Alemanya, un conte d’hivern
Heinrich Heine, 1844
CAPUT XXVII
Què més va passar
en aquella nit miraculosa
us ho diré en una altra ocasió,
en els dies càlids d'estiu.
L'antiga raça dels hipòcrites
avui, gràcies a Déu, desapareix,
a poc a poc davalla a la tomba,
mor malalta de la seva pròpia mentida.
Una nova generació creix ja
sense maquillatges ni pecats,
amb pensaments lliures, amb plaers lliures,
a ella li ho diré tot.
Ja brota la joventut que comprèn
l'orgull i la bondat del poeta,
i s’escalfa en el seu cor,
en la seva ment assolellada.
El meu cor és amorós com la llum
i pur i cast com el foc;
les gràcies més nobles han afinat
les cordes de la meva lira.
És la mateixa lira que abans
va fer sonar el meu pare,
el difunt senyor Aristòfanes [1],
el preferit de les muses.
És la lira amb la qual abans
ell va cantar Pisteter,
qui va obtenir la mà de Basilea [2]
i amb la qual es va enlairar volant.
En l'últim capítol he intentat
imitar una mica el final
d’”Els ocells”, el millor, sense dubte,
dels drames del meu avantpassat.
“Les granotes” [3]
també són excel·lents.
La representen en traducció alemanya
ara en un teatre de Berlín
per a satisfacció del rei.
Al rei [4] li
encanta l'obra. Això palesa
el seu bon gust per allò antic.
El vell [5], en canvi, es
divertia molt més
amb el raucar de les granotes modernes.
Al rei li encanta l'obra. Tanmateix,
si l'autor encara fos viu,
no li aconsellaria pas que anés
personalment a Prússia.
A l'autèntic Aristòfanes,
li aniria malament, al pobre;
aviat el veuríem acompanyat
per cors de gendarmes.
La plebs obtindria permís de seguit
per xiular-lo en lloc d’aplaudir-lo;
així com la policia rebria ordres
de busca i captura d’aquell noble.
Oh rei! tinc un bon concepte de tu
i vull donar-te un consell:
no honoris només els poetes morts,
tingues cura també dels vius.
No blasmis els poetes vius,
tenen flames i armes
més terribles que el llamp de Júpiter [6],
que precisament va crear un poeta.
Insulta els déus vells i nous,
tota la xurma de l'Olimp [7]
i també l’altíssim Jehovà,
però no bescantis el poeta!
Cert que els déus castiguen severament
les malifetes dels homes;
el foc de l’infern és força calent
i fregeix i rosteix sens parar.
Però hi ha sants que absolen
el pecador de les brases; amb donacions
a les esglésies i misses per a les ànimes
s’obtenen grans indulgències.
I al final dels dies, Crist baixarà
i esbotzarà les portes de l'infern;
i encara que celebri un judici sever,
més d’un company se n’escaparà.
Però hi ha inferns del confinament dels quals
és impossible qualsevol alliberament;
cap pregària no hi ajuda i hi és impotent
el perdó del redemptor del món.
No coneixes l'infern de Dant [8],
els seus terribles tercets?
Qui el poeta hi va tancar
no hi ha Déu que el pugui salvar mai.
Cap déu, cap salvador no el salvarà mai
d'aquestes flames cantaires!
Ves amb compte que no et
condemnem en aquell infern dantesc.
[1] Aristòfanes:
vegeu nota 4 del Pròleg de l’autor.
[2] Pisteter i Basilea: personatges de la comèdia Els ocells (441 aC) d’Aristòfanes, en la qual explica la història d’un atenenc adinerat que, fart de la ingerència pública en els seus assumptes particulars, abandona el món dels humans i convenç els ocells de crear una nova civilització. Pisteter i Basilea, que s’acaben casant, representen la rebel·lia i el poder respectivament.
[3] Les granotes (405 aC): comèdia d’Aristofànes en la qual ataca el també dramaturg grec Eurípides (480-406 aC), representada en un teatre berlinès l’hivern de 1843-1844 i dirigida per l’autor romàntic Ludwig Tieck (vegeu nota 8 del Capítol 3).
[4]
Al rei: es refereix a Frederic Guillem IV de Prússia (1795-1861), rei de
Prússia (1840-1861) amb fama d’obert i amic de les arts, que reprimí la
revolució del 1848 pressionat pels nobles i per Rússia, però hagué d’atorgar
una constitució (1848), modificada després, i que enfollí el 1857.
[5] El vell: es refereix al pare de l’anterior, Frederic Guillem III de Prússia (1770-1840), rei de Prússia (1797-1840), que no dubtà a fer promeses democratitzadores al seu poble quan en necessitava la col·laboració contra l’ocupació dels exèrcits napoleònics i les quals incomplia un cop recuperava el poder: en aquest sentit no complí mai les seves promeses d'atorgar una constitució al país com havia promès l'any 1813.
[6] Júpiter: déu màxim del panteó romà i cap de la tríada del Capitoli (amb Juno i Minerva), fill de Saturn i de Cíbele (o Rea), i déu del llamp.
[7] Olimp: muntanya sagrada de Grècia, el cim més alt del país (2 917 m), damunt del qual els antics grecs situaren l’imperi dels déus i dels herois, que vivien aquí immortals i feliços sota el govern del sobirà Zeus.
[8] Dant: nom amb què és conegut el
poeta italià Dante Alighieri (1265-1321), autor de la Divina Comèdia, poema
al·legòric que consta de tres parts (Infern,
Purgatori i Paradís), amb un total de 100 cants, en tercets
encadenats hendecasíl·labs, escrit entre el 1307 i el 1321.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada