Visca quina República?

Ban de proclamació de la República

“—Quan jo faig servir una paraula, va insistir Humpty Dumpty amb un to de veu desdenyós, vol dir allò que jo vull que digui..., ni més ni menys.

—La qüestió, va objectar Alícia, és si es pot fer que les paraules signifiquin tantes coses diferents.

—La qüestió, va tallar Humpty Dumpty, és saber qui mana..., això és tot.” (Lewis Carroll, Alícia a través del mirall)

Les possibilitats expansives i expressives de les xarxes socials han esdevingut un bon termòmetre per conèixer el marc referencial de la gent que hi escriu amb certa assiduïtat. I no cal esperar a dates més o menys significatives o assenyalades per adonar-se com hom hi confon o hi barreja sovint marcs conceptuals polítics que fan referència a espais territorials o geogràfics políticament força diferents i, de vegades, contradictoris o, fins i tot, en lluita. Potser de manera inconscient, a menys que no es tracti, és clar, de l’acceptació conscient del paradigma polític de l’estat espanyol vencedor i, doncs, mera submissió colonial del derrotat.

Tant és així, que fins i tot hom pot dubtar de quina república es tracta quan, un catorze d’abril, hom s’adreça a amics i coneguts i saludats amb un “Visca la República!”, perquè de repúbliques, se n’han intentat de proclamar i gestionar tant a Catalunya com a Espanya o França.

A casa nostra, a banda les proclamacions de l’estat català dins la república espanyola per Baldomer Lostau (5-7 març de 1873) i per Lluís Companys (Fets del Sis d’Octubre: 6-7 d’octubre de 1934), i les propostes de república tutelada pel Regne Unit (1712, en el marc del Cas dels Catalans de 1712-1714) i per França (1793, en el marc de la Guerra Gran de 1793-1795), hom coneix tres intents més o menys breus i efímers de república: la proclamada pels Braços Generals presidits per Pau Claris l’any 1641 (16-23 de gener), la instaurada per Napoleó Bonaparte el 1810 (8 de febrer de 1810-26 de gener de 1812) i la proclamada per Francesc Macià del 1931 (14-17 d’abril).

Tanmateix, els nostres dubtes s’esvaeixen plausiblement tan bon punt recorrem a fixar-nos en altres detalls, a priori menors, que acompanyen desig tan lloable de més d’un polític nostrat. Perquè segurament tothom estarà d’acord que no té el mateix significat un “Visca la República!” acompanyat d’una fotografia de Francesc Macià que un “Visca la República!” acompanyat d’una bandera de la Segona república espanyola; o un “Visca la República!” acompanyat de l’adjectiu “catalana!” que un altre de semblant acompanyat de l’expressió “Per la Tercera!” Cert, si a França estan en la Cinquena República, a Espanya encara no han instaurat la Tercera. Però a Catalunya, si és que no ens volem reconèixer en una futura Quarta, és perquè ens pertoca de proclamar, instaurar i gestionar, ara directament i sense tuteles externes, encara la Primera.

Hom pot qüestionar la importància de tot això, i encara més si pensem en la intencionalitat i la futilitat i la caducitat del que s’escriu en les xarxes. Tanmateix, quan hom s’adona que el fet o la qüestió, amb la foscor, la indeterminació i amb l’ambigüitat conseqüents, són detectables en tots els mitjans de comunicació, tant en els de missatge visual i oral com en els de missatge escrit, i que el tema ha merescut l’atenció i el tractament d’autors com Manuel Costa-Pau (Per una sintaxi nacional, dins El dia de la llibertat, d’Enric Pujol, coordinador, Editorial Llibres del Segle), tot plegat pren un altre caire, i encara més quan plomes i veus d’aquí s’atreveixen a pontificar i a escriure en els mitjans d’allà: perquè no és que de vegades hom no sàpiga a quin país es dirigeixen les afirmacions o les propostes dels nostres tertulians o articulistes o polítics, sinó que sovint hom no sap ni des de quin país s’hi dirigeixen. I no ser capaç de transmetre correctament a quin país hom viu, no és gaire assenyat, si més no per fer-se entendre allà i per ser comprès aquí, i per ser creïble a ambdós llocs.

