CONFINAMENT 2: UNA MIRADA PERSEVERANT, FINS A TROBAR L’ERROR APARENTMENT MÉS NEGLIGIBLE

UNA MIRADA PERSEVERANT, FINS A TROBAR L’ERROR APARENTMENT MÉS NEGLIGIBLE

Devem a Copèrnic el pas del sistema astronòmic geocèntric a l’heliocèntric (Vegeu: UNA MIRADA NOVA PER A UNA RELACIÓ NOVA). Però el gir copernicà no fou suficient per a abastar la realitat astronòmica tal com era de veritat: les òrbites circulars dels cossos celestes no reeixien a fer un sistema plenament coherent, sobretot en el cas de l’òrbita observada de Mart, segons les taules de Tycho Brahe, astrònom danès.

Fou Kepler qui reeixí a resoldre la insuficiència i l’error de l’heliocentrisme circular de Copèrnic amb un heliocentrisme d’òrbites el·líptiques, pels volts de 1609. En efecte, aquest astrònom alemany va optar, davant d’una discrepància de només vuit minuts d’arc en els càlculs de l’òrbita de Mart, per la reformulació de la teoria heliocèntrica copernicana, amb més rigor encara, en lloc d’abandonar-se a la desesperació o de negligir una dada aparentment tan insignificant: amb la substitució de les òrbites circulars per unes òrbites el·líptiques i el desplaçament del sol del centre cap a un dels focus, el nou sistema heliocèntric el·líptic de Kepler va encaixar plenament amb les taules de Brahe i, doncs, amb la realitat astronòmica empírica.

Potser si els humans, quan tornem a la natura, fóssim capaços tant de fer camí com de desfer-lo en cas d’error i fer una marrada, descobriríem que es pot avençar sense anar en contra de nosaltres mateixos. La clau, doncs, és, potser, no negligir cap dels molts errors que cometem constantment amb la nostra petjada humana sobre la terra, ni el més petit ni el més insignificant a priori.