El compromís històric dels catalans

Roma, maig de 1977: encaixada entre Enrico Berlinguer, secretari general del PCI, i Aldo Moro, president de la DC, artífexs principals del compromís històric

En la Itàlia convulsa dels anys setantes, sotraguejada per una important crisi econòmica i pel qüestionament d’un estat ja prou feble per part del terrorisme ultraista o del poder silent i hermètic de la màfia, importants membres de l’esquerra italiana van optar per impulsar un viratge important en l’estratègia que hom havia seguit fins llavors. En aquest sentit, Enrico Berlinguer, secretari general del PCI, ideava, l’any 1973, el compromesso storico, un pacte d’unitat nacional dels partits democràtics, d’esquerres i de dretes, a redós d’un govern d’emergència capaç d’afrontar els reptes importants del moment. Amb fracassos relatius –com al 1977, amb els intents de Giorgio Amendola, comunista, i Ugo La Malfa, centrista- o èxits també relatius –com al 1978, amb l’acord entre Berlinguer, Craxi, socialista, i Aldo Moro, democratacristià-, el compromís històric suposà, més enllà del suport governamental de l’esquerra comunista a un govern democratacristià puntual, un exercici de realisme per part d’aquella esquerra que veia com els interessos de classes mitjanes i populars col·lidien reiteradament i inútilment en el mur d’un estat que aquestes classes també havien ajudat a reconstruir acabada la Segona guerra mundial, però el qual els negava alhora el caràcter de classes nacionals, en excloure-les de l’exercici efectiu del poder governamental, un poder que havia de ser exclusiu de la dreta i dels interessos internacionals –amb el famós vet estatunidenc a l’entrada del PCI al govern.

Amb Berlinguer, l'esquerra europea d'origen comunista, que s'havia oposat al pacte entre capital i treball de democratacristians i socialdemòcrates a les acaballes de la Segona guerra mundial, recuperava, després de superar la tutela stalinista i l'identitarisme inoxidable però eixorc de l'oposició, la voluntat d'esdevenir partit de govern

A Catalunya, la situació actual, a excepció del terrorisme i de la delinqüència organitzada, és tant o més greu que en la Itàlia de llavors: crisi econòmica d’una magnitud i unes conseqüències humanes i socials agreujades per l’aprimament d’un estat del benestar mai gaire gras, i col·lapse del poder de la Generalitat a causa d’una reorganització de l’estat español feta contra Catalunya, això és, contra la llengua, la cultura, la història, els municipis, l’autogovern o el desenvolupament de l’economia mateixa. Això no obstant, llevat d’excepcions que confirmen la regla, la major part de la classe política catalana pensa, malgrat aquest petit o gran món que va a la catàstrofe, en termes encara del segle passat, és a dir, de frontisme merament ideològic o d’entotsolament identitari, menystenint, incoherentment, tant l’extraordinària importància d’allò que ja hem perdut i encara estem perdent, com els perills immensos que encara ens poden fer perdre molt més, si els partits no són capaços, més enllà del numantinisme tàctic a expressar només prejudicis i identitats arxiconeguts per la població, de defensar o creure’s el compromís històric que han signat en avalar la consulta del 9 de novembre, per més estrafolària o estrambòtica que sigui la pregunta.

Quants Berlinguers catalans necessitarem per al compromís històric que ens permeti d'avançar cap a la República catalana? 

La situació catalana gaudeix, però, d’un actor impensable en la Itàlia dels setantes, el protagonisme del poble, el qual ha superat la tutela i la consigna d’encuny exclusivament partidistes per esdevenir, a través de la iniciativa i la mobilització pròpies, el veritable autogestor de noves hegemonies, noves aliances i noves fórmules de govern. Si a les darreres eleccions nacionals, va impulsar, a través del vot, el pacte de govern CiU-ERC i una recomposició de l’oposició amb la novedosa entrada al Parlament d’un moviment de base nacionalpopular com la CUP, les plebiscitàries europees que seguiran -de grat o no a la majoria de partits que han esdevingut merament superestructurals a un poble que fa recordar cada cop més els orígens antiautoritaris del moviment obrer català- permetran, de nou, a classes populars i mitjanes de ser les artífexs de la redefinició, tant pel que fa a organitzacions polítiques com a polítiques específiques, del nou compromís històric que necessitem per avançar en justícia social amb la independència.