En resum, de la mateixa manera que som conscients que, quan mengem, alimentem, tant o més que a nosaltres mateixos, també els productors dels nostres aliments -provinguin de l’agricultura transgènica o de l’agricultura ecològica, provinguin de l’horta empordanesa o de l’horta del Maresme-, també hauríem de tenir present que, quan parlem de Transició o Constitució o República o Monarquia... sense l’adjectivació “espanyola”, estem utilitzant un marc referencial que, si no es correspon conscientment i voluntàriament amb el sentiment de pertinença propi, esdevé establert, immutable, artificiós, postís, impostat, estantís, aliè, forà... com si estigués per sobre del bé i del mal, d’una manera semblant a com els súbdits de les colònies franceses o britàniques o espanyoles anomenaven país o pàtria a la metròpoli que els negava i els explotava en les colònies. I aital dependència mental acrítica, en el cas de l’esquerra que es deleix per mostrar-se autònoma del poder o del sistema fins i tot en les coses comunes o compartides, és imperdonable. Així que Visca la República!, una República que, com a bons internacionalistes, pretenem solidària amb els qui lluiten per la Tercera república espanyola, els quals es mostraran, amb tota seguretat i cordialitat, com a bons internacionalistes, solidaris també amb la nostra lluita per la República. I així, “Salvat en poble, // ja l'amo de tot, // no gos mesell, // sinó l'únic senyor.” (Indesinenter, fragment, de Salvador Espriu).

INDEPENDÈNCIA I TESI DELS BABAUS

 

“La doctrina materialista que pretén que els homes siguin producte de les circumstàncies i de l’educació i que, per consegüent, els homes transformats siguin producte d’altres circumstàncies i d’una educació modificada, oblida que són justament els homes els qui transformen les circumstàncies, i que el mateix educador té bona necessitat d’ésser educat. És així com s’inclina inevitablement a dividir la societat en dues parts, una de les quals és superior a la societat (cas de Robert Owen, per exemple).

La coincidència del canvi de circumstàncies i de l’activitat humana —o autocanvi— només pot ésser considerada i compresa racionalment com a pràctica revolucionària.”

(Karl Marx, 1845: Tesis sobre Feuerbach, Tesi III, amb un parèntesi ben il·lustratiu afegit per Friedrich Engels, 1888).

Un cop España, i els seus fidels mantenidors, han descobert (Diari de Girona: ANC: blanc de tir o Cleòpatra) que Mas i Junqueras no són líders de res, ans al contrari, mers instruments d’un poble que s’ha conjurat de manera espontània i racional per endegar un procés sobiranista transversal i suprapartidista, sobretot arran de la sentència del TC contra l’Estatut i del 10J de 2010, tampoc està tot resolt. Aquella concepció jeràrquica, corporativa i elitista de la política, que els predeterminava a la recerca d’un líder mal·leable, plàstic i dúctil a les necessitats de l’estat qüestionat i impugnat i als interessos de les elits de l’statu quo, no els permet, tampoc, de reconèixer la iniciativa popular en cap cas, sinó que els engavanya, encara més, en l’idealisme voluntarista de buscar i racionalitzar factors i causes nous i, un altre cop, aliens o externs al moviment mateix. I ho resolen amb la substitució de Mas i de Jonqueres, que passen a ser mers titelles, mers instruments, mers polítics captius... de les voluntats populars, per tot de succedanis que podrien fer la funció que ells atribuïen a aquelles personalitats falsament demiúrgiques a les quals s’arrapaven fins fa poc com les tenalles al ferro roent. Així, l’escola, TV3, Catalunya Ràdio... no sols tenen, segons aquests espanyols i catalunyesos, la voluntat, sinó fins i tot la capacitat i la missió, de violentar la consciència -que només pot ser passiva i amorfa com una esponja, és clar- dels ciutadans ingenus, en el sentit d’inocular-los identitarisme, insolidaritat i nacionalisme. En resum, el moviment nacionalpopular per la independència de Catalunya ja no deu la seva existència a l’engany, el rentat de cervell i a la manipulació de les consciències febles i passives dels ciutadans per part dels seus dirigents i partits -la qual cosa sembla que considerarien com a llur funció natural i legítima, fins i tot-, sinó per un paper suposadament espuri i innoble dels instruments socials, col·lectius i públics de cohesió, educació i formació, la qual cosa ja no els semblaria tan bé.

Es tracta d’una tesi que té els seus fonaments: quins són els papers de l’escola i dels mitjans de comunicació, de l’educació i de la informació, sinó la cohesió social en societats escindides en classes i la socialització d’uns valors i d’unes actituds d’aparença neutra i universal? Tesi que ha resultat cara, d’altra banda, a l’esquerra: hipotitzar un poble suposadament o consideradament manipulat, ha permès i permet, a totes les direccions polítiques, d’emmascarar els seus errors tàctics i estratègics, dissimular els fracassos i les derrotes darrera una causa externa intractable i irresoluble i, cosa pitjor, evitar la presa de decisions conformes al primer objectiu de qualsevol esquerra després de Marx, com és l’assoliment del poder polític. Oblidant, sospitosament els qui encara fan professió de fe marxista, que el motoret, i doncs les causes, de cada cosa, és a dir, tant de les victòries com de les derrotes, és a l’interior de cada cosa mateixa, i que la història, com ens recordava Brecht, la fan les masses, amb  prejudicis i ignoràncies inclosos, els quals la praxi resoldrà d’altra banda.

PREGUNTES D’UN TREBALLADOR QUE LLEGEIX

Bertolt Brecht

Qui va construir Tebes, la ciutat de set portes?

Als llibres hi ha noms de reis.
Van arrossegar els reis els blocs de pedra?
I Babilònia, tantes vegades destruïda…
Qui la va reconstruir tantes vegades? En quines cases
De la daurada Lima vivien els constructors?
On anaven al vespre, allí on quedava llesta la muralla xinesa,
Els paletes? La gran Roma
És plena d´arcs de triomf. Qui els va alçar? Sobre qui
Van triomfar els Cèsars? Tenia la tan cantada Bizanci
Només palaus per als qui l´habitaven? Fins i tot a la llegendària Atlàntida,
La nit en què el mar la va engolir, aquells que s´ofegaven
Cridaven els seus esclaus.

El jove Alexandre va conquerir l´Índia.
Ell tot sol?
Cèsar va colpir els gals.
No tenia almenys un cuiner al costat seu?
Felip d´Espanya va plorar quan es va perdre
La seva flota. No va plorar ningú més?
Frederic II va vèncer la Guerra dels Set Anys.
Qui més la va vèncer?

Cada pàgina, una victòria.
Qui en va coure el festí?
Cada deu anys, un gran home.
Qui va pagar les despeses?

Tantes històries.
Tantes preguntes.

I quin tuf de resclosit, d’impotència insuperable i d’escassa autoestima, no fa sentir o llegir, entre factòtums suposadament esquerrosos, que el poble és ignorant, babau, ramat... o que les classes populars estan narcotitzades, manipulades, intoxicades... per, llamp me mau, la dreta i la burgesia catalanes!

En qualsevol cas, la tesi falla per la seva pròpia base, que està fonamentada en una escissió entre savis i ignorants, religiosos i llecs, dirigents i dirigits..., la qual, sobretot en pretendre-la unilateralment com a perpètua i definitiva, no deixa de ser ben irreal i idealista. A menys que no donem per bona, és clar, la dita que fa: al país dels cecs, el borni és el rei.

Per què hi ha una pregunta que aquests mantenidors vergonyants de l’espanyolisme no es fan mai: com s’ho fan per aconseguir de sentir i pensar que ells no formen part de la idiotesa que, segons ells, s’ha emparat de la majoria de la societat catalana? Quins antibiòtics prenen, si no és el mer espanyolisme en el qual no es volen reconèixer, per romandre immunes a tant d’engany, a tanta manipulació... des de fa uns trenta-cinc anys? En definitiva, qui ha educat aquests educadors tan savis entre una multitud tan idiota? I per reblar-ho, no es pot ser ramat d’un altre pastor en la colla dels contraris a la independència?

