diumenge, 15 d’octubre del 2023

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (29)

 


Capella de Sant Joaquim d'Olivars, de Medinyà

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805


QUART CANT (continuació)

En aquest nom d'Eva, el pare dels homes interromp bruscament Omegar, i exclama:

—Què! la vas veure?

—Sí —va respondre ell—, jove i bella, com sortida de les mans del Creador.

Aquesta resposta augmenta el trasbals del pare dels homes. Tem de fer-lo esclatar; abaixa ràpidament les seves parpelles i amaga els seus ulls massa emocionats sota aquest vel. Conté la seva respiració que s'accelera; atura amb les seves mans els seus genolls que tremolen, esforços vans que el traeixen, no pot resistir la violència d'aquest combat. La pal·lidesa de la mort cobreix el seu front; sembla com immòbil, la seva boca roman oberta, el seu cap s'inclina, cau en els braços d'Omegar i de Sidèria espantats, que s’afligeixin de no poder-li donar socors amb més rapidesa.

En el moment en què el temor que expirés enmig d'ells els va agitar, van veure que les llàgrimes començaven a mullar-li els ulls; augmenten, li inunden la cara i li restitueixen el sentiment i la vida.

Avergonyit del seu dolor, Adam s'acosta dient que les últimes paraules d'Omegar acaben de despertar al seu cor records que l'han afligit cruelment. No obstant això, no resisteix al desig de saber si la mare dels homes semblava feliç; ho pregunta amb mirades inquietes i tímides. Omegar li respon:

—En aquesta escena que va ser ràpida com el llampec, només vaig entreveure cada personatge; finalment, la Natura em va mostrar el quadre que estava acabant, i va somriure dient-me:

—La bellesa només serà perfecta en aquesta dona.

Després de dir aquestes paraules, ella i el seguici que l'acompanyava es van esvair.

L'endemà, havien tocat l'hora desena de la nit; jo vetllava amb la llum d'una làmpada que feia una llum fosca, els dolços vapors del son començaven a tancar els meus ulls. Sento al meu costat l’estremiment d'un vestit lleuger que em desperta. Quina és la meva sorpresa! veig una noia semblant a la figura que havia vist pintar la vetlla, però que combinava els colors de la vida amb tots els encants del retrat. Enlluernat per tantes atraccions, no puc frenar els transports de la meva admiració, que expresso amb un gest i amb un crit. Però sia que aquest moment hagués espantat la bella inconeguda, sia que tingués la intenció d'inspirar-me la reserva més severa, va desaparèixer. Jo no em consolava de la seva fugida precipitada; m’acusava d'indiscreció, i vaig prometre, si m’era permès de tornar-la a veure, ésser tan respectuós en la seva presència com si fos dins un temple, als peus de la Divinitat.

La mateixa hora de la nit la va retornar a la meva presó. Fidel a les meves promeses, immòbil i mut davant d'ella, només em permeto el plaer de contemplar-la. Per recompensar la meva contenció, es queda amb mi fins a l'alba, tornant cada nit a consolar la meva captivitat. Moments deliciosos que van passar massa ràpids, i que sempre enyoraré. Vaig pensar que encara no havia viscut. Sento que neix a la meva ànima un nou principi de vida que em sorprèn. Em semblava que la flama circulava per les meves venes i que cada dia augmentava la seva ardor. Si la jove inconeguda aplegava les atraccions de les dones més belles de l'univers, també crec que tots els focs que van cremar llurs amants havien passat a la meva ànima. El simple gaudi de la seva vista m’embriagava de delit; passava el dia anhelant el seu retorn, i la nit tement el moment de la seva partida.

Tanmateix, jo no era pas l’únic a qui passaven esdeveniments meravellosos. Sidèria, a qui Forestan, el seu pare, havia portat a la Ciutat del Sol, es trobava en una situació semblant a la meva. Des que l'aurora obria les portes de l'orient fins al moment que la nit s’asseia sobre el seu carro de banús, cobrint les muntanyes i les valls amb un crespó, un jove, visible només per a Sidèria, seguia els seus passos. No tindré por de revelar-vos davant la seva presència els secrets del seu cor. Ella estima aquest inconegut. Els seus ulls estaven fixats constantment en ell, un plaer pur i solitari, que ella gaudia entre les seves companyes, sense témer la censura de llurs mirades geloses i curioses. Sempre fidel a la cita, només va faltar el mateix dia en què el cap de l'imperi havia cridat les joves americanes a la plana d'Azas.