SETÈ CANT (continuació)
Omegar s'indigna contra aquest desconegut cada paraula del qual li clava un punyal al cor. Li llança mirades irritades i esclata la seva ira amb aquestes paraules:
—Ves a altres llocs a portar els teus oracles mentiders; no
tindran pas el poder d'espantar-me. Quin és, doncs, aquest imperi que
exerceixes sobre la meva fe? Potser penses que l'has subjugada? Quin teu error!
Encara no sé qui ets; a la manera dels impostors, m’has amagat el teu nom, la
teva pàtria. És cert que pretens ésser un enviat del cel; però creus que el teu
testimoni sol m’hauria d’ésser suficient? Tens contra teu les contradiccions
que deshonren les profecies d'Ormuz, els oracles escoltats per Idames, mil
prodigis que he vist, la confessió de Forestan, retornat de l’estatge dels
morts; quan hauràs fet obres tan grans; quan en la teva presència els temples
lliuraran oracles, i que els morts sortits de les tombes confirmaran les teves
paraules, llavors les teves amenaces podran espantar-me; llavors potser em
plantejaré si m'he de sotmetre a les teves ordres.
El pare dels homes havia previst el furor d'Omegar; el
disculpa en ell mateix, i encara el troba moderat en les seves queixes. LI respon:
—Un home que pensa com Ormuz no necessita fer prodigis, i em
creuries si afavorís els interessos del teu cor. Enderrocaré, amb una sola
paraula, els suports de la teva confiança. Són els oracles lliurats en
presència d'Idames, els prodigis que has vist, l'aparició de Forestan, que et
tranquil·litzen. Sàpigues que el geni de la terra va ésser l'únic autor
d'aquests prestigis; és ell qui, amagat en un santuari, gosant imitar la veu de
Déu, afalagava els desitjos del crèdul Idames. Va ésser ell qui, a la teva
presó, et va oferir l'espectacle de les dones més belles de l'univers, i et va
mostrar Sidèria en un personatge fantàstic. Va ésser ell qui va fer semblar
fèrtil la plana d'Azas als ulls fascinats del Brasil. Finalment, va ésser ell
qui, prenent els trets i la veu de Forestan, es va aparèixer a la seva filla
per sotmetre-la als teus desitjos. Ei! com no vas caure en aquests artificis? Ell
ha de perir si tu no dones al món una nova posteritat; era fàcil preveure que ell
faria servir, per a l’èxit d'un himeneu que l’havia de salvar, els secrets que
posseeix i tots els esforços del seu poder.
Res no és cert en la teva història excepte la predicció que
el cel va fer a Policlet per consolar-lo, i els oracles d'Ormuz, que tu acuses
en va de contradicció. Ah! ben lluny d’ésser obra de la impostura, he vingut de
part de Déu per confirmar-te’ls. Sí, t’ho repeteixo en nom seu, del teu himeneu
sortirà la més funesta de totes les races, serà per a tu la font de les més
cruels desgràcies, si no t'afanyes a trencar-ne els nusos; però si renuncies a Sidèria,
el teu himeneu esdevindrà, al contrari, el preludi de l'últim dia de la terra i
de la resurrecció dels homes. L’acompliment de qualsevol d'aquests
esdeveniments depèn de tu; però cal que arribi un dels dos, i Ormuz mai no va pretendre
que havien de concórrer junts.
Encara ara, oh malaurat Omegar, el primer oracle d'Ormuz no ha començat a complir-se. Quins fruits amargs no has collit del viatge emprès per les ordres del geni de la terra? Cal que et recordi la deplorable mort d'Idames, el teu cap amenaçat pels Americans, la teva fugida precipitada, la resistència i els combats de Sidèria, els teus remordiments que van ésser la seqüela de l’amor satisfet, el terror amb el qual encara estaves colpit quan vaig venir cap a tu? Són aquests, digues-me, els brillants èxits que el geni t’havia promès?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada