol pas no em deixà fer sense que m’afigurés que ell era el dragó familiar de totes aquelles cases que conformaven aquell petit i selecte veïnatge. Havia esdevingut un dragonet de barriada, i, si em molestà, no me’n vaig sorprendre.

I encara pitjor, dropo i ignorant dels motius de la meva visita, pretengué, amb l’excusa del meu passeig al raval que ell controlava, si no com a camell o macarró, quasi com un antic sereno, convertir-se també en un dragonet domèstic meu, quan ca meua era força excèntrica respecte d’aquell nucli històric que, per a mi, havia esdevingut força més indesitjable que no pas inabastable.

Li vaig dir: “Ai, Cèlio, que no ho veus que no he pas tornat per quedar-me, ni per quedar-m’hi; només he vingut a buscar-me i a trobar-me. Ara, tampoc el fet o el supòsit de compartir ara un mateix veïnatge, no hauria de voler dir que tu i jo haguéssim de compartir gaire res més, llevat, és clar, de la seva heterogeneïtat espacial i forçada”.

I en lloc de marxar plorant, féu: “Ah, bé!”, mentre jo ajustava aquella porta que a la manera de l’Atenes antiga obria encara cap en fora. Mentre recordava la lògica atenenca de sortir de casa amb un truc que avisés qui passava pel carrer que hom li podia estampar la porta al nas, em vaig dir que li importava un rave!, només s’importava ell, com sempre havia mostrat a través de l’escàs compàs entre els seus gestos i les seves paraules, quan enteranyinava la vida íntima i aliena dels veïns i veïnes de Barbagelata.

La seva abraçada havia estat la seva darrera impostura.