"Però de cop i volta, en el moment més impensat, reapareix la merla, de vegades amb un pas ràpid i nerviós i sempre com si fugís" (Josep Pla)

Les merles acostumen a volar ras i curt. Cucs de terra, altres invertebrats i els heurons marquen el rumb del seu vol ràpid i dreturer. Ho fan en parella, però no pas els dos ocells alhora. El merlot s’avança sempre. De manera que quan apareix pocs metres per davant del cotxe, en un costat o altre de camí o carretera, un pot comptar que ben aviat ho farà també la merla.

“Ostres, has vist quina merla?” és una expressió tan ràpida com fugissera la seva presència: un instant privilegiat només per a tu, per als teus ulls, abans de desaparèixer com si l’apressés l’hora del sol o l’hora de la lluna. I això que un bec de color groc ataronjat trenca la fatalitat del seu plomatge negre. Quin és el seu encant? Quin el seu secret?

Com si fos un somni recurrent de fa molt de temps, les merles l’acompanyen sovint i de fa anys per camins on es podria perdre. Pujant fins a Sant Medir o baixant de Santa Afra, en hores de sol encara o de sol ja esmorteït, el sobten jovials i cantarelles bequejant el terra amb la cua aixecada i desplegada, i amb les ales caigudes. Però també pels carrerons de la ciutat, les carreteres de l’Empordà o per les ribes del Ter i del Fluvià ha notat, en més d’una ocasió, la presència de les merles al seu pas.

Malgrat l’agitació i l’espantadissa amb què les merles es mouen davant d’uns primers ulls, “ostres, has vist quina merla!” és ara un trosset de temps que uns segons ulls, amb un somriure generós i amable, despengen del somni per expressar aquella confiança i aquella familiaritat que la tronada obligà a encegar i emmudir.

Només la complicitat dels cants de la merla que no paraven de ressonar cada dia de primavera, amb una piuladissa més intensa, és cert, a la sortida i a la posta del sol, aconseguí de desencallar i dissimular els xiuxiueigs esperançadors de la vesprada.