A l'esquerra hi ha algú que vol enterrar el Príncep!

Als anys setantes, quan el PSU es mostrà disposat a convertir-se en el Príncep modern o gramscià, no li feu pas por baixar a l’arena política de veritat, aquella on les masses populars es troben colze a colze amb les dretes i les esquerres. Conscient que la batalla per l’hegemonia social no és possible sense una classe popular amb voluntat i capacitat d’esdevenir nacional, el PSU d’aleshores formà part sense pors, prejudicis ni vergonyes d’un moviment rupturista com l’Assemblea de Catalunya, nascuda el 1971.

I qui hi havia a l’Assemblea de Catalunya? No era pas or d’esquerres, tot el que hi havia –ja hi eren presents, per exemple, el grup de Pujol i la UDC de llavors-, però la direcció del PSU d’aleshores, si més endavant cometé l’error de no avalar el concert econòmic ofert a Trias Fargas per l'UCD, no cometé mai el d’abandonar les masses populars a les dretes existents en aquell moment. I els magnífics resultats de les eleccions de 1977, poc s’entendrien sense el gramscianisme psuquero i la voluntat d’arrabassar la direcció del moviment nacional a les dretes!

Per les raons que siguin, potser perquè hom sap que el Príncep contemporani haurà de ser fruit d'una dialèctica social que pot deixar més d'un sense cadira, algú està entestat a enterrar les restes d’aquell Gran príncep!

I és vertaderament llastimós, i contrarevolucionari!

El plural de prou: allò que algunes esquerres han perdut

També a l’esquerra trobem cecs i sords que encara no han entès els significats del “prou” contundent que va expressar el moviment popular i rupturista de l’11S. Encallats en el simplisme i l’esquematització, no han vist, darrera aquest multitudinari “prou”, res més que identitarisme, essencialisme, carnavalisme o -agafeu-vos fort- emulació dels serbis.

El seu idealisme metafísic els priva d’anar més enllà del significat dels adverbis i de les banderes que els acompanyen, i adonar-se que darrera aquest “prou” hi havia el fuster que ha hagut de tancar el seu taller, l’ensenyant de música sense feina i que només és cridada a fer cursos de playback, les mestres interines que han perdut el seu lloc de treball per culpa de les retallades, el torner que ha estat acomiadat després d’un contracte de treball de tres mesos, grups de joves que encara estan a la recerca del seu primer lloc de treball, nois i noies que havien començat a construir una llar comuna i que han hagut de retornar a casa dels pares, gent indignada pel relegament de la llengua o pel tancament de repetidors de TV3...

Per què necessitem unes esquerres tan cegues i sordes, es diguin PSC o alguna fracció d’ICV que confiem que no sigui majoritària, als significats plurals i soterrats que conformen tot un poble?

Potser no n’hi ha cap que llur bandera específica abraci? O potser necessiten camins desbrossats i nets per no perdre’s enmig d’una plebs que els està dient que no necessita crosses?

Hi ha moments, en la història dels pobles, que la societat no sols mostra d’altres camins imprevistos que assenyalen la lluna cercada, sinó que desemmascara les seves institucions més ràncies i més caduques, aquelles que s’entossudeixen a mirar el dit i a intentar girar-lo encara, perquè no els agrada, diuen, el camí.

Quan apareix aquesta contradicció entre la societat que va endavant i unes organitzacions que si no van endarrere, no es decideixen a anar endavant, des de les esquerres no hi ha moment per al dubte ni per a la vacil·lació: al costat del moviment popular sempre, perquè és gràcies a ell i a partir d’ell que tindrà lloc el procés transformador que també està inclòs en aquell “prou”.

“Quan la paraula et toca, se sembra i treu branques” (Damià Pons)

Potser sigui precisament perquè som, a diferència dels altres animals, els creadors dels nostres propis mites, que acabem convertint-nos en llurs presoners: tant és així, que la pluralitat de déus a Grècia i Roma, el Déu únic i vertader a l’Edat mitjana europea, l’Home durant l’Humanisme, la Raó de la Il·lustració al segle XVIII, el Progrés al XIX i, del XX endavant, la Tecnologia, no sols palesen una aparent evolució positiva cap al pagà i al profà, sinó que representen també un perillós abandó i menysteniment de la paraula, el llenguatge, el logos, allò que ens fa diferents, precisament, dels altres animals.

 

INÈDIT

Joan Fullana Company

Tanmateix, Maria,
tot això sembla més aviat amarg,
groc de cementiri,
groguenc, grogós, groc, putes!,
de mort, de rància mort que s’escola,
de mort putrefacta, Maria.
Sembla, com t’ho diria,
sembla que no hi hagi,
en aquesta ciutat, groga, groguenca,
una puta ànima viva,
una paraula viva, verda,
una paraula blava, jo què sé,
una paraula negra i viva,
no una paraula rància, groga, grogosa,
morta, no!, una paraula, Maria,
calenta, com t’ho diria.
Una paraula que digui,
en aquella andana rància,
amarga, “hola bon dia”
en aquella andana groga,
de cementiri.

Encara la paraula: I si l’abús de la tecnologia estigués al servei dels dèspotes que pretenen que oblidem qui som i què som?

COMPENDI D’EDUCACIÓ CIVIL, 1920

Fragments

Ramon Rucabado

 

“Quina és la causa que l’home civilitzat sigui superior? 

–La vida en comú i les relacions entre els homes aplegats en una ciutat, que fan que els uns amb els altres es comuniquin les idees i els sentiments, estimulant-se així les facultats, i que per satisfer aquestes necessitats s’activin les arts, i, en resum, es perfeccioni l’home enter”

“Quin és el senyal més cert i immediat de l’esperit de l’home?

–La paraula; do exclusiu de l’home, facultat que permet expressar les idees i comunicar-les, revelant l’existència d’una consciència humana a tots els homes”