Escena de pintura rupestre de l'art llevantí pintada a la cova de l’Aranya (a
Bicorp, València), a l’entorn
del V mil·lenni a.n.e.: una
figura humana enfilada en unes cordes i amb un cistell a la mà intenta agafar
mel del rusc de dalt d'un cingle
“Qui sembra, recull”, diu una dita. I és cert, d’ençà de la
revolució neolítica i la domesticació d’animals i plantes, els humans hem après
a establir una relació de causa-efecte entre el treball i la satisfacció de les
necessitats bàsiques.
En moments, però, en què aquesta relació apareix més que
trencada, perquè no hi ha treball per a tothom, perquè amb el treball precari i
els sous rebaixats es fa cada cop més difícil d’afrontar les necessitats d’acord
amb el paràmetres d’una altra revolució, la burgesa, que posa en primer terme la
protecció de la propietat, per davant fins i tot del dret a la vida, és bo de recordar
que abans que cultura som natura, i que aquesta no admet tanques, fronteres ni
ratlles que condemnin ningú a romandre sense els seus mínims vitals, en
alimentació, vestit, habitatge, educació, salut i protecció, assegurats.
Perquè una altra
dita ens recorda que “Qui sembra la misèria, recull la ràbia”. I així ha estat sempre i així serà!