SILENCIS FEDERALS INCÒMODES, PERÒ EIXORDADORS

Mia Wallace  –No els odies? 
Vincent Vega  –No odio què? 
Mia  –Els silencis incòmodes. Per què hem de parlar de ximpleries per sentir-nos còmodes? 
Vincent  –No ho sé. És una bona pregunta. 
Mia  –Així és com saps que acabes de trobar algú especial.
Quan pots estar callat un refotut minut, i estar còmode en silenci! 
Vincent  –A nosaltres, encara ens falta per a això, però no passis ànsia, tots just ens hem conegut. 
(“Silencis incòmodes”, Uma Thurman i John Travolta, a Pulp Fiction)

Durant trenta-cinc anys, federalistes i terceraviïstes han romàs silents: allí perquè no n’hi havia -des de Francesc Pi i Margall, català d’origen d’altra banda, no n’hi ha hagut mai, ni n’hi ha encara, que es facin sentir-; aquí perquè els suposats hereus del primer Valentí Almirall veien innecessari de parlar i mostrar-se’n, mentre el tremp nacionalista de l’estat espanyol no ensenyés barroerament el llautó ni fos desemmascarat del tot.

Per això les seves veus no s’han sentit mai, o quasi, si més no fins l’any 2010; no ja per blindar la llengua, en l’ensenyament o en la justícia, sinó ni tan sols per fixar-ne respectuosament el nom. Contraris al mercat econòmic neoliberal i partidaris d’una certa planificació, en qüestions culturals o lingüístiques sempre han optat, en canvi, pel laissez faire, laissez passer, “deixeu fer, deixeu passar”, fins al punt d’acostar-se perillosament al darwinisme cultural i lingüístic -llei del més fort-, quan es tracta de la convivència entre cultures i llengües hispàniques. Tant és així que el nom de la llengua ha estat esquarterat pel mercat polític, com es va fer en el seu moment amb els seus territoris, en mil noms, sense que sentíssim mai els seus crits de denúncia a la politització perversa de la ciència. Somriures fotetes i ganyotes sornegueres en converses privades, sobretot arran del LAPAO, sí; denúncies i fronts universitaris contra l’ús espuri de la ciència i la llengua, i del seu nom, mai. Inaudits i inaudibles federalistes d’esquerres, doncs, en allò que no sols no és identitat espanyola, sinó que en contradeix la univocitat des de l’arrel!

Per això podem dir que els silencis d’aquests terceraviïstes han estat mutismes excessivament forts i eixordadors, fins al punt que difícilment podem pensar ara, amb el crèdit esgotat, en cap propòsit d’esmena, ni creure’ls de bell nou, com vam fer, ingènuament, en la transició. Sí, han rescatat paraules de l’oblit: federalisme, però sense precisar-ne mai el sentit, i sempre mirant de reüll l’atenta mirada de les esquerres espanyoles, que són les qui marquen els límits i els continguts de llurs veus: el federalisme ha de ser útil a dividir i a trencar tots els nacionalismes, és a dir, el català, perquè allò seu no és pas nacionalisme insolidari o identitari, no, ans mer estat neutral i comú, ai las!

El sorprenent és que sempre siguin les mateixes veus intel·lectuals -filòsofs, historiadors, catedràtics d’ètica o de dret constitucional, poetes...- i que sempre surtin del mateix territori, és a dir, de Catalunya, mai d’Espanya, amb alguna excepció, és clar, i que en cap cas no aconsegueixin ni ressò ni partidaris més enllà de les nostres fronteres, com si els espanyols sabessin prou bé que són veus discordants tàctiques, necessàries per poder sobreviure provisionalment a l’espera que l’estat que els garantia identitats vergonyants o insuportables torni a fer-se amb les regnes que la voluntat del poble, i no líders carismàtics i engalipadors com voldrien, ja fa dies que ha pres en les seves mans.

Potser sense ni tan sols adonar-se de l’ús i l’abús que Espanya fa i farà dels seus serveis tan desinteressats! Com aquell Josep Maria Vallès i Ribot, republicà federalista, que quan digué a Alejandro Lerroux -segons Rovira i Virgili- Tu es Petrus, “Tu ets Pere (pedra)” (Mt: 16, 18), durant la col·locació de la primera pedra de la Casa del Poble de Barcelona (1903), poc es podia pensar que l’Emperador del Paral·lel interpretés -com ha deixat escrit- que l’havia anomenat Ecce homo, “Ací teniu l’home!” (Jn: 19, 5) i, encara -palesant la seva ignorància bíblica i religiosa-, com a Redemptor, i no com a proper crucificat. Així, mentre l’any 1905 Vallès i Ribot s’adonava del seu error i preparava la seva integració a Solidaritat Catalana, Lerroux inaugurava, l’any 1906, la Casa del Poble com a redemptor ja, consolidat i sense màscara, de la reacció antisolidària i espanyolista.

Però aquests són, Vanitas vanitatum, et omnia vanitas, “Vanitat de vanitats, i tot és vanitat” (Ecc: 1, 2), els antecedents, i els conseqüents, dels nostres federals i les seves aliances amb els partits espanyols: i amb antecedents com els anys 1901-1909, en què, arraconats electoralment els partits dinàstics -conservador i liberal- el 1901, el lerrouxisme havia d’aixoplugar tot el republicanisme d’esquerres fins el 1905 i destorbar, a sou del Govern de Segismundo Moret, tant l’ascens de la Lliga Regionalista i del catalanisme com l’autonomia política d’un moviment obrer majoritàriament anarquista, no fa estrany que ens trobem ara amb federals que, baquetejats -segons ells per un nacionalisme català dominant i aclaparador- com un eccehomo, es mostrin disposats a callar, fins i tot amb una corona d’espines federal, sobre la persecució d’allò que a Catalunya -i a Ses Illes, i al País Valencià i a Aragó- també serveix per parlar.

Perquè determinada esquerra casolana, en la seva defensa aferrissada del principi cabetià: "primer el necessari, després l'útil, finalment el plaent" (lema d'Icària, la utopia d'Étienne Cabet), s’ha escorat massa sovint -i més en les qüestions immaterials- cap el mateix utilitarisme que acostuma a denunciar en la dreta, oblidant, llamp me mau!, la paradoxal utilitat social i col·lectiva de les coses aparentment inútils (Nuccio Ordine).

LA SETMANA DE L'ANC, CLEÒPATRA PER ALS CATALUNYESOS

Cleòpatra, darrera reina d'Egipte

Els darrers deu dies, la dreta española i els seus mitjans han girat la mirada, i potser alguna cosa més, cap a l’ANC.

Qui ho sap, potser ara les esquerres -españoles, espanyoles i catalunyeses-, sempre a remolc i, doncs, heterònomes de la dreta, faran el mateix, i deixaran de mirar-nos de reüll, paternalistament i condescendentment, com si ens diguessin: Voleu dir que Mas no us està aixecant la camisa?

Si més no Puigverd, sempre clar i transparent com un termòmetre per mostrar la febrada del pensament dels contraris a la independència, ja ha començat a canviar de registre fent així: i si Mas no és el demiürg enredaire, sinó un pobre captiu de l’ANC?

Oportú i oportunista com sempre del vent que bufa a contracorrent, hi ha girat també la mirada, i potser alguna cosa més, per etzibar-nos, fidel a la seva concepció corporativista, jeràrquica i elitista de la política, un emprenyat: I a aquests qui els ha votat? 

Els qui volem deixar de ser independentistes algun dia, ho tenim clar: a les properes, que són les europees, tornarem a votar aquells qui, com Marc Antoni, quedin captivats per Cleòpatra, l'ANC i pel poble!