M’ha sobtat, l’enrenou amb què s’ha
acollit la Manuela de Puyol. Pensava el país i la seva gent força més assenyat –si
no format lingüísticament- del que han mostrat piulades i comentaris a propòsit
d’un nom propi que una parella ha escollit lliurament, al marge, o no, de les
seves inquietuds o aprensions lingüístiques o al marge de les opinions dels seus pares.
I puc parlar per experiència. Perquè ja fa uns trenta-cinc anys, clavats, que també em van analitzar amb lupa el meu segon nom. Si el pas del temps no m’ha jugat una mala passada amb el record, era l’any 1979, quan, tip de ser amorosit per “Manuels” i “Manels” des de petit, em vaig presentar al Registre civil de Girona -llavors hom podia iniciar i cloure els tràmits en qualsevol registre-, amb la intenció de catalanitzar el meu nom complet: José Manuel.
Fou en aquest moment del meu nou bateig, quan una funcionària amb un excés de zel -lingüístic-, que denotava, d’altra banda, que feia ben bé quinze dies que s’havia tret, com jo, el nou títol de català que l’habilitava per a l’ocasió, en veure la fitxa que li lliurava, em digué entre compungida i seriosa: “Quin sentit té canviar “José” per “Josep” i no canviar “Manuel” per “Manel”. Ja que ho fas, per què no ho fas bé?”
Després d’aquell intent de descompartir-me del nom que, ben adult i lliure, m’abellia de portar, ja us podeu imaginar el diàleg de sords consegüent, entre el requeriment meu perquè m’aclarís quin error cometia i la tossuderia seva a remarcar-me que només el “Manel” era genuïnament català. Vaig imposar-me en aquell rebateig meu amb un simple “deixa-hi Manuel com he escrit!”.
Això no obstant, tot i la seguretat i la certesa amb què vaig fer aquell pas, porto trenta-cinc anys, clavats, recordant sempre aquell intent de tornar-me a batejar sense el meu consentiment o acord. I si avui us explico el que m’ha passat amb el meu estimat i volgut i escollit “Manuel”, què us diré, si algun dia parlo del meu espuri “López”! Així que deixeu els Manuels i les Manueles en pau!
I puc parlar per experiència. Perquè ja fa uns trenta-cinc anys, clavats, que també em van analitzar amb lupa el meu segon nom. Si el pas del temps no m’ha jugat una mala passada amb el record, era l’any 1979, quan, tip de ser amorosit per “Manuels” i “Manels” des de petit, em vaig presentar al Registre civil de Girona -llavors hom podia iniciar i cloure els tràmits en qualsevol registre-, amb la intenció de catalanitzar el meu nom complet: José Manuel.
Fou en aquest moment del meu nou bateig, quan una funcionària amb un excés de zel -lingüístic-, que denotava, d’altra banda, que feia ben bé quinze dies que s’havia tret, com jo, el nou títol de català que l’habilitava per a l’ocasió, en veure la fitxa que li lliurava, em digué entre compungida i seriosa: “Quin sentit té canviar “José” per “Josep” i no canviar “Manuel” per “Manel”. Ja que ho fas, per què no ho fas bé?”
Després d’aquell intent de descompartir-me del nom que, ben adult i lliure, m’abellia de portar, ja us podeu imaginar el diàleg de sords consegüent, entre el requeriment meu perquè m’aclarís quin error cometia i la tossuderia seva a remarcar-me que només el “Manel” era genuïnament català. Vaig imposar-me en aquell rebateig meu amb un simple “deixa-hi Manuel com he escrit!”.
Això no obstant, tot i la seguretat i la certesa amb què vaig fer aquell pas, porto trenta-cinc anys, clavats, recordant sempre aquell intent de tornar-me a batejar sense el meu consentiment o acord. I si avui us explico el que m’ha passat amb el meu estimat i volgut i escollit “Manuel”, què us diré, si algun dia parlo del meu espuri “López”! Així que deixeu els Manuels i les Manueles en pau!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada