SILENCIS FEDERALS INCÒMODES, PERÒ EIXORDADORS

Mia Wallace  –No els odies? 
Vincent Vega  –No odio què? 
Mia  –Els silencis incòmodes. Per què hem de parlar de ximpleries per sentir-nos còmodes? 
Vincent  –No ho sé. És una bona pregunta. 
Mia  –Així és com saps que acabes de trobar algú especial.
Quan pots estar callat un refotut minut, i estar còmode en silenci! 
Vincent  –A nosaltres, encara ens falta per a això, però no passis ànsia, tots just ens hem conegut. 
(“Silencis incòmodes”, Uma Thurman i John Travolta, a Pulp Fiction)

Durant trenta-cinc anys, federalistes i terceraviïstes han romàs silents: allí perquè no n’hi havia -des de Francesc Pi i Margall, català d’origen d’altra banda, no n’hi ha hagut mai, ni n’hi ha encara, que es facin sentir-; aquí perquè els suposats hereus del primer Valentí Almirall veien innecessari de parlar i mostrar-se’n, mentre el tremp nacionalista de l’estat espanyol no ensenyés barroerament el llautó ni fos desemmascarat del tot.

Per això les seves veus no s’han sentit mai, o quasi, si més no fins l’any 2010; no ja per blindar la llengua, en l’ensenyament o en la justícia, sinó ni tan sols per fixar-ne respectuosament el nom. Contraris al mercat econòmic neoliberal i partidaris d’una certa planificació, en qüestions culturals o lingüístiques sempre han optat, en canvi, pel laissez faire, laissez passer, “deixeu fer, deixeu passar”, fins al punt d’acostar-se perillosament al darwinisme cultural i lingüístic -llei del més fort-, quan es tracta de la convivència entre cultures i llengües hispàniques. Tant és així que el nom de la llengua ha estat esquarterat pel mercat polític, com es va fer en el seu moment amb els seus territoris, en mil noms, sense que sentíssim mai els seus crits de denúncia a la politització perversa de la ciència. Somriures fotetes i ganyotes sornegueres en converses privades, sobretot arran del LAPAO, sí; denúncies i fronts universitaris contra l’ús espuri de la ciència i la llengua, i del seu nom, mai. Inaudits i inaudibles federalistes d’esquerres, doncs, en allò que no sols no és identitat espanyola, sinó que en contradeix la univocitat des de l’arrel!

Per això podem dir que els silencis d’aquests terceraviïstes han estat mutismes excessivament forts i eixordadors, fins al punt que difícilment podem pensar ara, amb el crèdit esgotat, en cap propòsit d’esmena, ni creure’ls de bell nou, com vam fer, ingènuament, en la transició. Sí, han rescatat paraules de l’oblit: federalisme, però sense precisar-ne mai el sentit, i sempre mirant de reüll l’atenta mirada de les esquerres espanyoles, que són les qui marquen els límits i els continguts de llurs veus: el federalisme ha de ser útil a dividir i a trencar tots els nacionalismes, és a dir, el català, perquè allò seu no és pas nacionalisme insolidari o identitari, no, ans mer estat neutral i comú, ai las!

El sorprenent és que sempre siguin les mateixes veus intel·lectuals -filòsofs, historiadors, catedràtics d’ètica o de dret constitucional, poetes...- i que sempre surtin del mateix territori, és a dir, de Catalunya, mai d’Espanya, amb alguna excepció, és clar, i que en cap cas no aconsegueixin ni ressò ni partidaris més enllà de les nostres fronteres, com si els espanyols sabessin prou bé que són veus discordants tàctiques, necessàries per poder sobreviure provisionalment a l’espera que l’estat que els garantia identitats vergonyants o insuportables torni a fer-se amb les regnes que la voluntat del poble, i no líders carismàtics i engalipadors com voldrien, ja fa dies que ha pres en les seves mans.

Potser sense ni tan sols adonar-se de l’ús i l’abús que Espanya fa i farà dels seus serveis tan desinteressats! Com aquell Josep Maria Vallès i Ribot, republicà federalista, que quan digué a Alejandro Lerroux -segons Rovira i Virgili- Tu es Petrus, “Tu ets Pere (pedra)” (Mt: 16, 18), durant la col·locació de la primera pedra de la Casa del Poble de Barcelona (1903), poc es podia pensar que l’Emperador del Paral·lel interpretés -com ha deixat escrit- que l’havia anomenat Ecce homo, “Ací teniu l’home!” (Jn: 19, 5) i, encara -palesant la seva ignorància bíblica i religiosa-, com a Redemptor, i no com a proper crucificat. Així, mentre l’any 1905 Vallès i Ribot s’adonava del seu error i preparava la seva integració a Solidaritat Catalana, Lerroux inaugurava, l’any 1906, la Casa del Poble com a redemptor ja, consolidat i sense màscara, de la reacció antisolidària i espanyolista.

Però aquests són, Vanitas vanitatum, et omnia vanitas, “Vanitat de vanitats, i tot és vanitat” (Ecc: 1, 2), els antecedents, i els conseqüents, dels nostres federals i les seves aliances amb els partits espanyols: i amb antecedents com els anys 1901-1909, en què, arraconats electoralment els partits dinàstics -conservador i liberal- el 1901, el lerrouxisme havia d’aixoplugar tot el republicanisme d’esquerres fins el 1905 i destorbar, a sou del Govern de Segismundo Moret, tant l’ascens de la Lliga Regionalista i del catalanisme com l’autonomia política d’un moviment obrer majoritàriament anarquista, no fa estrany que ens trobem ara amb federals que, baquetejats -segons ells per un nacionalisme català dominant i aclaparador- com un eccehomo, es mostrin disposats a callar, fins i tot amb una corona d’espines federal, sobre la persecució d’allò que a Catalunya -i a Ses Illes, i al País Valencià i a Aragó- també serveix per parlar.

Perquè determinada esquerra casolana, en la seva defensa aferrissada del principi cabetià: "primer el necessari, després l'útil, finalment el plaent" (lema d'Icària, la utopia d'Étienne Cabet), s’ha escorat massa sovint -i més en les qüestions immaterials- cap el mateix utilitarisme que acostuma a denunciar en la dreta, oblidant, llamp me mau!, la paradoxal utilitat social i col·lectiva de les coses aparentment inútils (Nuccio Ordine).

LA SETMANA DE L'ANC, CLEÒPATRA PER ALS CATALUNYESOS

Cleòpatra, darrera reina d'Egipte

Els darrers deu dies, la dreta española i els seus mitjans han girat la mirada, i potser alguna cosa més, cap a l’ANC.

Qui ho sap, potser ara les esquerres -españoles, espanyoles i catalunyeses-, sempre a remolc i, doncs, heterònomes de la dreta, faran el mateix, i deixaran de mirar-nos de reüll, paternalistament i condescendentment, com si ens diguessin: Voleu dir que Mas no us està aixecant la camisa?

Si més no Puigverd, sempre clar i transparent com un termòmetre per mostrar la febrada del pensament dels contraris a la independència, ja ha començat a canviar de registre fent així: i si Mas no és el demiürg enredaire, sinó un pobre captiu de l’ANC?

Oportú i oportunista com sempre del vent que bufa a contracorrent, hi ha girat també la mirada, i potser alguna cosa més, per etzibar-nos, fidel a la seva concepció corporativista, jeràrquica i elitista de la política, un emprenyat: I a aquests qui els ha votat? 

Els qui volem deixar de ser independentistes algun dia, ho tenim clar: a les properes, que són les europees, tornarem a votar aquells qui, com Marc Antoni, quedin captivats per Cleòpatra, l'ANC i pel poble!

Ni PP, ni C’s, ni PSC, ni UDC, ni ICV, ni CDC, ni ERC, ni CUP...

Quatre anys ha tardat España a descobrir l'organització per la independència de Catalunya. Refiats dels parers dels catalunyesos, d'esquerres o de dretes, confiava que tot plegat fos una cortina de fum o una maniobra de Mas i la burgesia catalana per poder aplicar retallades de manera incolora, inodora, insípida i indolora.

Tanmateix, en atenció al nivell polític del país, acostumat a confondre els desitjos propis amb la realitat, això no és gens sorprenent, o força menys que aquesta descoberta sigui compartida també per molts catalans que fins avui no s’han adonat de la importància de l’ANC en el lideratge del procés i de la necessitat del seu enfortiment humà i material per a reeixir amb èxit.

Perquè, siguem clars, la independència no pot venir, en cap cas, de la iniciativa dels partits polítics actuals: del PP i C’s perquè són partits nacionalistes españols, del PSC perquè s’ha convertit definitivament en un partit dinàstic, d’UDC i d’ICV perquè llurs direccions, contràries a la independència, han optat pel regeneracionisme espanyol, i de CDC, ERC i CUP perquè, com a partits del sistema polític, tenen servituds obligades a la legalitat corresponent.

En efecte, España, i Girauta i Puigverd, i molts catalans, ja han descobert que l’organització per la independència no és ni PP, ni C’s, ni PSC, ni UDC, ni ICV, ni CDC, ni ERC, ni CUP...  ...sinó l’ANC!

Mentre uns practiquen el pim-pam-pum amb l'ANC com a fitó, a d'altres ens pertoca d’enfortir-la i consolidar-la!

25 de maig: Via Catalana cap a Estrasburg

Quan Europa començava al Llobregat

 

"Catalunya, als seus orígens és una marca, és un estat muntanyenc... Però el "comtat de Barcelona" havia nascut com a "marca d'Espanya", és a dir, formació de defensa a les fronteres meridionals de l'imperi franc" (Pierre Vilar)

 

Amb la presa de Narbona -després de set anys de setge- per Pipí I el Breu, rei dels francs, s'iniciava la conquesta carolíngia del territori que havia d'estar a l'origen d'allò que, només a partir de 1100, podem anomenar ja, d'acord a Pierre Vilar i sense caure en l'anacronisme ni en l'ideologisme, Catalunya. En efecte, la conquesta, el 760, dels territoris compresos entre Narbona i l'Albera pirinenca, amb el Rosselló, el Conflent i el Vallespir; el lliurament voluntari, el 785, de Girona i el territori contigu fins a la Tordera als francs en la persona de Guillem I de Tolosa el Sant; el lliurament espontani, entre 789-790, potser a imitació de l'exemple dels gironins, de l'Urgell i la Cerdanya i del Pallars i la Ribagorça, i la conquesta, el 801, de Barcelona fins al Llobregat, per Rostany, Guillem I de Tolosa i Ademar de Narbona, són les etapes principals de la creació de la Catalunya Vella, amb els seus comtats i la seva capitalitat més meridional.

 

Amb comtes com Rostany (a Girona), Gaucelm (al Rosselló), Ermenguer (a Empúries), Berà (a Barcelona)..., d'origen got o franc, però nomenats pels nous senyors del territori, els francs carolingis, els primers comtats catalans eren sostrets del domini àrab -conquesta dels anys 711-721- per esdevenir, encara que perifèricament o defensivament -Marca hispànica-, part de l'Imperi Carolingi, mentre la resta de la península Ibèrica romania en mans àrabs o començava a ser disputa d'àrabs i descendències visigòtiques diverses, a excepció de la Catalunya Nova, la conquesta, la colonització i la repoblació de la qual partirien del nucli català d'origen carolingi.

 

Com bé diu Ferran Soldevila: "La reconquesta de Catalunya seria una reconquesta franca. A diferència de la iniciada a Covadonga, que fou una reconquesta visigòtica". El mateix Soldevila ens explica el significat profund d'aquesta diferència amb els territoris sotmesos a l'afluència del Toledo visigot o de la Còrdova àrab: "Formar part de l'Imperi Carolingi volia dir formar part de la seva organització administrativa, social i eclesiàstica, i de renaixença cultural suscitada per Carlemany; volia dir, en altres termes, formar part d'Europa". I això ben bé, si més no sobre el paper, fins l'any 1258, com ens recordava fa poc l'advocat Antoni Sant (Catalunya enfront del Minotaure. 814: L'emperador que estimava els elefants), perquè no és fins al tractat de Corbeil que el monarca català es desempallegava de la seva dependència nominal o formal del monarca francès, senyor teòric del territori pel seu caràcter de descendent de Carlemany, a canvi, això sí, de la renúncia a importants i extensos territoris occitans. Tot i que, pel Tractat, Jaume I el Conqueridor retenia, al Llenguadoc, Corberes amunt, la senyoria de Montpeller, el vescomtat de Carladès i la baronia d'Omeladès, Corbeil suposà la finalització de la política ultrapirinenca i occitana dels primers comtes.

 

Aquest vector europeu que trobem ja en la conformació de la Pre-catalunya de Ramon d'Abadal, i que tornarem a trobar, juntament amb els vectors mediterranis i peninsulars, en la naixença de Catalunya, de la Catalunya feudal, és clar, ens apareix avui de nou, enmig del procés cap a una Catalunya verament europea sense intermediació d'altres estats, en les properes eleccions europees. I encara amb més força, si pensem, d'una banda, que un dels arguments fonamentals dels contraris a l'exercici del dret d'autodeterminació de Catalunya ha estat una possible sortida del nou estat català independent de l'Europa política actual i si pensem, d'una altra banda, que la majoria de partits ens deuen encara la resposta a la pregunta que permet fer política de veritat, en lloc de jugar amb la gent: De quin model, de República, és clar, som partidaris?

 

Tot i que hi han fet referència polítics espanyols, els quals han aconseguit la complicitat servil d'un parell -no pas més- de polítics europeus que aspiren a la reelecció en la seva sinecura, ara per ara pesen més, però, els silencis i les declaracions cautes, tant de polítics de la Unió com de polítics dels estats membres. I pesaran força dies més, perquè en geopolítica no hi ha res a dir ni a escriure fins que ens trobem davant de fets reals i concrets, ja que la precipitació podria portar a situacions que, en el cas que els fets no es produïssin, haurien estat ben innecessàries i, cosa pitjor, ben desafortunades. Això sí, la nova Catalunya també ha de ser, i només podrà ser, creació europea, per voluntat catalana, és clar, però també per simpatia i col·laboració dels ciutadans, dels pobles i dels estats europeus, i per això és important, el proper 25 de maig, que tota aquella fornada de gent que vam participar en l'11-S de 2013, votem pensant en allò que reclamàvem per les vies públiques del país, de nord a sud, com la conquesta carolíngia, o de sud a nord, com la vocació europea dels primers comtes. L'any 801, el qui havia de succeir (814) Carlemany al tron imperial, Lluís I el Piadós, es passejava, com a rei d'Aquitània, triomfalment pels carrers de Barcelona; avui, en què ja no queden ni imperis ni emperadors, i en què les decisions corresponen als ciutadans, hem d'omplir el Parlament europeu dels arguments que, en un termini curt o mitjà, hauran de convertir els silencis i les prevencions en afirmacions positives i resolutives en favor de la llibertat: cert, en el camí cap el 9-N, portar a Estrasburg la Via Catalana, que abraça, i tant que sí, clams de justícia social, corredor mediterrani, cabal de l'Ebre, protecció de la llengua en l'ensenyament i en d'altres àmbits, defensa de l'autonomia i les competències municipals... ha esdevingut també fonamental!

Elits i tercera via: tot esperant un altre Polavieja

El meu últim adéu, de José Rizal, fet afusellar pel general Polavieja

“De 1885 a 1917, una classe aspira a disposar d’un Estat, i veient-se refusada de l’Estat espanyol, es replega (sense que sigui sempre possible de distingir entre els seus dirigents la part de maniobra i la part de somni) sobre l’exigència d’una organització regional políticament autònoma” (Pierre Vilar)

Hom desconeix del tot quins foren els motius reals pels quals el general Camilo García de Polavieja y del Castillo i la burgesia catalana establiren, després de la desfeta colonial de 1898, una mena d’aliança regeneracionista per a l’estat espanyol. Els darrers “mèrits” que el general Polavieja afegí al seu historial, després de les seves intervencions en la Guerra de l’Àfrica, les Guerres de Cuba i en la Tercera Guerra Carlina, foren, just abans de la seva dimissió com a Capità general de les Filipines en previsió d’una derrota definitiva que estava cantada a causa de la manca dels reforços que havia sol·licitat, algunes victòries militars i l’afusellament de José Rizal, escriptor, metge i líder nacionalista filipí, perseguit per instigació dels ordes religiosos (dominics i franciscans), detingut durant un viatge a Barcelona (1895) i, un cop deportat a Filipines, ajusticiat públicament a Manila (1896).

Comsevulla, per alguna raó que desconeixem més enllà de les crisis i guerres colonials i de la immerescuda fama que el portà, tornat de Filipines, a ser acollit i passejat triomfalment pels carrers de Barcelona, fou conhortat a fer el pas a la política, raó per a la qual presentà (14 de setembre de 1898) un manifest regeneracionista que incloïa alguna proposta de caire regionalista o descentralitzador. Sabem les promeses de Polavieja al catalanisme pels contactes (1898) dels polaviegistes amb Lluís Domènech i Montaner, president de l’Ateneu Barcelonès, i que es resumien (agost de 1898), després de les transaccions aportades per Domènech i Montaner, Prat de la Riba, Antoni M Gallissà i Jaume Carner, en un concert econòmic per als impostos directes, la reorganització de la representació municipal perquè contemplés les forces socials, la refosa de les quatre diputacions en una diputació única, l’autonomia universitària, el respecte al dret civil català i en l’entrada de dos ministres regionalistes al govern.

Un programa de mínims que provocaria la divisió de la Unió Catalanista entre possibilistes o col·laboradors polítics i romàntics apolítics, però que permeté al “general cristiano”, com li deien, d’atreure el suport polític i econòmic d’una part important de la burgesia catalana a través dels contactes de Joan Sallarès, del Foment del Treball Nacional, i de la creació d’una Junta Regional Organitzadora de las Adhesiones al Programa del General Polavieja. Dirigida per Lluís Ferrer Vidal, Miquel A. Fargas i Ferran Agulló, la Junta aglutinà fabricants cotoners i d’altres personalitats del món industrial i comercial, entre les quals Josep Masriera, Vero Vidal, P. de la Rosa, Trinitat Rius, Enric Sagnier, Manuel Cuadras, Eusebi Bertrand Serra, Joan Girona, Manuel Raventós Codorniu.

Fou en aquest context, en què la Lliga de Defensa Industrial i Comercial de Barcelona, presidida per Sebastià Torres, amb el suport de les quatre diputacions, 318 ajuntaments i les principals entitats professionals, econòmiques i culturals, inicià la Campanya pel Concert Econòmic, per tal d’assolir per a Catalunya un concert econòmic amb l’Estat espanyol similar al del País Basc, i en què hom adreçà un segon missatge a la reina regent Maria Cristina: signat (14 de novembre) pels presidents de la Societat d’Amics del País (Bartomeu Robert), el Foment del Treball Nacional (Joan Sallarès), l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (Carles de Camps i d’Olzinelles), l’Ateneu Barcelonès (Lluís Domènech i Montaner) i la Lliga de Defensa Industrial i Comercial (Sebastià Torres), reclamava, com en el primer missatge, de 1888, un sistema administratiu autonòmic.

Tanmateix, quan el març de 1899, Polavieja, ja ministre de la Guerra del Govern “de regeneración nacional” del conservador Francisco Silvela -amb el regionalista Manuel Duran i Bas com a ministre de Gràcia i Justícia-, pretengué, rebaixant, això sí, l’acord de les bases d’agost, el concert econòmic i la creació d’una diputació única, sorgiren, des del mateix govern i des de la maquinària de l’estat, tot d’obstacles antiregeneracionistes i, doncs, antidescentralitzadors, que comportaren, quan es produí l’enfrontament (juny de 1899) amb els pressupostos del ministre de finances Fernández Villaverde i la seva negativa al Concert Econòmic, que seria la causa del Tancament de Caixes (1899), la seva dimissió (28 de setembre), l’accentuació anticatalanista del govern Silvela i, certament, la desafecció dels polaviegistes catalans -transformació de la Junta Regional en Unió Regionalista, a finals d’any-, que ja havien mostrat suficientment la bona fe que encara mostren, avui, federalistes i partidaris d’una inexistent tercera via.

Com recorda Antoni Rovira i Virgili, “Havia fracassat el primer assaig de col·laboració catalana en el Govern d’Espanya”. I de llavors ençà ha plogut prou, i a gust de tothom, dels polaviegistes de dretes i dels polaviegistes d’esquerres, que no han trobat mai un Polavieja capaç de complir les seves promeses, ni que fos l’assassí de l’autor de la novel·la Noli me tangere, “No em toquis”, i del poema Adiós a mi patria o Mi último adiós.

Si “De 1885 a 1916, una classe dirigent s’ha convençut que si el seu “esperit mercantil” obté èxits, no és pas gràcies al mercat espanyol, sinó malgrat les “absurdes disposicions” de la política econòmica espanyola” (Pierre Vilar), avui, en canvi, sobretot des del 2010, una gran majoria de la societat catalana s’ha convençut que un futur més reeixit per a tothom passa per una consulta en la qual el poble pugui decidir desenganxar-se de l’estat espanyol, una opció, d’altra banda, potser més propera al sentiment d’aquells gironins que, durant la visita de Polavieja a la ciutat, van distribuir els darrers versos i el retrat de Rizal entre la multitud, que no pas als interessos de les elits econòmiques que es mostraren cegament disposades, com avui, a refiar-se d’una proposta de part espanyola, perquè "Seríem espanyolistes si els governants d'Espanya emprenguessin seriosament el camí de les reformes i donessin a Catalunya una completa autonomia. Per això ajudaríem en aquesta obra a qui ho fes, fos qui fos, s'anomenés com s'anomenés, sigui d'un partit o d'un altre, o de cap, tant si fos home civil com militar, encara que abans hagués corromput cent eleccions o hagués afusellat a cent Rizal” (El que som, dins La Veu de Catalunya de 25 de juliol de 1899).