El manteniment de pobles o ciutats concrets i emblemàtics no pot emmascarar allò que els resultats del 22 de maig expressen de manera general: les esquerres han estat derrotades en tots els grans centres de poder del país. Amb intenció de no ferir susceptibilitats partidistes, n’hi ha prou amb l’exemple del meu partit: ens han considerat escassament útils votants propis _ara exvotants_, exvotants socialistes i socialdemòcrates, exvotants republicans d’esquerres, votants en blanc, votants en nul, abstencionistes i, sobretot _pel fet de compartir una gran part de les seves reivindicacions_, la majoria de gent dels moviments 15M. Són, o seran, comptables amb els dits de dues mans les institucions en les quals governarem, sols o amb acords de govern amb d’altres forces.
Quan la magnitud de la inutilitat és tan ampla i tan plural s’escau la humilitat d’una reflexió serena i realista que no dubti a preguntar-se per què tanta gent ens veu tan iguals com els altres, fins al punt que ni mereixem la consideració d’alternativa dels emprenyats amb el sistema, nosaltres, que hem estat titllats reiteradament d’antisistema pels neoliberals que el posen veritablement en perill cada dia amb les seves polítiques antisocials.
No calen els llibres d’història per recordar que organitzativament, programàticament i fins i tot directivament, més d’una esquerra és fruit del debat i la discussió amb els moviments socials que impulsen o reclamen determinats canvis, si voleu no necessàriament compartits del tot o en la seva totalitat. Els moviments anti OTAN o contra la guerra d’Iraq, o l’èxit de candidatures d’esquerres innovadores en la seva dinàmica social palesen aquesta estreta relació entre creiexement electoral i orgànic, i participació en les lluites socials.
I malgrat tot, sembla que les nostres esquerres pensen més en congressos, primàries, refundacions o d’altres actes endogàmics més adreçats als mitjans de comunicació que a la mateixa societat que canvia de canal televisiu cada cop que retransmeten actes polítics tan ben amanits i preparats. No s’escau, cert, l’autoflagel·lació paralitzadora, però tampoc el cofoisme. Si l’esquerra institucional o institucionalitzada no és capaç d’entendre els senyals socials que, sense qüestionar-li parts del discurs i dels programes, li mostren desgrat en les maneres i les actituds, una nova esquerra menys messiànica i més fruit de la dialèctica social serà cridada a liderar i a governar el canvi social contra el poder dels mercats. El sentit i la intensitat d’aquest canvi dependran, en molt, d’aquells que l’impulsin i li facin costat sense reticències apriorístiques. En qualsevol cas, les acampades dels indignats d’aquests dies palesen com aquest canvi ja comença a ser tan o més desitjat com necessari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada