Alemanya, un conte d’hivern, d'Heinrich Heine (Pròleg de l'autor)

 

Alemanya, un conte d’hivern

Heinrich Heine, 1844

PRÒLEG DE L'AUTOR (a la primera edició alemanya, 1844)

Vaig escriure el poema que segueix durant el mes de gener d’aquest any a París [1], i l’aire lliure parisenc penetrà en alguna estrofa amb major intensitat que la que jo volia pròpiament. No me’n vaig estar de moderar al moment i d’eliminar allò que semblés incompatible amb el clima alemany, la qual cosa no impedí, tanmateix, que, un cop enviat el manuscrit el mes de març al meu editor a Hamburg [2], encara se’m plantegessin nombroses consideracions i objeccions. Vaig haver de dedicar-me un cop més a la fatal tasca de retocar, i bé podria haver succeït que els tons seriosos hagin estat atenuats més del necessari o que el so dels cascavells de l’humor resulti excessivament viu.

Aamb sobtat mal humor, vaig tornar a arrencar les seves fulles de figuera [3] a alguns pensaments despullats, i potser hagi fet mal a les oïdes beatament melindroses. Ja em sap greu, però tinc el consol de tenir present que autors de més categoria cometeren pecats semblants. No vull esmentar, per a justificar-me, Aristòfanes [4], ja que fou un pagà ofuscat, i el públic del qual a Atenes, tot i haver rebut una educació clàssica, sabia, tanmateix, poca cosa de moral. Podria referir-me amb millor encert a Cervantes [5] i Molière [6], i això que si el primer escrigué per a l’alta noblesa de les Castelles, el segon ho feu per al gran rei [7] i la gran cort de Versalles! Ai, m’oblido que vivim en una època molt burgesa, i desgraciadament pressento que moltes filles de les classes cultes de la riba del riu Spree [8], o inclús de l’Alster [9], arrufaran davant del meu pobre poema els seus nassets més o menys aguilencs! Però el que pressento amb pena encara més gran és la cridòria d’aquests fariseus de la nacionalitat que ara van de tronc en antipaties amb els governs, que gaudeixen també del més complet amor i consideració de la censura i que poden marcar el to en la premsa diària, quan els cal, per atacar aquells adversaris que son també alhora els adversaris dels seus senyors del més alt llinatge. El nostre cor se sent cuirassat contra la desaprovació d’aquests heroics lacais amb lliurea negra, roja i or. Ja puc sentir les seves veus de bevedors de cervesa: taques fins i tot els nostres colors, traïdor a la pàtria, amic dels francesos, a qui pretens de cedir el noble Rin! Calmeu-vos. Respectaré i honoraré els vostres colors quan s’ho mereixin, quan deixin d’ésser una joguina per a ociosos i servils. Hisseu la bandera negra, roja i or a l’altura del pensament alemany, feu-ne l’estendard de la humanitat lliure, i vessaré per ella la millor sang del meu cor. Calmeu-vos. Jo estimo la pàtria [10] tant com vosaltres. Per causa d’aquest amor he passat tretze anys de la meva vida a l’exili [11], i justament per aquest amor me’n torno a l’exili, potser per sempre, en qualsevol cas sense ploriquejar, ni arrufar el nas ni posar cara de màrtir. Soc amic dels francesos, com soc amic de tots els éssers humans quan son raonables i bons, i perquè jo mateix no soc tan babau ni tan malvat com per desitjar que els meus alemanys i els francesos, els dos pobles escollits de la humanitat, vagin a matadegolla en benefici d’Anglaterra i de Rússia i perquè se n’alegrin, amb el mal aliè, tots els nobles i capellans d’aquest globus terraqüi. Estigueu tranquils, que no lliuraré mai el Rin als francesos, encara que sigui només per un motiu molt senzill: perquè el Rin em pertany. Sí, em pertany per dret inalienable de naixement, soc, del lliure Rin, un fill encara més lliure, a la seva riba em bressolaren, i no entenc en absolut per què el Rin ha de pertànyer a algú més que als fills de la regió. Alsàcia i Lorena [12] no les puc annexionar realment a l’Imperi alemany tan fàcilment com ho feu vosaltres, ja que les gents d’aquests territoris estan molt lligades a França pels drets que guanyaren gràcies a la Revolució francesa, a causa d’aquelles lleis igualitàries i de les institucions lliures que li son tan grates, a l’ànim de la burgesia, però que, tanmateix, tant deixen a desitjar per a l’estómac de la majoria. No obstant, els alsacians i els lorenesos tornaran a incorporar-se a Alemanya quan nosaltres completem allò que els francesos van començar, quan els avantatgem en l’acció, com ja ho hem fet en el pensament, quan siguem capaços d’arribar fins a les últimes conseqüències d’aquest, quan abolim la servitud fins en el seu últim amagatall, el cel, quan salvem Déu, que aquí en la terra viu en l’home, de la seva humiliació, quan ens convertim en els salvadors de Déu, quan restituïm la seva dignitat al pobre poble, desheretat de la felicitat, i al geni escarnit i a la bellesa ultratjada, com els nostres grans mestres van dir i van cantar i com ho volem nosaltres, els deixebles... sí, no només Alsàcia i Lorena, sinó tot França ens tocarà llavors, tot Europa, el mon sencer... el mon sencer serà alemany! És aquesta missió i domini universal d’Alemanya que somnio sovint quan passejo sota els roures [13]. Aquest és el meu [14] patriotisme.

En un nou llibre tornaré a ocupar-me d’aquest tema amb fermesa, sense tenir en compte cap consideració, però en qualsevol cas amb lleialtat. Sabré respectar la rèplica més enèrgica si sorgeix d’una convicció. Fins i tot perdonaré pacientment la més grollera hostilitat; arribaré fins i tot a dialogar amb la niciesa, sempre que provingui d’una opinió sincera. Reservaré, en canvi, el meu menyspreu més gran al desgraciat sense consciència que pretengui fer mal a la meva bona reputació per mesquina enveja o per brut rancor personal, i faci servir per a això la màscara del patriotisme, o les de la religió i la moral. La situació anàrquica del mon periodístic alemany, tan polític com literari, ha estat aprofitada a vegades en aquest sentit amb un talent que quasi em produïa admiració. Realment, Schufterle [15] no ha mort, roman viu i porta anys al cap d’una banda molt ben organitzada de bandits literaris que actuen habitualment en els boscos de Bohèmia [16] de la nostra premsa diària, que s’amaguen darrera de cada arbust, darrera de cada fulla, i que obeeixen al més lleu xiulet del seu digne capità.

Una darrera paraula. El Conte d’hivern [17] constitueix l’última part dels Nous poemes que estan a punt d’aparèixer en aquest moment en l’editorial Hoffmann i Campe. Per a poder realitzar una edició separada, el meu editor va haver de presentar el poema a les autoritats supervisores per a una diligencia especial, i les conseqüències d’aquesta il·lustra crítica han estat noves variants i supressions.

 Hamburg, 17 de setembre de 1844

[1] Nascut l’any 1797, Heine es traslladà a París el 1831, per raó sobretot dels seus reiterats problemes amb la censura prussiana, contrària al seu inconformisme.

[2] De França ençà, on publicà articles i llibres, enviava amb regularitat els seus escrits a Alemanya per a la seva edició en alemany. Alguns hi tingueren força èxit, sobretot els seus llibres de poemes.

[3] fulles de figuera: d’acord a la normativa de publicacions, per tal d’eludir la censura prèvia a la impressió, calia que les obres tinguessin més de 20 fulls, això és, més de 320 pàgines, per la qual cosa Heine hagué de reelaborar l’obra amb l’afegitó de nombroses “fulles de figuera”, la qual cosa no estalvià la prohibició i confiscació del llibre a Prússia el 4 d'octubre de 1844 ni l’ordre de detenció de Heine emesa per Frederic Guillem IV de Prússia el 12 de desembre de 1844.

[4] Aristòfanes (450 aC-aprox. 385 aC): comediògraf grec, autor d’Els núvols, Les vespes, Els ocells, Lisístrata, L’assemblea de les dones, entre d’altres.

[5] Miguel de Cervantes Saavedra (1547-1616): escriptor castellà, autor de La Galatea, Novelas ejemplares, entre d’altres, però conegut sobretot per El Quixot.

[6] Molière: nom amb el qual és conegut Jean-Baptiste Poquelin (1622-1673), dramaturg francès, autor d’obres com Tartuf o l’impostor, Metge per força, El burgès ennoblit, El malalt imaginari, etc.

[7] Lluís XIV de França el Gran o el Rei Sol (1638-1715): rei de França (1643-1715) i Comte de Barcelona (1643-52).

[8] Berlín.

[9] Hamburg.

[10] El novel·lista francès Alexandre Dumas fill (1824-1895) afirmà: “Si Alemanya no vol Heine, l'adoptarem amb molt de gust, però malauradament Heine estima Alemanya més del que ella es mereix.”

[11] Heine tornà a Alemanya només en dues ocasions: el 1843 i el 1844. Fruit del primer viatge la tardor de 1843 a Hamburg, ciutat de la seva mare i del seu editor Campe, i el retrobament amb els països almenys, escrigué Alemanya. Un conte d’hivern -un títol que fa referència irònica a la unificació encara no reeixida-, que es publicaria l’any 1844.

[12] Alsàcia i Lorena foren dues regions cedides per França a Alemanya en la pau de Frankfurt (maig del 1871), que posà fi a la guerra Francoprussiana, i pertangueren a l’Imperi alemany fins el 1918, que tornaren a França. Els territoris comprenien una gran majoria de població de llengua germànica, llevat de la zona de Metz, de parla francesa. Les seves dues parts constitutives no havien tingut mai una història comuna.

[13] roure: la fulla de roure, el manat de fulles de roure o el roure sencer són símbols polítics i militars de la nació alemanya i del seu sentiment patriòtic, que Heine utilitza aquí per expressar el seu universalisme contrari al xovinisme.

[14] En cursiva a l’original.

[15] Schufterle: personatge del drama Els bandits de l’escriptor alemany Johann Christoph Friedrich von Schiller (1759-1805) que aprofita la lluita dels seus amics contra la tirania per cometre crims inhumans i sense escrúpols.

[16] Lloc d’activitat de la banda de la tragèdia esmentada.

[17] Al setembre de 1844 és incorporat al nou llibre Nous poemes i a l’octubre, publicat com a llibre independent. I encara, d’octubre fins a desembre, el diari Vorwärts!, portaveu de gent relacionada amb la Lliga dels Comunistes que sortia a París, el va publicar per capítols en números successius.