diumenge, 31 de març del 2024

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (53)


Església de Sant Cristófol de Fonolleres


L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SETÈ CANT (fi del cant)


Omegar no va tenir temps de pronunciar aquestes últimes paraules, Adam les havia endevinat. Amb els braços estesos cap al cel, exclama:

—Oh Déu meu! l'home creat per tu no ha canviat! el retrobo encara tal com era jo mateix, sempre presumptuós quan promet, i el més feble dels éssers tan bon punt actua.

Llavors pren les mans d'Omegar, i continua així:

—Si tornes a veure Sidèria, només voldrà primer adreçar-te una sola paraula, i aturar-te un sol dia. Li rebutjaràs aquests favors lleugers, tu que cremes per infringir per a ella la meva interdicció i les ordres del Senyor? Després d'haver passat tots dos el primer dia sense perill, serà més perillós concedir-li els dies següents? La impunitat et retornarà la gosadia; m'acusaràs d’ésser un fals profeta, i dormiràs ple de confiança a les vores dels precipicis més horribles. Em promets, és cert, el coratge més intrèpid, i et reconec aquesta justícia, tu creus en la bona fe dels teus juraments. Però aprèn per tu mateix a conèixer la teva feblesa: absent com és, Sidèria combat el teu deure en el teu cor, ella és més forta que el teu Déu, el teu propi interès, el crit de la teva pietat per a mi, i vols resistir-la, quan gemegant, plorant, retenint-te en els seus braços, ella estarà disposada a morir pel seu dolor! Ai! lluny d'Eva, hauria mort abans que violar una sola de les lleis que Déu m'imposà. Van ésser les seves llàgrimes les que em perderen. Estimat Omegar, tu no evitaràs pas el mateix destí. Finalment, quan el cel et concedirà el coratge que em va faltar, qui sap si no voldrà negar a Sidèria el plaer de tornar-te a veure, si no vol que ella ignori fins i tot l’ordre que et separava d'ella! Ai! fill meu, t’ho suplico, no deixis aquesta gran acció a mitges. És el meu darrer consell. La justícia divina em torna a cridar a les portes de l'infern; rep el comiat del teu pare. Tornaré a començar segles de turments, o et veuré demà amb la meva raça a l'eternitat.

El pare dels homes pronuncia aquestes paraules amb una veu lúgubre, i desapareix de seguit.

Omegar roman immòbil, esmaperdut, privat de qualsevol sentiment, sense escoltar ni veure. És com si no existís; ignora en quins llocs respira, qui era aquell qui li acabava de parlar. Només sap que és infeliç, i que ha de témer de conèixer-se a si mateix: un somni espantós de l'ànima, però menys terrible que el deliri de despertar-se. A mesura que la llum entra a la seva ànima, sent el retorn de les seves penes amb la mateixa força que si les visqués per primera vegada. Està furiós, es calma, es desespera, plora, es penedeix dels seus juraments, els vol violar.

—No crec —deia— en aquest caprici bàrbar d'un Déu que faria dependre el destí de l'univers de la meva desgràcia; no em va pas consultar per a crear la terra. Que disposi sense mi del seu treball!

Omegar afronta tots els perills que se li han predit, reprèn el camí de casa seva; però avança amb una lentitud extrema. El pes dels remordiments que l’aclaparen alenteix el seu pas. Sent que ho ha perdut tot, fins i tot l'esperança de la felicitat.

—On vaig —es diu a si mateix—? Vaig a buscar Sidèria, i compto retrobar en ella els encants que jo adorava, aquella calma de la innocència, aquella pau de la felicitat que m'agradava llegir als seus ulls, aquella alegria que feia esclatar a la meva vista, i que es dibuixava en els seus moviments més petits. Ai! li portaré els meus remordiments, les meves inquietuds, la meva planeta. L'hauré salvat de la mort; però veuré el verí del disgust consumir-la lentament, i potser algun dia la sentiré retreure’m la meva debilitat.

Colpit per aquest pensament, s'atura, i veu el pare dels homes a l'ombra espessa d'un roure vell, el dolor a la seva cara, les mans a les orelles que comprimeix amb força, el cos mig aclaparat pel sofriment, i amb la seva boca oberta, com si exhalés crits, el sent pronunciar amb una veu lamentable aquestes paraules: “Començo segles de turment de nou” [31]. Omegar, afectat, plora a raig. En el mateix moment Déu permet que la imatge de la seva posteritat es desplegui davant els seus ulls. Descobreix en una plana àrida, sota un cel fosc, els seus fills d'una forma esgarrifosa, tan cruels com deformes, fent-se una guerra atroç i perpètua; els veu asseguts al voltant de taules ensangonades, cobertes amb les extremitats de llurs germans, els trossos palpitants dels quals es disputaven i devoraven. Davant d'aquestes imatges horribles, retrocedeix terroritzat, jura obeir Déu en lloc d'infantar aquesta raça infame. Amb prou feines ha format aquest pla, que Omegar se sent animat per un nou coratge; està disposat a deixar Sidèria; però abans de fugir vol deixar-li un monument que l'informarà de la seva innocència. A la seva dreta veu les restes d'una columna tombada. Amb les runes escampades al voltant de la seva base, aixeca en el camí un altar en el qual amb l'ajuda d'una pedra tallant grava aquestes paraules amb grans caràcters: “Omegar no és pas culpable” [32].

Llavors es postra a terra i fa aquesta breu pregària a Déu:

—Oh tu que veus el meu dolor, si premies la virtut que s'immola, condueix Sidèria a aquests llocs perquè pugui llegir aquest escrit, i que no mori sense conèixer la innocència d'Omegar! I tu, pare dels homes, els turments del qual escurçaré, i vosaltres, manes del gènere humà que em demaneu la vida, doneu suport al meu coratge que vacil·la.

Digué, i sense demorar més temps Omegar reprèn el camí cap a la capital dels francesos, i renuncia a Sidèria. 



[31] En cursiva i sense cometes a l’original.

[32] En cursiva i sense cometes a l’original.