SISÈ CANT (continuació)
Sidèria, immòbil durant molt de temps, només surt del seu astorament per buscar el seu pare; li agradaria besar-lo, interrogar-lo, parlar de les recances i del dolor d'haver-lo perdut. Espera que no rebutjarà pas aquesta gràcia lleugera a la seva filla a qui adorava. El crida, però sigui que els morts obeeixen lleis rigoroses, sigui temen satisfer els curiosos desitjos dels vivents, els seus vots no es van complir. No dubtant més que havia desaparegut per sempre, va plorar-lo com si acabés d'expirar entre els seus braços: aleshores, encuriosida per veure els quadres dels quals esperava un èxit que afalagués els seus desitjos, va córrer cap al temple del palau. A la vista d'aquestes pintures, la seva sorpresa és extrema; creu que l'art les acaba de realitzar, de tan enlluernadors com en són els colors. El primer d'aquests quadres representa Eva i el seu marit sota la glorieta nupcial: hom hi veu el pudor i el silenci que guarden l'entrada d'aquest asil. Un raig de llum que s'escapa entre les roses hi emet un dia suau i misteriós. Enmig d'aquesta glorieta, s'aixeca un llit format per flocs de verdor i de flors esfullades; Adam abraça la seva dona tan bella com devia d’ésser la filla primogènita de la terra: la condueix cap al llit nupcial; hom llegeix a la cara de la mare dels homes la dolça vergonya, el torbament del pudor i el plaer de cedir als esforços del seu marit.
El segon quadre representa el primogènit dels fills dels homes sobre els genolls de la seva mare, un tema senzill, on s'escampen mil encants. Eva, com la natura, només hi té una primavera. Als trets formats, afegeix la primera frescor de la infantesa, un contrast picant que hom no veu mai sobre el front de la bellesa que el Temps colpeja amb la seva ala lleugera, mentre que ella aconsegueix els seus tres lustres. Potser cap pintura no inspira un interès tan tendre: hom no hi pot veure, sense emoció, una esposa tan jove lliurada a la cura maternal. Contempla amb voluptuositat el seu fill que prem amb els seus llavis rosats un pit més blanc que els lliris del camp. No hi ha res més dolç que el seu somriure, més acariciador que els seus ulls, i el seu amor de mare es representa fins i tot en els moviments afectuosos dels seus braços.
Tot just Omegar havia acabat la descripció d'aquestes pintures, que Adam, tot emocionat, el va interrompre i li va dir:
—Omegar, oh fill meu, permet aquest nom que et dona la meva tendresa, atura't un moment i deixa'm descansar! Acabes d'obrir en el meu cor la font del sentiment que hi creia assecada. Ah! si em coneixies, tenia, com Adam, fills, una dona; vaig creure que els tornaria a veure, escoltar-los i a gaudir amb ells de tots els plaers d’un pare i d’un marit.
Amb aquestes paraules, calla, es recull, s'esforça per allargar les emocions que el seu cor experimenta; però, fugaces com el llampec que sorprèn l'ull i s'esvaeix, ja no hi són.
—Ah! —diu— que els plaers de l'home són de curta durada, ni tan sols pot fixar-los amb els seus records. Reprèn, fill meu, la continuació de la teva història! Ara estic tranquil, i et puc escoltar.
Aquest va ésser el segon quadre que va preferir Sidèria. L'encant del sentiment que expressava l’hi retenia lligada, i va fer sorgir en el seu cor el desig d’ésser mare, de viure i d’estimar-se en un altre ella mateixa.
—Què! —es va dir a si mateixa—, un fill rebrà de mi el nodriment i la vida! en els seus trets sempre tindré present la imatge del seu pare! Oh dia tan feliç, afanya't a néixer!
Digué, i lliurant-se sense reserves al plaer de plaure’m, es vesteix amb els mateixos adreços i els vestits que portava el dia del nostre himeneu. Embelleix la seva habitació amb diversos ornaments; hi crema perfums exquisits, i s'asseu en un divan entre les dues pintures que han d'explicar els seus desitjos; però sempre fidel al sentit del pudor, cobreix amb un vel el quadre del llit nupcial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada