SETÈ CANT (continuació)
Aquesta pintura dels turments d'Adam esglaia l'ànima d'Omegar. El terror que sent està dibuixat en els seus gestos, en la seva cara. Mira amb estupor i pietat el desgraciat ésser que sobreviu a uns dolors tan llargs. Està tan afectat, que els ulls se li omplen de llàgrimes.
—Ai! —va dir—, hauria jo pensat que un bon Déu podria lliurar una feble criatura a suplicis tan cruels? Arran d'aquest exemple, jutjo quins turments em prepara la seva justícia; però com tu, jo sabré sofrir-los. Tu et volies perdre amb la mare dels homes. Jo seré, com tu, fidel a Sidèria, i tu mateix en el meu lloc, series tan generós com jo; ho vaig veure en els teus transports, amb el simple record de la teva desgraciada dona.
Aquesta resposta d'Omegar sorprèn el pare dels homes, que guarda un moment silenci, que interromp amb aquestes paraules formidables, que el dolent no s'atrevirà a meditar, però que seran per sempre el consol dels justos:
—Després de l'exemple de feblesa que he mostrat, he perdut, caríssim Omegar, el dret de contestar-te; ¿però que no pots saber com, tan bon punt comès el meu crim, vaig sentir remordiments, com un voltor famolenc, aferrar-se al meu cor i devorar-lo sense parar, sense poder-lo destruir; com durant el prodigiós cúmul d'anys que he sofert, cada dia, cada minut d'aquesta eternitat, volia retornar-me al moment de la meva culpa, per tornar a ésser amo de la meva voluntat i resistir les pregàries d'una dona massa estimada? Desitjos vans que renaixien a cada moment, que no podia ofegar, i que em consumien. El crim és ràpid, com un llampec; el penediment, etern. Ell em seguirà fins al cel, on si vols obeir els consells de la virtut, la teva victòria et posarà per sobre de mi i dels més grans homes.
—Ah! pare meu —reprèn Omegar—, que és lluny d’afalagar-me aquest excés de glòria! pot l'home aconseguir aquesta sublimitat de la virtut? Prefereixo ésser com tu. Poso el cel per testimoni, mai no t’he convertit en un crim la falta que has comès. Te la perdono encara, tingues per a mi la mateixa indulgència.
—Si et concedia aquest cruel favor —reprèn el pare dels homes—, jo seria el teu enemic, i seria el de Sidèria; car tu creus estimar-la en conservar-la. Insensat! la lliuraràs als anatemes d'un Déu venjador, a la fúria dels elements, a tots els flagells terrenals, a les atrocitats dels seus fills, que immergiran al seu pit llurs mans degotant amb la sang de llur pare. Sortiu tots dos de la vida, en lloc d'existir a aquest preu. I quina és aquesta mort la imatge de la qual t'espanta! serà per a Sidèria i per a tu l'absència d'un dia, el son d'una sola nit. No tindreu temps de baixar a la tomba, renaixereu immediatament coberts amb vestits immortals, i ascendireu junts al veritable Edèn, a la llar de la glòria i de la felicitat. Veuràs al mateix moment revifar-se les cendres escampades dels teus pares, aixecar-se tot el gènere humà, i beneir-te com el seu benefactor. Seràs sord als desitjos de tots els homes, que et conjuren per la meva boca a accelerar llur resurrecció. Han estat dormint en llurs tombes durant innombrables segles. Vols allargar l'imperi de la desgràcia i de la mort sobre la terra? Sí, si en el moment en què jo anava a desobeir el Senyor, hom m'hauria exposat com a tu les terribles conseqüències de la meva culpa, jo no hauria causat la desgràcia a la meva posteritat.
El pare dels homes, a qui Déu acabava de retornar la força de la seva veu, havia pronunciat aquest discurs amb tanta energia i vehemència, i la veritat s'hi mostrava amb caràcters tan impactants, que Omegar, sotmès, va prometre en el seu cor obeir. Aixeca les mans al cel, hi llança mirades doloroses, i fa l'ofrena d'aquesta gran acció a l'únic ésser que en pot donar recompensa.
—Les teves ordres bàrbares —respon al pare dels homes— seran executades; jo perdré la meva vida, però la mort és una benedicció enmig de tanta desgràcia. Jo només formulo un desig, i em podràs rebutjar aquest darrer consol? Si jo abandono Sidèria sense indicar-li que cedeixo al més imperatiu dels deures, ella creurà que el meu amor per a ella s'ha extingit; seré l'objecte del seu odi, em culparà de la seva mort, i potser farà l'últim sospir maleint el meu amor i el nom d'Omegar. Permet-me, pare meu, desfer el seu error. Juro que tan bon punt sabrà per la meva boca la decisió que ens separa, jo fugiré sense esperar la seva resposta i el seu comiat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada