"Ara o mai" (Joan Fuster)

 

"Si una classe dirigent, per decisió dels seus representants polítics, s'arrisca a un gran enfrontament, és que es creu forçada a fer-ho, la qual cosa no és el signe d'un temps d'afebliment. Però si dóna a la seva lluita el sentit d'una defensa de grup -un sentit “nacional”, sigui o no el mot present, i convingui o no al període- significa que la minoria activa compta arrossegar el gran nombre, creu poder prometre a les masses uns temps millors, i de vegades només ha de prendre la direcció de revoltes espontànies que són signes de misèria" (Pierre Vilar)

Sense unanimitats de classe social ni de grup nacional, les classes dirigents catalanes van intentar, en l’edat moderna, de decidir llur destí al marge d’Espanya i les seves classes dirigents en dues ocasions. Si en la primera (1640-1659) hom intentà de convertir tot un seguit de malcontentaments socials (Guerra dels Segadors o “la Revolta catalana” de John H. Elliott) en una secessió territorial (Guerra de Separació), en la segona (1705-1714) hom provà de canviar de mans l’estat espanyol amb una substitució de la dinastia monàrquica que l’havia de regir (Guerra de Successió).

En el primer cas, l’enfrontament contra la monarquia hispànica de Felip IV de Castella i l’objectiu de secessió territorial –pacte de Ceret, amb el militar francès Monsieur Espenan, de 1640, i República de Pau Claris sota protecció de França i reconeixement de Lluís XIII de França com a comte de Barcelona, de 1641- foren fruit de la confluència de tres grans contradiccions: 1. Les revoltes pageses contra el règim senyorial que estava a la base de l’absolutisme monàrquic, amb un esclat clàssic amb l’avalot del Corpus de Sang de juny de 1640; 2. El malestar territorial de les contrades en les quals la presència de les tropes castellanes i mercenàries que havien de lluitar contra França per la frontera catalana (1635-1637) en el marc de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) adquirí, per les actituds -allotjament de soldats, amb obligacions, talles i intents de reclutament il·legals o abusives-, caràcter d’ocupació, i 3. L’oposició de les institucions polítiques -Generalitat de Catalunya i Consell de Cent barceloní- a la pressió fiscal de la Monarquia (requeriment, des de l’any 1626, dels quints amb retroacció al 1599 i de l’excusat) i a la unificació de la soldadesca amb participació catalana (Unió d’Armes de 1626, del comte duc d’Olivares, primer ministre del rei), contràries a les constitucions catalanes, però imprescindibles per a l’expansionisme imperial dels Habsburg espanyols a Europa. En aquest escenari triplement conjuntural que hom clogué amb el tractat dels Pirineus de 1659, l’alta noblesa, l’estament senyorial i l’oligarquia urbana es mantingueren fidels a la Monarquia hispànica. La petita noblesa pirinenca, que n’assumí la direcció política a través de la Generalitat i el Consell de Cent, la pagesia, els comerciants i les classes populars urbanes formaren part, en canvi, de l’opció secessionista.

En el segon cas, un conflicte dinàstic sorgit amb la mort sense descendència de Carles II, de la nissaga dels Habsburg, s’internacionalitzà per les pretensions de dues cases reials: l’habsbúrgica i la borbònica, i els seus aliats. En aquesta Guerra de Successió a la Corona hispànica, les classes dirigents catalanes, força vacil·lants primer, menystingueren els primers pactes (corts de 1701-1702) amb l’opció borbònica -Felip V- per abraçar, tard (pacte de Gènova de 1705 a favor de la Gran Aliança de l’Haia dirigida per Anglaterra), la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria, que seria proclamat rei dels catalans -Carles III, 1706-, força abans de la seva proclamació com a emperador –Carles VI, 1711. En aquest conflicte clos internacionalment amb el tractat d’Utrecht (1713), sense, però, l ’aquiescència dels catalans, que prosseguiren la lluita –fins a la resolució dramàtica del Cas dels Catalans, en la derrota de l’Onze de Setembre i la capitulació de Cardona de 1714, i els decrets de Nova Planta de 1716-, els filipistes gaudiren del suport de classes altes i mitjanes i de l’oligarquia burgesa. El moviment austriacista estigué dirigit, en canvi, per la petita noblesa vigatana, amb escassa adhesió popular evident en un primer moment, i, només en el moment de desesperança per les pèrdues de València i Aragó -batalla d’Almansa, 1707- i l’anul·lació conseqüent de les seves constitucions, per un braç popular radicalitzat pels menestrals i el poble menut, i pels refugiats valencians, aragoneses i castellans.

D’acord a Pierre Vilar, fins que hom no es trobà, el 1707, “davant la sort reservada al País Valencià vençut, i davant les intencions que s’endevinen en els vencedors”, és a dir, sense aquell sac de raons que acostuma a fer-se més evident en el curs més negatiu i patètic d’un conflicte, “la unanimitat catalana, el 1705, era molt menor que la del 1640, que expressava una reacció directa contra una mena d’ocupació”. Sens dubte que el caràcter merament superestructural del pas del felipisme de 1701 a l’austriacisme de l’any 1705 per part de les elits catalanes, canvi fruit sobretot de campanyes de propaganda d’agents estrangers i de pressions i promeses secretes de potències europees, en comparació a les adhesions clares i concretes del 1640, covades per causes més estructurals a cada classe social, expliquen aquesta diferenciació de les unanimitats en ambdues conteses bèl·liques contra la Monarquia espanyola. 

Avui, l’escenari de la ruptura amb Espanya és, aparentment, un marc democràtic, on les raons del sable, de la força i de la por es desacrediten soles, i on pesaran els silencis internacionals, fins a la desclosa del procés per part de qui l’ha iniciat, és a dir, del poble català. Només llavors, quan les classes polítiques prenguin les decisions que donin sentit inequívoc a la direcció del procés, aquest gaudirà d’amics i enemics, d’aliats i adversaris, en l’àmbit internacional. Pel que fa a les unanimitats i dissensions internes, ens trobem, ara per ara, amb un moviment de composició plural, més semblant a 1640 que a 1705, de caràcter transversal i de caire nacionalpopular, és a dir, en el qual classes mitjanes i populars, amb suport d’una part important de la petita i mitjana empresa, estan dirigint un procés que ha desbordat un sistema de partits en què, més enllà del caràcter espanyol de partits com PP i C’s,  trobem desafeccions o silencis en la dreta (UDC) i el poder economicofinancer que vol representar, readscripcions dinàstiques (PSC) forçades per una tutela externa o ambigüitats interessadament calculades (ICV) en les esquerres d’origen clàssic, i que ha arrossegat, a més de forces d’esquerres inequívocament independentistes com ERC i CUP, també un partit aparentment conservador com CDC, l’elasticitat ideològica i nacionalista del qual li ha permès grans majories i el lideratge institucional del procés en la persona del President.

Però les unanimitats actuals transcendeixen els aparells de tots el partits, fins al punt que la mateixa CDC ha estat obligada a moure’s d’un suposat encasellament que la feia veure com un partit especialment renuent i indisposat cap a allò que hom podria considerar, en altres moments,  vel·leïtats nacionalistes radicals. En canvi, les esquerres clàssiques, paradoxalment menys dialèctiques i més conservadores  a despit de la seva tradició marxista i de les respostes de Campalans, Serra i Moret, Nin, Maurín o Comorera, es mostren encara ara -a cinquanta anys de la publicació d’Els altres catalans de Paco Candel- presoneres d’unes premisses errònies que els han fet assumir un sil·logisme i un corol·lari també falsos: “El nacionalisme és de dretes. La immigració és d’esquerres. La immigració no és (i no pot ser) nacionalista”, i perillosament lerrouxistes, si pensen -i tot fa pensar que sí- en la immigració com a vot captiu de l’esquerra i com a sector social de recorregut limitat, pel seu origen o per una consideració escassament democràtica, en l’acceptació del nacionalisme català, menystenint-ne, doncs, el caràcter democràtic i cohesionador, i la seva naturalesa progressista. Sempre amb el peu canviat en la qüestió nacional, destorb que hom intenta dissimular recorrent al tòpic típic de la instrumentalització conservadora del catalanisme, les esquerres obliden, tanmateix, estadístiques i enquestes, resultats electorals encallats o en davallada a les conurbacions metropolitanes, organitzacions com SÚMATE i, àdhuc, fugues de militància i de vot cap a ERC i CUP, les quals no sols desmenteixen aquest simplisme neolerrouxista, sinó que palesen com les direccions d’aquests partits s’han ancorat en la indecisió i en la indefinició per raó de cohesions internes, fins al punt d’oblidar allò que hom demana al mateix Rajoy: l’extensió de la democràcia i el procés de vot per a la resolució de les contradiccions, també les pròpies.

Hom pot hipotitzar el que es vulgui de la política de despatx, d’avantsala o de cop de telèfon de les elits interessades a mantenir l’statu quo i dels resultats d’aquestes pressions sobre una classe política que és sobiranista en gran part per arrossegament del poble i per les circumstàncies del moment històric que vivim des de l’esporgada de l’Estatut de l’any 2010. Però encara que no en pensem res de bo, ni que ens convingués, avui la democràcia posa en les nostres mans la clau de volta del nostre futur:  una ANC de caràcter civil, successora de dues entitats també suprapartidistes de la importància de l’Assemblea de Catalunya o de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, la transversalitat del moviment nacional i el protagonisme popular ens permeten estar amatents i vigilants a qualsevol claudicació o renúncia, semblantment a la transició, de la nostra classe política, a la dreta o a l’esquerra. I el fet que les unanimitats i els silencis socials superin les desafeccions i les indecisions dels aparells ens permet d’afirmar “Ara o mai”, com feia un caut Joan Fuster que hom deixà sol, o quasi, l’any 1980 en la defensa d’un estatus inequívocament capdavanter i blindat per a la llengua.