Mar d'Aral
L’últim home
Aleshores Idames, recordant-se d’Ormuz, desitja que el meu matrimoni sigui beneït per aquest benefactor dels dos mons. Els habitants de la Ciutat del Sol no havien oblidat els seus emotius comiats, el seu geni i les seves virtuts. Aquest sacerdot, estimat del cel, havia revelat diverses vegades el futur als homes; coneixia tots els oracles antics; si aprova aquest himeneu, creurem, deien, haver obtingut el sufragi de Déu mateix; però ignoraven si encara vivia, i quina terra habitava.
Aglaure feu preguntar als forasters que omplien la ciutat si sabien el recés que Ormuz havia escollit. Forestan va ésser l'únic que ens va explicar el destí d'aquest gran home. Va dir que, en conduir Sidèria a la Ciutat del Sol, havia passat per les ruïnes de Cartagena; que havia vist, a les ribes que les banyen, un venerable vell ocupat en la pesca, que no li havia pogut parlar; però que un home que havia conegut prop d'aquells llocs assegurava que aquest vell es deia Ormuz.
No s'equivocava. Amb prou feines Ormuz hagué abandonat la Ciutat del Sol, lluny de buscar retirs agradables, com els que encara oferia Amèrica, va fixar la seva estada a les ruïnes de Cartagena, un lloc estèril i desert que la cobdícia dels homes no vindria a discutir-li, que ja feia temps que havien defugit i que presentava un gran exemple de la inconstància dels afers humans. Aquesta antiga ciutat que va veure fundar les muralles de la Ciutat del Sol, va menysprear al principi el seu poder emergent; llavors, gelosa dels seus creixements, va voler impedir-li de conquerir sobre ella l’imperi d'Amèrica, i li va fer diverses guerres sagnants. Després d'haver patit diverses fortunes, Cartagena va ésser presa a l’assalt, lliurada a les flames; aleshores no oferia res més que un munt informe de runes. Allà, més que en cap altre lloc, la decadència de la terra era sensible; hom s’esfereïa de la nuesa de la terra, de la seva trista solitud que cap arbrissó no alegrava; on l'oïda no sentia els cants i els crits dels animals companys de l'home, i que poblen la seva estada.
Aglaure diputa vers Ormuz, Eupolis i els peruans. Després d'uns dies de caminada, van arribar a les ruïnes de Cartagena, on regnava un profund silenci, com en una ciutat que la nit i la son han adormit. Les van recórrer diverses vegades: criden Ormuz amb crits forts; finalment, el veuen assegut sobre les restes d'un amfiteatre. Als seus peus, columnes trencades, estàtues mutilades s'escampen confusament. Als seus costats i al seu cap, s'amunteguen, els uns sobre els altres, enormes bocins de muralles, de temples, de palaus que formen masses aterridores, que l'ull amb prou feines s'atreveix a mirar. En aquest espectacle, Eupolis diu als peruans:
—Crec veure les restes d'un món.
De seguit, considerant el pacífic Ormuz, que, malgrat l'horror d'aquests objectes, pouava la felicitat del testimoni únic de la seva consciència, afegeix:
—El savi feliç sobre les ruïnes de l'univers ja no és una faula.
Ormuz reconeix Eupolis, ve a trobar-lo, l'abraça i li pregunta quina causa el porta a aquests llocs deshabitats.
—Respectable Ormuz —li respon Eupolis—, he vingut a alegrar el teu cor anunciant-te la notícia d'una revolució que canviarà la faç del món; els nostres problemes s'han acabat. El matrimoni ja no serà estèril, la terra esdevindrà fecunda, així ho asseguren els francesos que el cel ha portat als nostres climes. Un d'ells, descendent de la sang de llurs reis, acaba d'aconseguir la mà de Sidèria, que, diuen, és l'única americana capaç de reproduir l'espècie humana. Aglaure desitja que beneeixis l'himeneu que ha de començar aquests dies afortunats. Hom no espera més que la teva presència; digna’t a seguir-nos, i a tornar a la Ciutat del Sol el més gran dels seus ciutadans.
A mesura que Eupolis avançava en el seu discurs, el rostre d'Ormuz perdia la seva serenor; els núvols s'aixequen al seu front i l’enfosqueixen. Impacient per respondre, sembla retenir amb dificultat les paraules que volen escapar-se del seu pit; finalment, aixeca els ulls al cel, i exclama ajuntant les mans amb força.
—Quina esperança vens a portar-me? És possible deixar-se enganyar per un error tan bast? Obre, doncs, les entranyes de la terra, escala les muntanyes més altes, sondeja els abismes de l'oceà, interroga la natura a tot arreu; ella et respondrà que ha arribat la fi de l'home.
En va Eupolis i els seus companys van intentar interrompre'l.
—Tu mateix —va continuar— has vingut a confirmar-me aquesta terrible veritat. Així que aquí han arribat, aquests funestos estrangers predits de fa temps; vet aquí aquest himeneu que serà el precursor del dia de la destrucció de la terra! Els oracles antics anuncien que la fi del món serà a prop quan el fill de l'últim sobirà dels francesos vindrà a aquestes costes a casar-se amb una jove americana. Així l'home, en voler canviar els decrets del destí, haurà procurat sempre de complir-los. No és que em negui a seguir-te; em crides al gaudi de la teva felicitat. Compartiré els teus perills; d’altra banda puc estar equivocat. Els oracles el compliment dels quals temo miren potser temps més llunyans. Tanmateix, no revelis les meves pors a ningú: arma't de coratge; per mi, me'n vaig, preparat com si anés a presenciar la destrucció de l'univers.
Aleshores, reprenent la seva moderació natural, i com si hagués oblidat les seves pors, mira amb ulls tranquils els llocs que abandonava.
—Aquí vaig aprendre —va dir— que la felicitat d'un home no depèn ni de la fortuna ni dels llocs on habita. Quantes hores agradables hi passava meditant sobre les meravelles de la natura! La trobava bonica encara fins i tot en la seva vellesa. Veia amb un plaer sempre nou l'astre que ens il·lumina començar i acabar el seu curs. No em cansava d'admirar aquestes diferents estrelles que estan potser en llur primera joventut, mentre nosaltres estem morint. Em formava quadres encantadors de la terra, quan mil espècies de flors adornaven el seu pit. Pensava que els nostres pares gaudien amb indiferència d’aquests béns, i que sovint en feien un ús criminal. D'aquestes reflexions pouava la paciència que necessitava, i la meva ànima, enlairant-se fins a Déu, li donava gràcies pels seus rigors.
Finalment afegeix, tan bon punt va estar disposat a seguir-nos:
—Abans que deixi aquests llocs, deixeu-me gravar en aquestes ruïnes que hi he viscut feliç; però no —va continuar amb una veu tendra—, aquesta cura és inútil, ningú no vindrà a llegir aquests caràcters. Oh llocs que he estimat, no tornareu a veure més el rostre de l'home; no sentireu més la seva veu!
Dient aquestes paraules, vessa a plorar i marxa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada