“Això no pot continuar; s’han d’acabar d’una vegada les nostres baralles; hem
d’ésser una cosa tots els catalans” (Josep Roca i Roca, periodista republicà
hostil a la Lliga regionalista, de la Unió republicana de Lerroux fins l’endemà
dels fets del Cu-Cut)
Hi ha moments, en
la història d’un país, en què les circumstàncies obliguen a decisions
desacostumades. I això, sense menyscapte dels papers tradicionals de cadascú,
els quals, en la política, acostumem a anomenar, de manera genèrica,
d’esquerres i de dretes.
L’any 1906, la
concreció política de caràcter unitari a la resposta popular a l’agressió
anticatalana avalada i protegida pels governs liberals de Montero Ríos i
Segismundo Moret, n’és un bon exemple, tan o més interessant que aquell italià
dels anys 1977-1978, sorprenent per l'exercici de realisme de dues forces tan
oposades com són democratacristians i comunistes (vegeu El compromís històric dels catalans, DdGi de 28XII2013).
Certament, en el
marc d’un anticatalanisme ferotge van tenir lloc (25 de novembre de 1905) els
fets del Cu-Cut, en què una colla de militars en van assaltar, cremar i
saquejar la redacció i la impremta al carrer Avinyó, així com la Llibreria
Bagunyà de Cardenal Casañas i la redacció de La Veu de Catalunya Rambla amunt,
perquè s’havien sentit al·ludits i ofesos per una caricatura de Joan Junceda
amb motiu del Banquet de la Victòria -18 de novembre, de la Lliga regionalista
en les municipals de 1905-, acudit publicat en aquella revista satírica el 23
de novembre.
L’assalt nocturn d’uns
tres-cents o quatre-cents oficials uniformats de la guarnició barcelonina no
sols va quedar impune, sinó que fou gratament elogiat per la premsa española i
per sectors de l’exèrcit, mentre que el nou govern de Segismundo Moret, no sols
escalfava l’anticatalanisme (fins i tot Carles de Camps, marquès de Camps, fou
acusat de separatista i estigué a punt d’haver de batre’s en duel amb un
militar triat a sorts a la guarnició de Madrid, el coronel Aguilera) i suspenia
les garanties constitucionals a Catalunya, sinó que, amb connivència amb els
alts caps militars, sobreseia la causa contra els assaltants, suspenia la
publicació dels dos mitjans durant cinc mesos i iniciava l’elaboració de la
Llei de Jurisdiccions.
Aquest projecte de
llei feia dependre de la justícia militar totes les ofenses de paraula o
escrites a l’exèrcit i la Pàtria i als seus símbols. Fins i tot l’ús de la
senyera podia ser considerat fet delictiu, i sotmès, doncs, a aquesta
jurisdicció extraordinària.
No és estrany,
doncs, que a redós d’una agressió d’aquesta magnitud, la majoria de la població
catalana -de tota ideologia i condició-, es mobilitzés l’any 1906 contra
aquesta llei que obria la porta a la repressió de qualsevol manifestació de
catalanitat. Fins al punt que les organitzacions polítiques de tots els colors
-carlins, regionalistes i republicans-, no sols van atacar i rebutjar la llei a
les corts españoles, sinó que es sentiren impel·lides, aprovada la llei (febrer
i març del 1906), a rubricar el moviment popular transversal en un moviment
unitari de caràcter polític: la Solidaritat Catalana naixia efectivament entre
el míting de presentació del pacte l’11 de febrer a Girona i la Festa
d’Homenatge de 20 de maig a Barcelona als diputats que havien votat en contra
de la Llei de Jurisdiccions –en què unes cent mil persones desfilaren pel
Passeig de Sant Joan de Barcelona-, i en coincidència amb la publicació d’un
dels documents principals del catalanisme, La
Nacionalitat catalana de Prat de la Riba.
En paraules de
Borja de Riquer, es tractava de “la primera aliança de les forces polítiques de
Catalunya constituïda per tal defensar unes reivindicacions específicament
catalanes i barrar el pas a l’ofensiva anticatalana organitzada per la premsa i
els partits centralistes de Madrid”.
A dins: carlins
(Miquel Junyent), Lliga regionalista (Cambó), Unió catalanista (Martí i Julià),
la gent del futur Centre nacionalista republicà (Jaume Carner), republicans
independents (Amadeu Hurtado), la major part dels republicans de la Unió
republicana (Josep Roca i Roca) i republicans federals (Josep M Vallès i
Ribot), amb gairebé tota la premsa catalana, fins i tot la republicana
anticlerical i antiregionalista. A fora: la dreta monàrquica española, o sigui,
els dos partits dinàstics, conservador i liberal, el sector lerrouxista,
minoritari, de la Unió republicana, partidari de la repressió del catalanisme,
i les societats obreres, contràries a la direcció burgesa del moviment.
Indubtablement, fou
un moviment eclèctic amb un programa inconcret, fet d’acord a un moment de
crisi i agressió, i en el qual cap dels seus integrants perdia la identitat
pròpia, o en tot cas, la posava entre parèntesis durant un període que havia de
tenir caducitat i per a uns objectius de país ben determinats.
Avui, com ahir, la
situació és complexa i perillosa: a l’agressió a la catalanitat i als seus
elements expressius -llengua, educació, mitjans de comunicació-, hem d’afegir un
ofec econòmic i un col·lapse polític que porten al desmantellament dels serveis
més importants per a la cohesió, i, doncs, per al futur, d’un país: la sanitat,
l’ensenyament, els serveis socials. En aquest moment, ens calen direccions
polítiques i sindicals que, atentes als clams del poble i del seu moviment
nacionalpopular, remin conjuntament i solidàriament, sense renunciar a llurs
especificitats i identitats, sense amagar o emmascarar contradiccions de fons,
cap al futur que ja és present, la construcció d’un escenari propi per a totes
les lluites i totes les polítiques.
I és clar que hi ha
i haurà partits dinàstics com llavors, i fins i tot algun cenacle
neolerrouxista, però les organitzacions del tronc del catalanisme s’han de
sentir cridades, com l’any 1906, a respondre solidàriament als reptes que el
poble de Catalunya els ha plantejat, si més no fins al 9 de novembre de 2014. A
les eleccions generals de 21 d’abril de 1907, els solidaris van aconseguir
trenta-dos dels trenta-sis districtes electorals, quaranta-un dels
quaranta-quatre diputats catalans al Congrés, més del 67% dels vots vàlids i
uns 211.000 sufragis. “Mai a Catalunya no s’havia produït un plebiscit
d’aquelles dimensions”(Borja de Riquer).
Les eleccions
europees del 25 de maig, que el poble tractarà com a plebiscitàries de manera
indubtable, seran la prova del nou en aquest sentit per a les forces que es
reclamen d’aquest tronc comú del
catalanisme, que avui, moderat i modelat pel poble, s'escora cap a la
independència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada