Expulsió d’Adam i Eva del Paradís terrenal (1424-1428), de Tommaso Guidi di Giovanni Masaccio (1401-1428), abans i després de la restauració dels anys 1990
L'aurora començava a dissipar les ombres de la nit, Idames, espantat, va volar cap a Aglaure. Quina va ésser la seva sorpresa en trobar-hi els caps del Brasil reunits en un consell secret. Eupolis l'havia convocat; hi mostrava que en va les ordres d'Aglaure havien impulsat la reunió de les filles de l'imperi; que ell estava acabat, però que els francesos no somiaven a complir llurs promeses. Va ésser especialment contra Idames que va esclatar en retrets.
—Ahir —va dir— el vaig sorprendre formant el projecte d'establir-se en aquesta ciutat amb els estrangers de què abunda; els afalaga; té preferències per ells, ha trobat l'art de fer-se estimar per ells. Idames té el caràcter de l’ambició. No voldria pas ésser entronitzat per ells a l'imperi del Brasil? Ja afecta l'autoritat sobirana; és ell sol qui mana aquí; només a ell es dirigeix el poble en les seves necessitats. Si em creieu, cal agafar-lo i interrogar-lo sobre els seus plans.
En el moment en què el consell adoptava l'opinió d'Eupolis, Idames apareixia a l'assemblea. Com l'astre del dia enlairant-se dissipa per la força dels seus raigs una tempesta que la nit havia congriat en el cor de les tenebres, així la presència d'Idames apaivaga tots els esperits. Anuncia que està a punt d’anomenar la dona d'Omegar, i vol que immediatament les joves americanes siguin convocades a la plana d'Azas. Aquesta petició és rebuda amb entusiasme: l'ordre n’és publicada de sobte, i arriba a les meves orelles fins i tot dins la torre on estava tancat.
No us penseu que a les proximitats del meu alliberament i de l’himeneu que havia de complir els meus desitjos, compartís l'alegria comuna; a la meva presó vaig assaborir plaers tan delicats, tan nous per a mi, que, per por de perdre’ls, vaig rebre aquesta notícia amb el dolor més intens. La meva felicitat va començar el mateix dia que perdia la meva llibertat. Tan bon punt les ombres de la nit hagueren enfosquit els murs de la torre, i em vaig lliurar als llòbrecs pensaments que m'inspiraven les tenebres i els funestos pressentiments sobre el meu destí, les portes de la meva presó s’obriren. Vaig veure entrar un grup de noies joves, els cabells esbullats, mig nues, i algunes de les quals portant torxes enceses. Una dona les seguia; portava un vestit transparent platejat, com el núvol prim que comença a néixer sota els esguards del sol. El brillant mocador d’Iris [23] formava el seu cinturó; la seva figura era alta i majestuosa; la seva pell tenia lluminositat i frescor del lliri que s'obre a les llàgrimes de l'alba. La irregularitat picant dels seus trets donava al seu rostre no sé quin encant inexpressable; en les seves gràcies sempre variades mostrava l’abandonament i la negligència; finalment, al seu front portava imprès un gran caràcter de noblesa i de franquesa.
Mentre l'admirava en silenci, em va dir:
—Jo soc la Natura.
A aquestes paraules, que sens dubte eren un senyal, entra un grup de dones encantadores que s'alineen davant d'ella en semicercle. La Natura em fa asseure al seu costat, i em diu:
—Aquestes dones que veus eren l'ornament de llur segle.
Mentre parlava, les noies van desenrotllar un llenç, i van preparar una paleta i uns pinzells. Aleshores, la Natura, considerant cada dona que tenia davant dels seus ulls, tria llurs trets més bonics i comença un retrat.
—Heus ací —continuà mostrant-me— una reina amb el costum dels grecs; heus aquí aquesta famosa Helena [24] la bellesa de la qual fou el flagell de la seva pàtria.
Fixa a la tela el contorn del seu rostre, els seus llargs cabells ondulants i els seus ulls que cremaren amb les flames de l'amor el cor de tants reis. Ella pren de Cleòpatra [25] la boca vermella i l'arc que li corona les parpelles; d'Aspàsia [26], les gràcies del somriure; de Lais [27], la delicadesa de les mans i els seus braços arrodonits; de Semíramis [28], la majestuositat del port; de Gabrielle d'Estrées [29], la feliç barreja de la rosa i dels lliris que acoloreix les seves galtes. Així, a partir d'aquestes belleses disperses, la Natura en fa una única que encisa, encanta.
Tot seguit em va dir:
—Aquest retrat que creus acabat, et sembla que combina tots els atractius. Tanmateix li falta el més amable dels meus dons, una gràcia divina, que prefereixo a la bellesa mateixa.
A aquestes paraules, feu acostar Eva, i escampa a la figura del quadre la tímida vergonya, el commovedor pudor d'aquesta mare dels homes, quan Adam, sorprès al despertar-se de veure-la al seu costat, va recórrer amb ulls àvids els encants de la seva nova dona.
------------
[23] Iris: era una deessa de la mitologia
grega considerada missatgera dels déus de l'Olimp i que s’acostumava a
representar amb un vestit de colors, ja que simbolitza l'arc de Sant Martí.
[24] Helena: heroïna grega, filla de Zeus i Leda, germana
dels Dioscurs, la qual, casada amb Menelau, fou raptada pel príncep troià
Paris, i això motivà, segons la llegenda, l’expedició dels grecs contra Ílion i
la Guerra de Troia.
[25] Cleòpatra (69 aC-30 aC): darrera reina d’Egipte, filla
de Ptolemeu XII Auletes, que començà regnant ensems amb el seu germà
Ptolemeu XIII; tot i establir aliances amb Cèsar primer i Marc Antoni més
endavant, el regne i ella sucumbiren a la victòria d’Octavi a la batalla
d’Àccium l’any 31 aC.
[26] Aspàsia: segona muller de Pèricles, nascuda a Milet,
visqué a Atenes com a hetera; pertanyia al cercle intel·lectual més avançat de
l’època, amb Anaxàgores, Protàgores, Heròdot, Fídies.
[27] Pot tractar-se de Lais la Vella o de Corint:
una hetera que probablement va néixer a Corint al segle V aC
i que va viure en temps de la Guerra del Peloponès, que en el seu temps
era considerada la més bella de la seva època, o de Lais la Jove o de
Hícara: siciliana, filla de Timandra, que havia estat amant d'Alcibíades, era
una hetera grega d'extraordinària bellesa, que va viure al final
del segle V aC.
[28] Semíramis: reina regent d’Assíria (809-806 aC), la qual
una llegenda, recollida pels autors clàssics, fa muller de Ninos, li atribueix
els famosos jardins penjants de Babilònia i la considera una gran guerrera,
vençuda, però, a l’Índia.
[29] Gabrielle d’Estrées (1570-1599): amant i favorita del
rei Enric IV de França des de 1591 fins a la seva mort, mare de tres fills
seus, que donarien origen a la Casa de Borbó-Vendôme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada