El Fortí
Tan lluny que anem sovint a buscar, descobrir o a conèixer
indrets o paisatges, i tan a prop que tenim més d’una perla antiga avui redescoberta
i recuperada gratament. És el cas, per exemple, de la muntanya de Sant Julià de
Ramis, entre la Costa roja de Medinyà i el Congost del Ter de Celrà, declarada,
fa ben poc, bé cultural d’interès nacional (http://www.udg.edu/Noticiesiagenda/Reculldenoticies/tabid/2575/p/26236/language/ca-ES/Default.aspx),
per raó de vestigis arqueològics que van del paleolític fins al Fortí modern -avui
en visible procés de rehabilitació-, passant per la civilització ibèrica, entre
d’altres nombroses cultures que hi són presents.
Actualment, a més de gaudir-hi d’unes vistes
inimaginables un dia serè i clar, podem passejar pel Castellum fractum (http://www.pedresdegirona.com/girones/castellum_fractum.htm),
una fortalesa Bastiani (Dino Buzzati: El desert dels tàrtars) dels temps dels
romans sobre la Via Augusta, i per l’entorn ombriu i frescal de l’església dels
Sants Metges (http://www.pedresdegirona.com/girones/esglesia_sants_metges.htm) i
el seu sorprenent i característic campanar, visible fins i tot des de la plana.
Castellum fractum
Sants Metges
No saps mai què pesa més, si l’antigor o la redescoberta, quan en el teu camí et
trobes indrets tan propers i tan majestuosos alhora, però, davant d’un dubte
inútil i inescaient, no hi deixarem pas d’anar per fas et per nefas. Perquè no
és pecat ensopegar dos cops amb la mateix pedra, si més no en l’estètica. Així
ho corrobora el fet de rellegir en el cas d’obres literàries _com la Ilíada, la
Divina Comèdia, els Anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister, etc_, o de
recontemplar en el cas d’obres artístiques _com la Venus de Milo, la Gioconda o
d’altres. I si, en el cas de les obres clàssiques, les segones parts fossin tan
o més bones que la primera? Quin és l’encant del passat? Les seves obres? Els
valors que expressen? O la impensabilitat i irrepetibilitat de tot plegat avui
dia? I per què?
Marx, a propòsit de l’art grec, va deixar unes belles ratlles
sobre el condicionament històric de l’art i la importància de l'irreductible
contrast entre l'antiguitat i el present:
"D’altra banda, és possible Aquil·les amb la pólvora i el plom? O, en
general, la Ilíada amb la premsa tipogràfica o, encara millor, amb la màquina
d’imprimir? No desapareixen necessàriament, amb la premsa tipogràfica, el cant,
les sagues, la Musa, i, per tant, les condicions necessàries de la poesia èpica?
La dificultat, però, no rau a comprendre que l’art i l’èpica grecs estan
lligats a certes formes de desenvolupament social. La dificultat consisteix en
què encara ens proporcionen un gaudi estètic i en què constitueixen, en cert
aspecte, una norma i un model inassolibles.
L’home no pot tornar a ser nen, sense que esdevingui infantil. Però no gaudeix,
potser, amb la ingenuïtat del nen i no ha d’aspirar a reproduir la seva veritat
a un nivell més elevat? En la natura infantil, no reviu, potser, el caràcter
propi de cada època en la seva veritat natural? Per què, doncs, la infància
històrica de la humanitat, allí on s’ha desplegat més bellament, no hauria
d’exercir un atractiu etern com un estadi que no pot retornar mai més? Hi ha
nens mal educats i nens precoços. Molts dels pobles antics pertanyen a aquesta
categoria. Els grecs eren nens normals. La fascinació del seu art per a
nosaltres no està en contradicció amb l’estadi de la societat poc o gens
desenvolupat en què va créixer. N’és, més aviat, el resultat, inseparablement
lligat al fet que les condicions socials immadures en què va sorgir i de les
que únicament podia sorgir no poden tornar a repetir-se mai més" (Karl
Marx: fragment de L'art grec i la societat moderna, de la Introducció a les Línies
fonamentals de la crítica de l'Economia Política, 1857, o Introducció a la
crítica de l’Economia Política).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada