El virginiano fou una
sèrie de televisió de l'època del blanc i negre que aparegué a les pantalles
españoles entre 1962-1970. Quan el
Virginià i en Trampes treballaven
a la granja Shiloh, de Medicine Bow (Wyoming) feia uns 225 anys de la
Declaració de Drets de Virgínia (12 de juny de 1776), ànima de la independència
de les Tretze colònies americanes de la Gran Bretanya.
El text, amb antecedents en la Carta Magna anglesa de 1215, en la
inspiració de la Carta de Drets anglesa
de 1689 i en els estudis dels il·lustrats sobre els drets naturals, el
contracte social i la divisió de poders, s’estructura en un breu preàmbul i
setze articles.
El preàmbul fa referència als autors polítics de la Declaració (“representants del bon poble de Virgínia”),
a les característiques del sistema representatiu (“reunits en assemblea plenària i lliure”), als subjectes dels drets
(“pertanyen a ells i a la seva
posterioritat”) i a la finalitat (“com
a base i fonament del seu Govern”). La formulació i l’origen suposen un
canvi radical respecte de les cartes atorgades que imperaven a les monarquies
absolutes europees i que, pel seu mateix origen, no podien entrar en
contradicció amb els drets i privilegis de natura divina i hereditaris de la
monarquia i les classes nobiliàries.
El primer article estableix l’origen natural i el caràcter igualitari
de la llibertat i independència individuals, drets inherents i imprescriptibles
per raó de convivència social: “el gaudi de la vida i de la llibertat amb
els mitjans d’adquirir i de posseir la propietat i perseguir i obtenir la
felicitat i la seguretat”. Malgrat que la Declaració entrava en
contradicció amb el caràcter esclavista i sexista del nou estat, aquesta
formulació, en donar caràcter d’universalitat als drets humans i de
superioritat o prevalença respecte de qualsevol decisió governamental, va
servir d’impuls i de mirall de les revolucions liberals posteriors. El dret d’“obtenir
la felicitat” és, potser, l’antecedent més llunyà d’aquell “dret a la felicitat”
que finalment el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 no pogué
incorporar, potser per la banalitat amb què fou tractada la qüestió des de
diversos sectors.
El segon fa referència a l’origen i a la residència de qualsevol poder
“en el poble” i al paper dels
magistrats: “mandataris i servidors i en
tot moment responsables davant d’ell” (el poble). És a dir, una aposta
clara i decidida per la democràcia, en el sentit de govern del poble per al
poble i amb responsabilitat davant del poble. El tercer fa referència a les finalitats del Govern (“per al profit, protecció, seguretat i dret
comú del poble, nació o comunitat”), a la millor forma de Govern i a evitar
el mal govern (aquella “capaç de produir
el major grau de felicitat i seguretat” i que “ofereix la major garantia efectiva contra el perill d’una mala
administració”) i al dret “indiscutible,
inalienable i imprescriptible” de reforma, alteració o abolició per “una majoria de la comunitat” en el cas
d’un Govern “palesament inadequat o contrari”
a aquells objectius. El quart nega
el dret a privilegis al marge de la vida comunitària i, en consideració als
privilegis per raó de l’exercici de “serveis
públics”, estableix la seva no transmissibilitat, així com la no
heretabilitat dels oficis de magistrat, jutge o legislador. L’abolició dels
privilegis i del caràcter hereditari de les funcions públiques és una de les
principals diferències amb la Carta de Drets anglesa de 1689 i amb la monarquia
colonial, i amb l’Antic règim vigent a Europa i les seves colònies.
El cinquè, un altre clàssic del constitucionalisme republicà i liberal,
institucionalitza la separació de poders (“els
poders legislatiu, executiu i judicial han d’estar separats i són diferents”),
la temporalitat dels càrrecs d’aquests poders, que hauran de retornar a la vida
privada, i la substitució de les vacants mitjançant eleccions sovintejades i
regulars. El sisè estableix el
caràcter lliure de les eleccions i el dret al sufragi de “tots els homes que hagin provat suficientment la seva adhesió a la
comunitat i un interès comú permanent amb ella”, així com el dret a decidir
l’aportació d’”impostos o propietat per a ús públic”. La darrera
part de l’article trasllueix la preeminència del dret de la propietat
individual per sobre dels interessos comuns i públics, i, per tant, l’origen
econòmic de l’hegemonia política de la nova classe emergent.
El setè atorga el dret de suspensió de drets o la seva execució als “representants del poble”, en detriment
de l’autoritat governamental: per tant, submissió de l’executiu al legislatiu
en cas de restricció o supressió temporal de drets i lleis. El vuitè fa referència als drets dels
encausats en processos criminals o de pena capital: judici just, ràpid,
imparcial, amb jurat popular i per unanimitat dels seus membres, i a la
garantia contra la privació de llibertat al marge de la llei o sense judici
previ. El novè pretén la prohibició
de càstigs excessius, desproporcionats, cruels o fora de costum: un llunyà
antecedent del caràcter proporcional i rehabilitador de la pena. El desè estableix els mecanismes del dret
de registre judicial domiciliari, de detenció de les persones, així com
l’especificació i provació dels delictes. L’onzè consagra el tradicional jurat popular de dotze membres per
unanimitat en controvèrsies sobre propietat i en litigis civils. El dotzè estableix la llibertat de premsa,
“un dels més grans baluards de la
llibertat” i la restricció de la qual només és possible per un govern
despòtic. El tretze ens posa en
guàrdia sobre la constitució d’un exèrcit permanent en temps de pau pel
possible constrenyiment de la llibertat, aposta per una milícia popular i
estableix la subordinació del poder militar al poder i govern civils. El catorzè estableix la unitat territorial
i la independència de Virgínia i l’establiment d’un únic govern propi del
territori. El quinzè fonamenta la
conservació d’un govern lliure i els beneficis de la llibertat en “la justícia, moderació, temprança,
frugalitat i virtut”. “Frugalitat” és un altre concepte que recorda als més
moderns d’”austeritat”, “sostenibilitat” o “durabilitat” amb que s’haurien
d’afrontar les polítiques d’un govern.
I el setzè fa referència a la llibertat religiosa, d’acord als principis
de consciència, raó i convicció de cadascú, i “no per la força o la violència”, tot i establir el deure recíproc
de “practicar la indulgència, l’amor i la
caritat cristianes”.
Avui que a Catalunya ens trobem
immersos en un procés civil d'assumpció de sobirania semblant, ens convé
recordar als nostres polítics que no es posen d'acord en un full de ruta, que
hi ha antecedents i models a partir dels quals es va construir el futur de
noves nacions europees, alguns dels quals amb articles plenament vigents, com
mostra aquest “Fer com a Amèrica”, que, malgrat l’esclavisme negre, el genocidi
indi i l’absència de drets per a les dones, apel·la al dret de rebel·lió de la
majoria: “Que tot govern és o ha d'ésser
instituït per al benefici, protecció, seguretat i dret comú del poble, nació o
comunitat; que de tots els sistemes o formes de govern, el millor és aquell que
és capaç de produir el major grau de felicitat i seguretat, i ofereix les
garanties més eficaces contra el perill d'una mala administració; i que quan es veu que un Govern no segueix
o contraria aquests principis, una majoria de la comunitat té el dret
indiscutible, inalienable i imprescriptible a reformar-lo, alterar-lo o
abolir-lo de la manera que consideri més convenient al benestar públic.”
(Art. III).
