Llà mamau, nano!

Salvador Dalí: La panera de pa, 1945

Abans de l'atac de feridura que li paralitzà la meitat del cos, l'avi sempre havia estat un home hàbil. No és que la paràlisi l'immobilitzés del tot, no, ja que fins a la vellesa no renuncià a tresquejar, encara que fos amb un bastó i arrossegant un peu. En dies de pluja, o de tramuntanal que el podia fer caure, l'havia anat a recollir fins i tot per les carrerades costerudes dels boscos del municipi, on encara solia collir bolets que embotia en una bossa de plàstic.

Però no em referia tant a les habilitats pròpies de l'espècie com a aquelles altres més aviat culturals, això és, els aprenentatges adquirits via socialització a través de l'escola o per autodidactisme. Possiblement, si no hagués format part d'una família de deu germans, l'avi hauria pogut sobresortir en el dibuix i la pintura, o en la resolució de problemes matemàtics relacionats amb la quotidianitat, aficions que sempre havien cridat la seva atenció o part del seu temps.

Destre i enginyós, doncs. Fins i tot en coses de l’idioma se sentia prou competent com per llançar-se en piscines amb poca aigua i de les quals no sortia pas sempre ben parat del tot. Ans al contrari, el seu enginy, massa sorneguer potser, li jugà alguna mala passada, si més no en dues ocasions. Una abans d’anar al front de guerra, després d’haver estat regidor de l’ajuntament republicà per la CNT. L’altre, ja en temps de “pau”.

La darrera fou quan, ja invàlid i assegut en una cadira al carrer, on passava llargues estones fent-la petar amb la gent que passava, féu la gràcia, pensava ell, de dir, a la filla d'un seu amic que venia de la fleca amb un esponerós pa de pagès acabat de fer, “pel pa (fonèticament igual que palpar), et voldria, Paula”. De resultes d'aquesta perla, havent-li expressat l'amic la seva molèstia, moriren ambdós, al cap d'uns trenta anys, sense haver-se adreçat mai més cap paraula.

Conseqüència menys contundent tingué la primera ocasió, molt més llunyana en el temps, amb el pa també en un justet paper secundari, i que, per l'edat, potser intentà de resoldre amb un lleu rubor jovenívol, insuficient, però, per emmascarar la ignorància que la jove nordcatalana li retratà amb dos simples adverbis.

En efecte, arribat a Ribesaltes mort de gana, abans de fer cap a ca la seva germana, l'aroma de pa i de croissants acostà el seu nas fi fins a un fornaret del carrer de la República. Dins, una bolangera jove i esvelta, i amb una bata blanca i curta, li féu oblidar per uns moments el motiu de la seva entrada apressada, i, cegat per la magnífica cabellera pèl-roja de la jove, volgué mostrar, fatxendosament, les seves habilitats en llengua francesa, idioma amb el qual solia adreçar-se també a la gata o al cavall.

“Mademoiselle, la toison de la chatte a la même couleur, si belle, que les cheveux?”, li engegà sense engaltar. Amb un somriure lleu, just per agrair el detall de la galanteria i per desagrair-ne la forma, la senyoreta li contestà amb un lacònic: “Belleu sí!”.

Tot i que una versió fa que la joveneta, després de descordar-se dos botons de la bata, li mostrà una cua de guineu d’un color roig com la panotxa de blat de moro, tot fa pensar que aquell jove que fou l’avi romangué força dies intrigat abans no descobrí que la ribesaltera havia respost el seu francès xulesc i ampul·lós amb el català de la terra!