CONFINAMENT 5: A L'ORIGEN DE L'OPTIMISME CIENTÍFIC

A L'ORIGEN DE L'OPTIMISME CIENTÍFIC

Fins que un mode de producció capitalista salvatge i desbocat, en subordinar els objectius de la ciència i la tècnica a la maximització del guany privat en primer lloc i a qualsevol preu, no desmitificaren el progrés, el coneixement científic i l’avenç tecnològic conegueren una llarga etapa d’optimisme, ja des de Francis Bacon.

En efecte, Bacon afinà un mètode que, a banda de permetre un salt qualitatiu important en el coneixement científic modern, pretenia el domini sobre la natura com a baula imprescindible per a la millora de la societat: aquest era l’objectiu amb què dissenyà el seu mètode de recerca empírico-inductiu, que havia de pujar del particular, per inducció progressiva, a l’universal.

Concretat en el Novum organum scientiarum (1620), el mètode, fonamentat en el rebuig de la suposició apriorística, l’observació de casos concrets, l’acumulació de casos, la generalització de dades i en l’establiment de lleis, tenia, simplificant molt, dos moments especials abans d’arribar a una conclusió empírica: la critica dels prejudicis (idola) que obstaculitzen el camí de la veritable ciència, o pars destruens, i l’establiment sistemàtic de les regles de la inducció (taules de registre), o pars construens.

Els prejudicis, ídols i fantasmes són els derivats de la mateixa natura de la persona presa singularment (ídols de la caverna: fruit de l’educació, dels hàbits adquirits...) o presa col·lectivament (ídols de la tribu: comuns a la societat, al gènere humà...); els derivats de la tradició cultural (ídols del teatre: provinents de la falsa filosofia) i els derivats de les relacions socials (ídols del fòrum: fruit del llenguatge ambigu, erroni o imprecís).

Les taules són de presència, per a documentar l’existència de circumstàncies connexes amb el fenomen observat; d’absència, per a documentar la manca de repetició en reiterar-se el fenomen, o de graus, per a la intensitat de les variacions en modificar-se el fenomen.

El filòsof i científic anglès il·lustrava teòricament el nou mètode amb l’Al·legoria de les aranyes, les formigues i les abelles: “Els que han tractat les ciències han estat o bé empírics o bé dogmàtics. Els empírics, a la manera de les formigues, només amunteguen i consumeixen. Els racionalistes, com si fossin aranyes, fan teles d'ells mateixos. En canvi, hi ha un camí intermedi que és el de l'abella: treure la matèria de les flors de l'hort i del camp, però transformar-la i distribuir-la amb la pròpia capacitat. I el vertader treball de la filosofia no és gens diferent, perquè no recolza sols o sobretot en les forces de la ment ni emmagatzema íntegre en la memòria el material que li han ofert la historia natural i els experiments mecànics, sinó que el diposita en l'enteniment després de transformar-lo i elaborar-lo. Així doncs, podem esperar-ne força d'una aliança més estreta i ferma (no realitzada encara) entre aquestes dues facultats, que són l'experimental i la racional.” (Novum organum, XCV).

A més d’esbatanar les portes de la ciència, Bacon és autor, com a corol·lari del seu optimisme científic, d’una utopia inacabada: La Nova Atlàntida (1626), de caire cientificotecnològic i on governen només científics. És clar que es tracta d’una època en què els científics, o millor dir, els mals usos de les seves descobertes, no havien defraudat Bacon, és clar, ni la humanitat sencera encara.

Tot i això, la ciència i la tècnica, com d’altres descrèdits contemporanis (la raó, el marxisme...) amb qui comparteix el caràcter, provisional, d’esperança frustrada, continuen estan a la base de qualsevol possibilitat alliberadora, ni que sigui com a claus roents, abans de tornar a caure en mans dels aprofitats i engalipadors que viuen a les fronteres de la ciència (recordeu, si no, l’episodi espanyol de la intoxicació per oli de colze del 1981). Potser ens cal, només, i és molt, canviar la forma de poder que en permet una mala aplicació, un mal ús.