Sobre l'obra d'art

Boteller

Història de les idees estètiques. Del segle XX al segle XXI: Una taula rodona entre Bertrand Russell i Jacques Derrida sobre Marcel Duchamp i l'obra d'art, moderada per Josep Cuní

Josep Cuní: Senyor Derrida, al seu parer, Duchamp deconstrueix?

Jacques Derrida: Certament que Duchamp apareix com un artista que trenca amb l’art del seu temps. Hom diria que perverteix, i utilitzo el terme “perversió” no en un sentit de judici moral, sinó de capgirament, d’inversió d’una concepció de l’art i els objectes artístics, així com de les idees estètiques intrínseques a l’art, el qual era autocomplaent, amb ell mateix, però també amb la societat i les realitats en o de les quals sorgia.

Josep Cuní: El senyor Derrida no ens ho ha aclarit del tot; senyor Russell, deconstrueix Duchamp?

Bertrand Russell: Hom diria que la ruptura de Duchamp és una proposta ètico-moral que es confronta amb l’immobilisme i el conservadorisme artístic, però també amb els valors subjacents a l’art burgès...

Jacques Derrida: Desconec les intencions de Duchamp quan inicia la seva ruptura amb l’art anterior. Es tracta d’una provocació? d’una casualitat? d’una planificació? Allò que tenim i que podem analitzar és la seva obra, i aquesta comporta certa homogeneïtat conceptual, en el seu cas aconceptual, alhora que experimenta, a partir de l’abandó de la pintura, múltiples vessants artístics i materials d’una manera a la qual no estàvem acostumats. En Josep em preguntava si deconstrueix. Tot i que la seva intencionalitat de desmitificar l’art com a producte comercial el porta a una altra comercialització, és evident que la seva proposta no és només una altra construcció, com seria una construcció a la contra.

Bertrand Russell: En això estaria d’acord. Duchamp no s’escapa del tot del sistema imperant, precisament perquè crea un art amb una intencionalitat crítica que no roman al marge d’allò que dessacralitza: substitueix la comercialització de l’objecte d’art per l’artització de l’objecte comercial, però...

Jacques Derrida: ...manté la comercialització de la idea que porta! No hi ha dubte que sembla així. Això no obstant, què aconseguia amb això sinó el rebuig total dels cànons artístics convencionals? Amb la seva revolta, Duchamp desacredita tots els conceptes fonamentals de l’art: l’obra, el gust, la destresa, l’ofici, el valor artístic, etc. “El talent manual, la factura i l’estil eren negats així del mode més radical”^[1]. La concepció clàssica de l’art i de l’estètica queda tocada de mort, cosa que no succeiria si es limités a embellir el pol contrari que fins aleshores havia estat menystingut: la comercialització de la idea en lloc de la comercialització de l’objecte. I per què és així?

Bertrand Russell: No hi ha dubte que Duchamp és un rupturista. Ell, en la defensa de l’urinari vetat en l’exposició de 1917, explicava la seva proposta de la següent manera: “Que el Sr Mutt hagi fet amb les seves mans la Font o no, no té cap mena d’importància. Ell és qui l’ha escollit. Ha pres un article comú de la vida de cada dia, l’ha col·locat de manera que el seu significat útil desaparegués, ha creat un nou pensament per a aquest objecte”^[2]. 

Font

Josep Cuní: Pels telespectadors, recordem que la Font de 1917 és un urinari invertit signat com a R. Mutt, força anys després de la seva etapa pictòrica a cavall del cubisme i del futurisme, representats, per exemple, per Nu baixant l’escala, de 1912-1916. Continuï, senyor Russell.

Nu baixant una escala Nº 2

Bertrand Russell: El trencament dels principis d’identitat, de contradicció i del tercer exclòs^[3],  és a dir, perquè ens entenguin els telespectadors, la fi de la univocitat significativa de l’objecte artístic, no sols trenca les bases de l’objecte d’art, sinó també el paper atorgat al consumidor d’art, que de consumidor passiu és obligat a participar activament amb l’objecte artístic per tal d’aconseguir una interpretació que no deixa de ser una nova construcció. Desapareix, doncs, l’objecte artístic objectiu, i sobresurt, gairebé exclusivament, la idea subjectiva de la percepció.

Josep Cuní: Estan d’acord, doncs, que l’art de Duchamp és fonamenta en una obra que esdevé signe, és a dir, té significació, no ja d’acord a una proposta d’autor-creador, sinó a partir del consumidor, i no sols a partir de la contemplació passiva sinó de la intervenció directa i, doncs, creativa?

Jacques Derrida: Exacte, Duchamp nega la significació estàndard i corrent i no en proposa cap altra. Crea tot de pàgines en blanc a partir d’un objecte manufacturat que s’esmuny entre la multiplicitat perceptiva dels consumidors d’art.

Josep Cuní: Per resituar els telespectadors, Duchamp és considerat un precursor del dadaisme amb la descontextualització i recontextualització d’objectes manufacturats dotant-los d’una nova significació. De manera il·lustrativa, un objecte corrent és sostret de la seva quotidianitat, del seu ambient corrent, i col·locat en un d’inutilitat, on no té cap valor funcional: és un ready-made, això és, una escultura realitzada a partir d’un objecte existent i vulgar, com per exemple Roda de bicicleta damunt d’un tamboret, del 1913, que es deixa en mans dels consumidors d’art.

Roda de bicicleta sobre un tamboret

Bertrand Russell: Sí, certament, Duchamp proporciona objectes els significats dels quals han de ser creats pels consumidors d’art, per tots els consumidors possibles. Es tracta d’una proposta d’art basada en les idees que suggereix l’objecte i que qüestiona la bellesa objectiva en atribuir a la percepció el factor determinant del valor estètic o no d’un objecte.  Amb un títol i amb una signatura sobre un objecte, Duchamp acabava “amb el mite del creador i, en general, amb una estètica que molts jutjaven ja del tot caduca”^[4].

Jacques Derrida: I fins i tot tenia present el paper de l’atzar, com en La soltera despullada pels seus voltors, inclús o El gran vidre, de 1913-1936, entre d’altres.

La soltera despullada pels seus voltors, inclús o El gran vidre

Josep Cuní: Per als nostres espectadors, el senyor Derrida fa referència a l’esquerda que apareix a El gran vidre després d’un trasllat i a la pols que acumula, elements que Duchamp accepta de bon grat.

Bertrand Russell: I amb el trencament del logocentrisme: un ready-made és i no és, pot ser i no ser alhora i no ha de ser o no ser, s’aboca a un nihilisme expressat amb una ironia que li permet posar al mateix nivell estètica i ètica^[5]. És indubtable que inutilitzar i ridiculitzar un objecte que ha estat útil i funcional és, alhora que una ironia sobre els objectes concrets i reals, aparentment “seriosos” i “útils”[6], una proposta ètico-estètica en mans dels consumidors d’art.

Josep Cuní: Tots els corrents artístics de la segona meitat del segle XX “que consideren més important l’acte creador que no el resultat de la creació mateixa”^[7] deriven de Duchamp i el dadaisme, però em penso que la modèstia els honora, senyor Derrida i senyor Russell. No ho han volgut dir vostès, ja que vostès només ho han comentat, ho afirmaré jo: Duchamp deconstrueix des del moment que substitueix un significat unilateral des de la creació subjectiva per una multiplicitat d’idees a partir de la percepció universal, la qual cosa comporta la “descomposició, el desmantellament, la subversió dels sistemes”^[8], això és, de l’objecte artístic.

Jacques Derrida: Quedem que si deixa la recontextualització de l’objecte en mans dels observadors-creadors, sí. Perquè l’art, com el llenguatge, “no és sinó una construcció humana, social, i no pas una elaboració privada o natural”^[9].

Bertrand Russell: Quedem que si deixa l’atorgació de nova significació en mans d’aquests contempladors actius i participants creatius, sí, perquè el signe s’ha convertit en un significant immaterial, una idealitat, que només es realitza en una cadena significativa oberta i sense fi^[10].

Josep Cuní: És a dir, les idees s’independitzen de l’objecte que suposadament les hauria de contenir per retornar al seu origen real, als cataus del pensament dels humans. Senyor Derrida, senyor Russell, possiblement no podia ser d’altra manera, gràcies a tots dos.

Bibliografia i webgrafia

Campàs Montaner, Joan: Fonaments d’estètica i teories de l’art; Edita Universitat Oberta de Catalunya.

Costa-Pau, Manuel (Dir): ULISSES 5. El món contemporani; Edicions Ulisses, 1982.

Medina, Pedro: Història de l’Art; Edicions Columna, 1999.

Muñoz, Jacobo (Dir): Diccionario Espasa Filosofia; Editorial Espasa Calpe, 2003.

Navarro, Francesc (Dir): Historia del Arte, 17. Las Vanguardias. Expresionismo y Abstracción; Editorial Salvat, 2006.

Navarro, Francesc (Dir): Historia del Arte, 20. Glosario. Índice general de la obra; Editorial Salvat, 2006.

Terricabres, Josep M.: El pensament filosòfic i científic II. El segle XX; Edicions de la UOC, 2001.

Valverde Pacheco, José María: L’estètica contemporània; Edita Universitat Oberta de Catalunya.

Lechte, John: Jacques Derrida; http://www.antroposmoderno.com/antro-articulo.php?id_articulo=273; 1994.

Quevedo, Amalia: Derrida; Derrida en Castellano; http://www.jacquesderrida.com.ar/comentarios/quevedo_2.htm; 2001.

Vidarte, Paco: Deconstrucción: Derrida;  Derrida en Castellano; http://www.jacquesderrida.com.ar/comentarios/derrida_paco-vidarte.htm;  2005.

Web Ciudad de la pintura-La mayor pinacoteca virtual; http://pintura.aut.org/; 1999-2010.

Desembre de 2010

---

^[1] Navarro, Francesc (Dir): Historia del Arte, 17, p 28.

^[2] Navarro, Francesc (Dir): Historia del Arte, 17, p 39.

^[3] Lechte, John: Jacques Derrida.

^[4] Navarro, Francesc (Dir): Historia del Arte, 17, p 28.

^[5] Valverde Pacheco, José María: L’estètica contemporània, p 40.

^[6] Costa-Pau, Manuel (Dir): ULISSES 5. El món contemporani, p 280.

^[7] Medina, Pedro: Història de l’Art, p 591.

^[8] Muñoz, Jacobo (Dir): Diccionario Espasa Filosofia, p 148.

^[9] Terricabres, Josep M.: El pensament filosòfic i científic II, p 131.

^[10] Terricabres, Josep M.: El pensament filosòfic i científic II, pp 129-130.

Apologia, assagística, de l’assaig: Sis digressions sobre "L’assaig com a forma", de Theodor Adorno, i 6

"Interès i vigència del text, i experiència de la seva lectura"

"Per això la llei formal més pregona de l'assaig és l'heretgia. Mitjançant la contravenció de l'ortodòxia del pensament es fa visible en la cosa allò que és secreta i objectiva finalitat de l'ortodòxia de mantenir invisible." (Adorno: L'assaig com a forma, p 60).

Tot i que coneixia el text, he de reconèixer que mai l’havia llegit amb l'atenció amb la qual ho he hagut de fer aquest cop. Pesava més la seva suposada, i a posteriori real, dificultat, que no pas l’interès exclusivament intel·lectual. D’altra banda, el mateix títol, ambivalent, ambigu o aparentment neutre, no deixava traslluir la significació filosòfica i crítica del text de l’obra.

El mateix sol passar, en quant a dificultat textual, interès intel·lectual i ambigüitat titular, amb L'obra d'art a l'època de la seva reproductibilitat tècnica, amb els afegits de Petita història de la fotografia i Eduard Fuchs, el col·leccionista i l'historiador, de Walter Benjamin. Precisament aquests dies, aprofitant que l’onada del curs passava per l’Escola de Frankfurt i, sobretot, per Adorno, he rellegit l’assaig d’Adorno, els tres assaigs de Benjamin i encara L'home unidimensional de Herbert Marcuse, un altre text de la lleixa de llibres clàssics de l'Escola. Es tractava d’aprofitar una important dificultat per vèncer-ne alguna altra de menor, propera i semblant, fent com el ciclista segon que utilitza el rebuf d’un altre de primer per aconseguir de pujar l’alta muntanya. En resum, que pel mateix preu, he aconseguit rellegir tres obres que la mandra, i la dificultat, no m’havia impulsat a tocar mai més.

Respecte a l’assaig d’Adorno, fet l’esforç no tan de rellegir-lo com de comprendre’l _m’ha resultat difícil, només comprensible, i no pas en la seva completa totalitat, després d’unes quantes lectures sobre paper, subratllant i anotant_, el text m’ha semblant important tant pel seu objecte: la construcció d’un programa filosòfic contrari i en contradicció amb la filosofia oficial subordinada a l’ortodòxia positivista i el cartesianisme metòdic, com per la seva mateixa forma expositiva.

L’esforç d’Adorno contra la jerarquització i la verticalitat del saber, contra la centralització i la subordinació de les relacions entre ciència i les altres branques, contra l’esquematització i la simplificació de les anàlisis, transcendeix, al marge de la situació actual, l’època en què es va produir, si més no com a proposta permanent, de rigorositat però també de ludicitat, i com a alerta també permanent de deixar el saber i el coneixement en unes soles mans, tant pel joc de mans, la trampa, la il·lusió, l’engany, que poden fer, com per l’anquilosament i el conformisme a què es poden veure abocades. I sempre per raó d’un ordre econòmicosocial que no vol saber res de raons i, doncs, d’humanismes que puguin posar en perill la seva mateixa existència.

En els moments actuals, en què des dels mateixos sectors contraris a la raó s’apel·la a la raó, ni que sigui una raó a la carta, per justificar el manteniment de la desraó, sigui en els mercats estatunidenc o europeus, sigui en camps de batalla al Pròxim Orient o a l’Àfrica, la filosofia crítica expressada per Adorno en L'assaig com a forma sembla plenament vigent, amb el benentès, però, que s’adreci directament a l’objectiu concret i real de què vol parlar i que acabi abans que no hi hagi res més a dir, i que no es conformi, d’altra banda, amb l’encasellament en la forma d’assaig, si més no per tal d’evitar d’esdevenir el reducte o la reserva de la crítica i, doncs, l’estandarització, la complicitat o la coartada crítica i democràtica que el mateix sistema necessita per vendre una realitat il·lusòria i alhora poder mantenir-se en tensió i vigilància dominadora des de qualsevol mitjà o mitjançant qualsevol forma.

Octubre de 2008

Apologia, assagística, de l’assaig: Sis digressions sobre "L’assaig com a forma", de Theodor Adorno, 5

"Una crítica política molt severa al discurs científic: eix, vigència, conseqüències, opinió"

“El pensament té profunditat segons la profunditat amb què penetre en la cosa, no segons la profunditat amb què la reduesca a una altra cosa.” (Adorno: L’assaig com a forma, p 32).

Adorno s’oposa a una concepció de la filosofia centrada només en “l’universal, permanent i... ...originari” (p 14), sense cap mena d’atenció “a la formació espiritual particular” (p 14) i que menysté “l’especulació sobre objectes específics, culturalment ja preformats” (p 14). Adorno pensa trobar els “motius més forts” (p 15) d’aquesta actitud obstinada de descrèdit i de “prevenció” (p15) davant l’assaig en el seu propi caràcter: l’assaig “crida a la llibertat d’esperit” (p 15), a la insubmissió “a qualssevol instàncies d’autoritat” (p 15), que “no deixa que hom li prescriga la seua incumbència” (p 15) i amb capacitat de posar en discussió l’establert, “el que altres han fet ja” (p 15), i anar “més enllà d’allò que hi ha ja pensat en l’objecte com a tal” (p 16).

El discurs vigent, alhora que es fonamenta en l’acceptació i l’ordenació i prou (p 16), es mostra temorós i hostil als perills, negatius (p 16), de la interpretació i de la recerca de raons i sentits (p 16), de la búsqueda del que “s’amaga com a objectivitat rere la façana” (p 16).

Per Adorno, la irreversibilitat (p 21), l’objectivitat històrica (p 24), la necessitat (p 24) i la ineliminalitat per “bona voluntat” i per “planificació superadora” (p 27) de la divisió del treball entre art i ciència no obliga a la seva “contraposició” (p 24), ni tampoc a la seva sacralització en “una cultura organitzada en compartiments” (p 24). Si la parcel·lació entre una filosofia veritable que s’orienta a valors estables i immutables (“eterns” p 24), un art on regeix la intuïció sense conceptes i una ciència que s’erigeix en l’organització del coneixement, certifica la renúncia institucional a la consecució de la veritat tota sencera (p 24), la pretensió “de puresa i netedat” (p 24) dels tres compartiments fa “visible la marca d’un ordre repressiu” (p 24). L’engavanyament de l’esperit perquè no traspassi l’infranquejable “límit culturalment confirmat de la cultura oficial” (p 24) pressuposa, d’altra banda, que qualsevol coneixement pot esdevenir ciència (p 24), tot i que l’experiència ha mostrat menys aquesta transició gradual que no pas “una diferència qualitativa” (p 25).

En qualsevol cas, la ciència, que no s’adona de les troballes que s’esmunyen “per les  xarxes científiques” (p 26), no pot obrir-se i respondre, precisament pel tancament i l’estanqueïtat, a les demandes de l’esperit (pp 26-27), sinó notes ocasionals, informacions de la filosofia, proposicions abstractes (p 27). I no pas només per la divisió del treball: l’esperit, determinat pel “model del domini de la natura i de la producció material” (p 27), somia, per raó del caràcter històric que entreveu en la parcel·lació, un nou estadi futur, fruit de la superació “de les endurides relacions de producció”, la qual cosa “paralitza el seu procediment especialitzat precisament enfront dels seus objectes específics” (p 27).

L’assaig basa la seva crítica al sistema en “el procediment científic i en la seva fonamentació filosòfica com a mètode” (pp 27-28). Molt més que en l’empirisme, que, tot i privilegiar l’experiència inanticipable i inconcluïble (p 28) per sobre l’ordre immutable dels conceptes, esdevé mètode i sistema en establir constàncies que determinen i possibiliten el coneixement, en l’assaig es realitza el dubte sobre el mètode “en la manera de procedir del pensament mateix” (p 28): consciència de no-identitat informulada entre subjecte i objecte, radical en el no-radicalisme i en l’antireduccionisme del tot en l’u, accentuació del parcial per sobre del total, caràcter fragmentari (p 28).

D’una banda, l’assaig no pot mostrar-se una construcció tancada i definitiva perquè esquiva l’idealisme de la ciència i la teoria organitzades i establertes el qual estableix la subsidiarietat equivalent de l’ordre de les coses en l’ordre de les idees, de l’ens en l’ordre dels conceptes immutables (p 29). D’una altra, reivindica per a la filosofia allò que aquesta foragita i condemna: el canvi, l’efímer, el perible, el temporal, el variable. I encara d’una altra banda, pretén la individualitat que subjau en l’abstracció conceptual anhistòrica (“atemporal i invariable”, p 29) que la metafísica estableix com a objecte científic exclusiu. La prelació de la idea en relació la cosa comporta la prelació del mediat per l’immediat (p 29).

Contra el discurs de la ciència que pretén justificar el seu domini i el seu poder únic en la necessitat de definició d’uns conceptes suposadament indeterminats (p 34) i enfront, per tant, d’unes ciències particulars que pretenen justificar i preservar la seva parcel·la de saber amb la definició dels seus conceptes (p 33), l’assaig expressa el seu caràcter antisistema no sols amb la seva negació a la definició de conceptes, sinó encara més en el seu procediment en el qual usa els conceptes tal com ragen, perquè ja seran precisats en les seves relacions recíproques, més enllà de la determinació del mateix llenguatge del qual formen part (p 34), i que l’assaig té present i desenvolupa (p 34). A més de la seva denúncia com a justificació de domini, l’assaig s’adona que els conceptes i les seves definicions han servit, gràcies a la fixació de significats estrictes als conceptes, per amagar les mateixes coses que viuen en els conceptes (p 35).

Sens dubte, es tracta d’una crítica important i molt punyent _palesa, per exemple, en la reivindicació de l’assaig com a heretgia contra l’ortodòxia responsable de l’emmascarament i la invisibilitat de la mateixa realitat i, doncs, de la mateixa infelicitat humana_ sobre el paper dominant del discurs científic en el control del saber i del coneixement, fonamentada en una perspectiva triple: la compartimentació del coneixement en parcel·les més o menys estanques, el paper que s’autoatorga en el control i la regulació d’aquesta compartimentació a través de la definició conceptual, i en la ideologització emmascaradora de la mateixa realitat contradictòria a través d’uns conceptes universals i immutables.

A grans trets podríem afirmar que la crítica segueix vigent i és ben actual, sobretot en allò que aquest discurs institucional afecta a la dificultat, laberíntica, de reconstrucció d’un home sencer, no parcel·lat, amb coneixement de tot allò que afecta directament la seva llibertat i la seva necessitat. Cal reconèixer, però, que ni la ciència ni el racionalisme científic són responsables directes de les amenaces i els perills que Adorno denuncia. Podríem recordar en aquest sentit que ha estat des de la mateixa ciència que s’ha expressat la primera crítica als perills de mantenir el model de creixement actual per a la supervivència, sinó del planeta, de la seva humanitat. O es tracta només d’una crítica destinada a “racionalitzar” el model per salvar el sistema en la seva essència? Després dels “rescats" made in USA i Europa, i la seva intencionalitat, i de les lectures d’Adorno i de Herbert Marcuse, penso que la pregunta no és impertinent del tot.

Apologia, assagística, de l’assaig: Sis digressions sobre "L’assaig com a forma", de Theodor Adorno, 4

"Interpretació i valoració de l'assaig: lògica d’aquest text i aquesta escriptura; valoració en termes polítics, filosòfics, culturals"

“L'assaig és allò que fou de bon començament: la forma crítica par excellence; i, com a crítica immanent de les formacions espirituals, com a confrontació del que aquestes són amb el seu concepte, l'assaig és crítica de la ideologia.” (Adorno: L’assaig com a forma, p 48).

Adorno fa un assaig de l’assaig, una de les formes o del gèneres de la literatura i de la filosofia. D’acord a la seva concepció, l’assaig es contraposa als constrenyiments de la identitat, el sistema i el mètode, i es distingeix, per tant, de l’organització ordenada i jerarquitzada a partir de veritats universals i estables del model científic, filosòfic i positivista vigent. Per aquesta raó, el seu assaig sobre l’assaig reflecteix aquesta concepció no sols en el contingut, sinó també en la forma. La forma assagística d’Adorno, imbuïda del contingut contrari a l’encarcarament i l’escrostonament de la filosofia vigent i al domini de la ciència, adquireix les característiques contràries de la forma del discurs hegemònic: horitzontalitat contra verticalitat, acentralitat contra centralitat, multidireccionalitat contra unidireccionalitat, multilinealitat contra unilinealitat, igualtat contra subordinació.

Contra el positivisme i la seva separació de forma i contingut, en aquesta obra Adorno estableix una relació dialèctica entre aprehensió i exposició del coneixement, en la qual contingut i forma es deuen mútuament. Ni el contingut apareix com a funció mecànica de la forma, ni aquesta esdevé una artificiosa imposició del contingut. Perquè si bé el mitjà no és el missatge, tampoc és una qüestió baldera, sinó que és part del missatge.

La forma amb què estructura el seu discurs és, alhora, construcció i destrucció, discurs del pensament i propòsit o programa alternatiu de filosofia. Contra l’esclerotització (esquematització i simplificació) i subordinació de la filosofia i contra el control i la dogmatització de la ciència, l’assaig esdevé l’eina més apropiada per defugir, també formalment, allò que denuncia. Per Adorno, l’assaig, per la seva mateixa estructura formal, s’obre a la indagació lliure, l’esperit crític, l’actitud humanista, la constant crisi i revisió d’idees i conceptes i a una concepció no compartimentada del saber, amb capacitat, doncs, de confrontar-se amb les formes autoritàries i unidireccionals vigents.

Sens dubte que l’assaig, per la seva estreta relació amb el mateix pensar o filosofar, és una important eina crítica, de desvetllament i coneixement de la realitat, sigui en el camp polític com en els àmbits culturals i filosòfics. Els àmbits de la filosofia, la política o la cultura són, potser, els més apropiats i propicis per a la interpretació, la meditació, la reflexió i per a la crítica. Tanmateix, però, per a qualsevol filosofia crítica, que pretén, doncs, transformar la realitat i canviar el sistema, és bo no oblidar que els canvis només poden ser fruit de grans majories, les quals acostumen a ser presoneres dels models expressivo-culturals vigents més fàcilment entenedors, més accessibles intel·lectualment. És a dir, tot i reconeixent la importància de l’assaig com a element de conscienciació, reflexió, transformació, descoberta, etc, un pensament crític i transformador no pot estar-se de reconèixer que tot i la bona voluntat d’una universitat que acostuma a recomanar la lectura de textos originals o d’assaigs importants, la majoria dels alumnes acostumen a recórrer a l’actitud fàcil i còmode de buscar el llibre més complet i accessible que permeti una comprensió ràpida i pràctica. En conclusió, reconèixer la importància de l’assaig en l’àmbit de la indagació, l’exploració i la crítica del coneixement, no hauria de significar, per part del pensament crític, l’abandó, en mans de l’ordre acrític establert contra el qual aixeca la seva veu i el seu discurs, d’altres formes d’ús molt més corrent _diccionaris, manuals, enciclopèdies, síntesis, etc_ i des dels quals la reflexió, acrítica i panxacontent, s’acompanya de propagació i socialització de l'status quo vigent.

Si al costat d’aquestes múltiples formes textuals amb què s’expressava el pensament ja en la mateixa època d’Adorno, tenim presents els moderns i grans mitjans de comunicació de masses, és a dir, sense eufemismes per a les masses, és fàcil d’entendre que difícilment es poden fer pessigolles a un elefant amb una ploma de gallina ni que sigui de la gallina dels ous d’or. N’hi ha prou de recordar com la rebel·lia franciscana fou desactivada estatuint-la com a orde monàstic. No, l’aposta única i exclusiva per l’assaig, amb tot el seu caràcter d’autocrítica i de crítica, serviria actualment de ben poc per qüestionar l’establert. 

dilluns, 7 de desembre de 2015 Apologia, assagística, de l’assaig: Sis digressions sobre "L’assaig com a forma", de Theodor Adorno, 3

"Adorno considera les tensions -proximitats, distàncies- entre l’assaig i la forma artística: el valor de l’expressió, la referència a la veritat, la condició singular de l’obra, la presència de la subjectivitat, i d’altres."

"Però si l'art i la ciència es dissociaren en la història, tampoc cal hipostatitzar-ne la contraposició. L'aversió a la seua anacrònica mescla no santifica una cultura organitzada en compartiments. Perquè tot i que els compartiments siguen necessaris, la seua existència certifica, tanmateix, institucionalment, la renúncia a la veritat tota sencera." (Adorno: L'assaig com a forma, p 24).

A partir de la situació en la filosofia alemanya de l’època, per a la qual l’assaig no gaudeix d’aquell estatus propi i indiferenciat (“encara ara no ha sabut anar fins a la fi pel camí de la seva independització”, p 13) que ha aconseguit la poesia en concret o l’art en general, i que porta a considerar-lo com una estranya impuresa (“com a impur”, p 14) mancada de rigor per fer filosofia (“caigut en descrèdit, “producte ambivalent”, mancat de “tradició formal convincent”, ocasional, “criticat a bastament”, p 13), Adorno estableix diverses comparacions entre assaig i art en general, o entre assaig i alguna parcel·la artística concreta.

Així, pel positivisme dominant, mentre l’art s’ha independitzat completament de la ciència, “reservant l'art com a territori de la irracionalitat” (p 13) i “identificant el coneixement amb la ciència organitzada” (p 14), l’assaig encara es vist com un epifenomen estrany, “impur” (p 14) i mancat de rigor.

Contràriament a Lukács però, per a qui l’assaig era una simple forma artística, Adorno reconeix certes diferències entre assaig i art. En els mitjans: mentre els conceptes, la seva creació i el seu ús, amb els signes són els instruments de l’assaig, en l’art només hi ha intuïció o imatge sense conceptes. En la funció: aspiració a la veritat sense necessitat d’aparença estètica en el cas de l’assaig, aparença estètica en el cas de l’art.

En contrapartida, Adorno considera que assaig i art comparteixen el trasllat a llenguatge de tots els elements de l’objecte, la diferenciació conscient entre l’objecte o la cosa i el mètode d’exposició, per la qual cosa admeten possibilitat de joc i diversió, i aboquen l’assagista i l’artista a la permanent exploració i indagació. També amb la música comparteix una sobresignificació que s’escapa de la lògica discursiva, i amb la imatge un estatisme fruit de la juxtaposició construïda en l’exposició.

I és que, per Adorno, més problemàtic que la confluència de l’art i la filosofia en l’assaig, és la necessària identitat entre assaig i crítica, és a dir, la tria dels objectes del filosofar entre els elements reals de qualsevol totalitat, per petits que siguin.

Apologia, assagística, de l’assaig: Sis digressions sobre "L’assaig com a forma", de Theodor Adorno, 2

"L’assaig es dirigeix a la veritat com a una utopia, conscient de la condició fal·lible i experimentadora de la seva escriptura."

“L'assaig no només descura la certesa lliure de dubte, sinó que, més encara, renuncia a aquesta certesa com a ideal. Es fa veritable en el seu procés de fer-se, que el porta més enllà d'ell mateix, no en la recerca obsessiva de fonaments, semblant a la de qui va en cerca de tresors amagats. Allò que il·lumina els seus conceptes és un terminus ad quem ('punt fins al qual') ocult en l'assaig mateix, no pas un terminus a quo ('punt des del qual') descobert: en això palesa el seu mètode mateix la intenció utòpica.” (Adorno: L’assaig com a forma, p 37).

Simptomàticament, Adorno enceta l’assaig amb una cita de Goethe força reveladora d’allò que l’assaig pot abastar: “Veure allò precís, allò il·luminat, no pas la llum” (p 13).

Impensable tant la facticitat sense concepte _el seu mateix pensament ja conceptua_ com el concepte sense facticitat _fins i tot la fantasia remet a existència individual espacial i temporal_, Adorno, contràriament a la filosofia establerta, hipotitza l’estreta relació de veritat i història, i per tant el caràcter temporal, provisional, històric, circumstancial, en desenvolupament de la veritat i dels seus continguts. En fi, el caràcter utòpic, com a possibilitat, de la veritat. L’assaig no pretén extreure eternitats de temporalitats, sinó eternitzar la temporalitat.

Essent la realitat diferent d’una totalitat donada, amb identitat de subjecte i objecte, aprehesa totalment, l’assaig només pot ser per força fragmentari i ocasional, esdevenint inconclusió i oportunitat.

L’expressió de la no identitat entre subjecte i objecte, entre pensament i cosa, l’accent intencional i subjectiu per sobre del mateix objecte i la utopia reclosa en un món escindit amb eternitat i perennebilitat palesen la seva mateixa debilitat. I és que en l’assaig, “el pensament es deslliura de la idea tradicional de veritat” (p 31): eternitat, universalitat i immutabilidad.

D’altra banda, per la seva afinitat amb l’experiència intel·lectual oberta, basada en l’aprenentatge, l’experimentació i l’exploració, l’assaig s’exposa a l’error i per tant a la inseguretat. L’assaig, com a indagació permanent, posa en dubte tan l’ideal de percepció clara i distinta com l’ideal de certesa sense dubte.

Essent la intenció del subjecte qui decideix en la selecció entre els infinits aspectes d’un objecte, l’assaig no pot ser exhaustiu ni definitiu i reconeix la seva insuficiència.

El caràcter antagonista de la cosa i la fragmentació de la realitat fan de l’assaig, contràriament al caràcter unidireccional i uniforme del mateix pensament i el seu ordre lògic, una conjunt de ruptures i discontinuïtats, que caracteritzen la seva unitat que és inconclusió, conflicte ajornat, avenç i regrés constant, prova i assaig.

La contradicció entre un pensament utòpicament carregat d’abastabilitat i una consciència de fal·libilitat i provisionalitat es resol en l’assaig com a intent, temptativa, prova. El seu objectiu esdevé la il·luminació d’aspectes parcials només, no la llum del tot, l’avenç de la no veritat com a veritat, la irrupció en l’opacitat dels mateixos conceptes. Per això, juntament a les característiques d’experimentació, exploració, indagació, suposició, fragmentació, multiplicitat, autocrítica, crítica, revisió o procés, cal tenir-ne present encara una altra: “l’assaig és l’heretgia” (p 60) contra l’ortodòxia establerta, perquè desvetlla allò que l’ortodòxia pretén d’amagar. 

Apologia, assagística, de l’assaig: Sis digressions sobre "L’assaig com a forma", de Theodor Adorno

"L’assaig no reconeix les nocions d’origen, creació, principi i final. La seva activitat és un joc de sobreinterpretacions."

“No comença amb Adam i Eva, sinó amb allò de què vol parlar; diu allò que se li acut sobre el tema i talla allà on creu que ha arribat al final, i no on ja no hi ha res més a dir: és així que se situa entre les “diversions”. Els seus conceptes no es construeixen a partir de res de primer ni s'hi arrodoneixen en res d’últim. Les seves interpretacions no hi són corroborades i mesurades filològicament, sinó que són per principi hiperinterpretacions...” (Adorno: L’assaig com a forma, pp 15-16).

L’assaig és, segons Adorno, “més dialèctic que la dialèctica quan aquesta s’exposa a si mateixa” (p 49). Difícilment, doncs, pot contemplar i atenir-se a nocions que la metafísica considera universals, estables i immutables.

L’assaig no necessita partir de cap genealogia, ni d’antecedents pròxims o llunyans, ni de punts de vista sorgits de la teoria (raó del fracàs del Lukács madur), ni d’opinions prefixades, sinó que descabdella el seu discurs a la manera d’un nen amb la seva joguina: parteix de la presència i observació de l’objecte concret, del que “altres han fet ja” (p 15), de la joguina, per abocar-hi, directament i immediatament, experimentació i manipulació, sense cap ordre universal amb un principi primer i amb una finalitat última, perquè la seva intenció és la de rebregar l’objecte i descobrir-hi la trama densa i complexa de la seva composició. No és “creació a partir del no-res” (p 15), ni s’ajusta a l’obtenció, prefixada i finalista, d’alguna cosa definitiva, acabada, resolta.

Contrari al mètode tradicional, l’assaig no pretén reduir la cosa a una altra cosa, a manera de recerca d’orígens, sinó que vol aprofundir en la cosa mateixa, que no és ni donada ni primigènia, en allò que s’amaga darrera els seus conceptes.

Contra les pretensions de la ciència, els conceptes són indefinits, per això, a partir del seu condicionament pel llenguatge del qual formen part, l’assaig en provoca la integració i la interrelació recíproques en el mateix procés de l’experiència intel·lectual, el qual no avança pas unidireccionalment: els diversos moments es teixeixen plegats com en un tapís, la densitat de la malla conceptual del qual palesa la fecunditat del pensament. Per això, l’assaig no és bastida ni construcció, sinó un camp de forces la configuració del qual és donada per la cristal·lització dels elements pel seu moviment a mode de camp de forces.

Per l’assaig no hi ha una separació entre totalitat primera i elements finals, sinó interacció i desenvolupament constant de l’objecte que els sobreviu i que és pensat des de bon començament, precisament amb tota la complexitat que la ciència acostuma d’amagar de la realitat antagonista i fragmentada amb les simplificacions, els falsejaments i les matisacions.

Per tal com res humà és creació, l’assaig defuig les idees de creació, de deducció d’un principi, de totalitat omnicomprensiva i abastable, de desenvolupament a partir de formulacions prèvies. Per l’assaig, ni la totalitat és principi ni els elements són final, sinó interacció d’ambdós en el pensament, que va del més complex al més fàcil amb l’objectiu de no ajornar el pensar.

L’assaig és un pensar contra el general, l’universal, l’essencial, el durador o l’originari:  no té origen, genealogia, antecedent, finalitat, objectiu, conseqüent, sinó curs, transcurs i discurs, desenvolupament amb avanços i regressos per entre els conceptes per tal de fer llum als objectes.

DECONSTRUCCIÓ D'UNA NOTÍCIA ETNICISTA, amb Pablo Iglesias de fons

Arran del discurs etnicista i lerrouxista de Pablo Iglesias:

"Esa gente de barrio, esa gente de barrio que no vota tiene que sacar los dientes. Esa gente de barrio que no se avergüenza de tener abuelos andaluces o padres extremeños tiene que sacar los dientes. No podéis consentir que os hagan invisibles en Catalunya. Todos a votar el 27. Esas clases populares tienen que sacar su orgullo de barrio. Esas clases populares son las que pueden mandar al 'coffee shop' al señor Mas y al señor Rajoy" (Iglesias, 9 de setembre de 2015, Rubí),

El Diluvio,18-11-1932, òrgan del partit de Lerroux, amb aquesta singular crida a andalusos i murcians per a les Eleccions al Parlament de Catalunya

m'ha semblat oportú rescatar aquesta deconstrucció que vaig fer l'any 2008 d'una notícia etnicista apareguda en un diari de la península.

LA NOTÍCIA

Ginés Donaire: Los gitanos huyen de Castellar por los incidentes tras una pelea; El País Andalucía; 28/10/08.

Los gitanos huyen de Castellar por los incidentes tras una pelea

Decenas de vecinos del pueblo abandonan sus viviendas después de que una manifestación pidiera que se les expulsara por "seguridad ciudadana"

GINÉS DONAIRE - Castellar - 28/10/2008

A Rosa, Rafa, Juan, Luis, Paqui, Tamara y Emilia se les puede leer el miedo en su rostro. Son los seis hijos y la sobrina de José Escobedo y Toribia García. Esta familia gitana permanecía ayer recluida y atemorizada en una casa medio en ruinas en la barriada marginal de El Polvorín, en Castellar (Jaén, 3.800 habitantes), custodiada por una pareja de la Guardia Civil. En la otra esquina del pueblo, enfrente del cuartel y junto al colegio público, otros miembros de la misma etnia permanecían atrincherados y sin dar señales de vida, con las persianas bajadas y la vivienda bien pertrechada.

Eran las dos únicas familias de esa etnia que en la mañana de ayer permanecían en esta localidad jiennense. Ya por la noche, fuentes de la Policía Local aseguraron que algunas familias habían regresado al pueblo al amparo de la protección de la Guardia Civil. Eso sí, desde su llegada permanecen encerrados en sus casas. Setenta de los 93 gitanos censados en Castellar siguen fuera de la localidad, de la que salieron despavoridos. Algunos aconsejados por el alcalde, Pedro Magaña (PSOE), y otros por voluntad propia, y se han refugiado en domicilios familiares en otros pueblos cercanos. Todo surgió de un incidente durante el fin de semana, primero con una pelea entre payos y gitanos la noche del sábado, que continuó el domingo con una manifestación espontánea en la que centenares de vecinos pidieron a gritos la expulsión de los gitanos, a los que culpan de la escalada de la delincuencia en los últimos meses. La Guardia Civil, que mantiene un dispositivo de vigilancia en el pueblo, ha detenido a un ciudadano de etnia gitana, de 37 años, por amenazas de muerte a otros vecinos.

"¿Por qué hacen esto?", se preguntaban atónitos José y Toribia, todavía con el habla temblorosa por lo que le pudiera ocurrir a su familia. "El que haya hecho algo que lo pague, pero que no nos metan a todos en el mismo saco", sostenían, mientras lamentaban que no podían salir a la calle a comprar comida para sus hijos. Ninguno de ellos asistió ayer al colegio por el temor a ser puestos en el ojo del huracán por el resto de escolares.

"Que se vayan del pueblo", comentaba sin miramientos a las puertas del colegio Justa Bustos, ante la aprobación del resto de madres. Sólo alguna, como Eva María Fernández, advertía del riesgo de generalizar: "Los niños no tienen por qué pagar las consecuencias, deben ir al colegio". Eso sí, todos se afanaban por dejar claro que la revuelta vecinal nada tiene que ver con el racismo. Varios profesores del colegio, como Antonio, temían el daño que estos incidentes puedan provocar en la educación de los pequeños escolares gitanos.

Ramón y Alejandro, dos de los jóvenes que se vieron envueltos en la pelea con gitanos la noche del sábado, cuentan a su manera lo sucedido: "Empezaron a provocar en la zona del botellón hasta que nos liamos a palos, pero antes ya estábamos hartos por sus continuas amenazas y robos". Esa trifulca motivó que decenas de vecinos rodearan y tiraran objetos contra varias viviendas de la etnia gitana. Muchos de esos vecinos volvieron a concentrarse ayer ante el Ayuntamiento para crear una plataforma vecinal con la que quieren demandar más seguridad ciudadana. Para el próximo sábado preparan una gran manifestación.

En Castellar muchos son los que censuran la falta de implicación del alcalde, Pedro Magaña, del PSOE, que el sábado no quiso abanderar la manifestación vecina. "No se trata de echar a nadie del pueblo, sino de reconducir la situación de manera pacífica", decía Magaña, que ha convocado para hoy una junta local de seguridad ciudadana. Antes, ayer mismo, con la presencia de la delegada del Gobierno andaluz en Jaén, Teresa Vega, y el resto de grupos políticos del municipio, PP y PA, mantuvo un encuentro con colectivos sociales de la localidad para intentar calmar los ánimos.

El alcalde insistía en que, pese al requerimiento de sus vecinos, se negará a encabezar una manifestación contra los gitanos. En el recuerdo de Magaña y de la clase política jiennense están aún episodios similares años atrás en Martos, Beas de Segura o Mancha Real. En esta última localidad, el alcalde y varios concejales (que fueron expulsados del PSOE) fueron condenados a penas de prisión por alentar las protestas vecinales durante la revuelta del año 1991, que tuvo su desencadenante en el asesinato de un vecino por miembros de la etnia gitana.

LA DECONSTRUCCIÓ

L’etnicitat com a justificació i com a manifestació de prejudicis racials

El fet principal de la notícia és una rebel·lió veïnal de caràcter ètnic contra veïns de la comunitat gitana. Es tracta, doncs, d’un conflicte interètnic amb tots els tòpics propis d’aquest tipus de conflicte: la negació de la base ètnica del conflicte des del punt de vista emic de la comunitat majoritària, la qual s’expressa per motius de “seguridad ciudadana” que “nada tiene que ver con el racismo” i que reclama una solució al conflicte basada en l’expulsió de la població gitana, que s’associa a diferència perillosa.

Un fet secundari, però que està a l’origen dels fets posteriors, és el de la baralla del cap de setmana, en la qual es fa difícil de besllumar-hi un motiu ètnic, tot i que des del punt de vista emic de la comunitat majoritària es parli de “amenazas y robos” gairebé com a atributs específics dels altres.

Ens trobem, per tant, amb un conflicte de base ètnica, fonamentat en els tòpics establerts respecte a la comunitat gitana, que és utilitzat per la comunitat majoritària en dos sentits: la majoria dels veïns per demanar una solució radical a allò que és fruit dels seus temors i de les seves pors, i del desconeixement, és a dir, d’un prejudici social latent envers la comunitat gitana, i els joves involucrats en la baralla del cap de setmana aprofiten el conflicte interètnic posterior per exculpar-se d’uns fets en els quals no sembla pas que hi hagi persones més culpables o responsables que d’altres. Un altre imaginat en front d’un nosaltres real és una bona excusa per a tots, al menys fins al moment en què no es poden sostreure a les conseqüències reals de la seva actitud sobre el seu enemic imaginat i apareixen les contradiccions al si del grup: no es pot generalitzar, els nens no tenen cap culpa, no es tracta de racisme, etc.

Precisament és aquesta utilització i manipulació dels fets per la comunitat majoritària allò que palesa el caràcter d’oportunitat amb què són vistos per tal de resoldre o solucionar problemes que, de ben segur, no tenen res a veure, amb un conflicte interètnic. “L’odi a l’Altre comença amb l’odi a si mateix. El racisme, virulent o latent, és un corol·lari del malestar i la infelicitat”, afirma Tahar Ben Jelloun (Imatge d’un mateix, imatge de l’altre).

D’altra banda, tot i que l’article sembla neutre, en el sentit que no hi trasllueix una intencionalitat concreta, pràctica o política directa, l’autor reflecteix, i potser amb escreix, els prejudicis ètnics socials latents respecte d’una minoria cultural, en aquest cas la comunitat gitana. Així ho palesa la divisió discursiva i textual de la demografia municipal entre una ciutadania veïnal i una població, que tot i estar censada al mateix municipi, apareix com a espúria; la relació diferencial d’ambdues poblacions respecte de temes de càrrega negativa com inseguretat, robatoris i incidències, i l’ús esbiaixat de termes de l’antropologia com ètnia. Així, mentre hauria estat comprensible i justificable l’ús de l’etnicitat per descriure i denunciar l’actitud ètnica d’una colla de veïns davant la comunitat gitana, l’autor en fa un mal ús, de caire ideològic, des del moment que utilitza la terminologia per identificar, separar i segregar precisament les víctimes d’una actitud de caràcter ètnic.

L’origen de la notícia sembla ser una baralla entre grups o bandes rivals. Un fet que acostuma a donar-se en determinades aglomeracions lúdicofestives de caràcter juvenil. Un fet que, si bé no podem considerar com a normal, sí que el seu sovinteig fa que podem parlar-ne com un fet més o menys corrent. Són notícia, però, els fets freqüents? Són “noticiables” aquells fets l’habitud dels quals fa que acostumin a passar desapercebuts per a qui no n’és directament o indirectament protagonista? Si més no, la deontologia periodística no deixaria de recordar-nos que la notícia es troba més en el fet que una persona mossegui un gos, que no en la contrària.

El periodista de la crònica en qüestió converteix, en canvi, un primer fet habitual, i no necessàriament ètnic, en ètnic i, doncs, en el desencadenant lògic dels esdeveniments, aquests sí de caràcter ètnic, posteriors. Recorrent a l’etnicitat com a l’element originari del fet primer, sembla ben justificada l’etnicitat del conflicte concret posterior, la rebel·lió veïnal de caràcter racista que, és clar, “nada tiene que ver con el racismo”. Així, fa correspondre un conflicte ètnic derivat a un origen primer també ètnic: “una pelea entre payos y gitanos”, essent aquest l’únic cas en què hi ha un tractament simètric, i per tant suposadament neutre, de l’etnicitat. Però al llarg de la notícia, la mateixa etnicitat, que podria ser, i ha estat en determinats casos, motiu de conflicte, encara que encobrint motivacions més profundes, és tractada de manera dissimètrica, i encara no pas per descriure o explicar l’actitud ètnica del sector intolerant: l’etnicitat és atribuïble només a un dels grups protagonistes, però precisament a aquella comunitat sobre la qual hi ha hagut o hi ha un prejudici ètnicosocial latent, i és clarament menystinguda en l’altre grup i en la seva actitud. L’etnificació unilateral denota, doncs, minusvalia cultural i minorització de la comunitat sobre la qual s’aplica. Curiosament, doncs, a partir d’aquell origen ètnic simètric únic que justificaria el caràcter ètnic del conflicte posterior, el periodista va esbiaixant l’etnicitat de manera unidireccional cap un únic grup. Així, els membres de la comunitat gitana, tot i estar censats a la ciutat en qüestió, només apareixen un cop com a veïns, i encara en el títol, que potser no és del periodista: la resta de cops (una dotzena) són anomenats sempre amb els termes que representen identitat, identificació i diferenciació (gitanos, ètnia o ambdós alhora). Contràriament, la resta de població només i sempre apareix com a veïnatge (una altre dotzena de vegades).

L’etnificació de la notícia i la dissimetria de la mateixa etnificació, alhora que reflecteix una concepció esbiaixada en sentit pejoratiu de la mateixa etnicitat i del grup sobre el qual s’atribueix, pot esdevenir, així mateix, la raó principal de l’etnicitat d’un conflicte que originàriament només era corrent o comú. En qualsevol cas, hi ha una coincidència entre els veïns que reclamen l’expulsió de la comunitat gitana per raons de seguretat ciutadana i el periodista que ens recalca una vegada i una altra que uns formen part de la comunitat gitana: els altres apareixen en ambdós discursos, però no pas, com podríem pensar, com a indeterminats, sinó com a receptors, directament o indirectament, conscientment o inconscientment, de tots els tòpics negatius que arrosseguen. En aquest cas, podríem estar d’acord amb Manuel Delgado quan afirma (Diversitat i integració, p 35): “No cal dir que el qualificatiu ètnic serveix per ser assignat únicament a produccions culturals considerades pre- o extramodernes”.

Més que la notícia mateixa, doncs, allò més llastimós és precisament el tractament mateix que li dóna el periodista, amb el benentès que hom parteix d’una base prèvia que contempla els mitjans de comunicació, juntament amb l’escola i la família, com les principals institucions agents de la socialització dels nous valors que expressa la pluriculturalitat i la multietnicitat, necessaris i imprescindibles per a l’aprenentatge de la convivència en la diferència. Perquè entre un enfocament destinat a la integració sociocultural o un enfocament destinat al manteniment o foment de l’etnocentrisme i del prejudici ètnic, el contingut de l’article, encara que sigui sense intencionalitat, no ofereix cap mena de dubte del seu paper a reproduir o a oferir clixés i estereotips que no són fruit de cap determinació cultural ni de cap fonament real, sinó de generalitzacions, esquematitzacions, simplificacions i rigideses l’objectiu de les quals és tan el de positivar (etnocentrisme) el grup propi, de referència, centralitat o de pertinença, com el de negativar el col·lectiu objecte de comparació (prejudici ètnic).

  

Bibliografia

Joan Carreras i Martí (editor): Racisme, dins El Correu de la Unesco, 67; Barcelona, 1983; especialment els articles següents: Michel Leiris, El prejudici racial; Albert Memmi, Heterofòbia i racisme; Tahar Ben Jelloun, Imatge d’un mateix, imatge de l’altre; Roberto Fernández Retamar, El mestissatge cultural: el final del racisme?.

Joan Carreras i Martí (editor): Els gitanos, dins El Correu de la Unesco, 78; Barcelona, 1984; especialment l’article següent: Miklos Tomka, Els gitanos, víctimes de la societat industrial.

Joan Carreras i Martí (editor): Els immigrants. Entre dos mons, dins El Correu de la Unesco, 89; Barcelona, 1985; especialment l’article següent: Georges Vignaux, L’escola, lloc del canvi.

Manuel Delgado: Diversitat i integració; Editorial Empúries; Barcelona, 1998.

Amin Maalouf: Les identitas que maten. Per una mundialització que respecti la diversitat; Edicions La Campana; Barcelona, 1998.

Carles Navales: Ciudadano Mohamed; Editorial Libros; Barcelona, 1986.

Marvin Harris: Antropologia cultural; Alianza Editorial; Madrid, 2006.

Josep Ramon Llobera: Manual d’antropologia social; Edicions de la UOC; Barcelona, 1999.

Ginés Donaire: Los gitanos huyen de Castellar por los incidentes tras una pelea; El País Andalucía; 28/10/08.

RESPOSTA ALS INSULTS DE FELIPE, EL BOCAMOLL!

A FELIPE SIN NÚMERO?

Resposta al seu insult a:
http://elpais.com/elpais/2015/08/29/opinion/1440863481_811526.html

"Som els catalans, Felipe, i no Mas!, i ben farts d'España, no dels espanyols, per culpa d'españols com tu, que quan vares governar amb majoria absoluta, en lloc de fer pedagogia de la pluriculturalitat i la plurinacionalitat i el plurilingüisme per terres d'España, et vas dedicar, amb Guerra, a trencar ponts, primer entre catalans, valencians i balears, i després amb d'altres pobles d'España. 

Et recordo, Felipe, que l'"España ens roba" (i no els "españols ens roben", que ens atribueix també l'esquerra llerrouxista catalunyesa), és posterior a la vostra cantarella sobre el caràcter burgès i pujolista del catalanisme, sí, aquell intent de fer creure als catalans i per terres d'España que qui roba els extremenys o els andalusos és el nacionalisme defensiu català! 

Saps una cosa, Felipe, a tu i els teus, els d'ací i els d'allà, aquest 27-S som molts que, independentment de la voluntat de Mas, us volem enviar a fregir espàrrecs. Potser no ens en sortim, però si més no que en tinguis constància amb aquesta resposta! 

No és només Mas, no sóc només jo, som milions que votarem Junts pel Sí o CUP, per enviar-te a passeig, sí, però sobretot per construir la República que tu has evitat de construir a ca teua mateix! Bon vent, Felipe X!" (Barbagelata)

Sobre l'esquerra que només té una mà

Han passat les eleccions, però no ha pas acabat la campanya electoral. I els resultats i les anàlisis ràpides i simples, que han de ser sempre interessadament favorables per a qui les expressa en públic, han de servir també per enfocar les orientacions de la campanya que ens ha de portar al 27-S, per encarrilar els propis cap a objectius clars i simples alhora.

I tornen a provar de pescar, en aquests balls de simplesa, sempre tan propera a la ximplesa, els qui recorren a l’ús i l’abús de termes aparentment antitètics per engalipar-nos a triar entre l’un o l’altre: perquè ja han decidit per endavant que ara en toca un i no pas l’altre, i que, en cas contrari, som una burda excrescència distorsionadora en mans de la dreta.

La història està plena de revolucions fracassades perquè hom ha pretès fer incompatibles la justícia social i la llibertat. Primer de bona fe; més endavant com a única fe possible perquè hom no fos acusat de contrarevolucionari: totes les revolucions han comportat l’escissió dels revolucionaris en eternes discussions, i sangonoses, sobre què ha de ser primer, l’edat daurada o la llibertat.

–Dichosa edad y siglos dichosos aquéllos a quien los antiguos pusieron nombre de dorados, y no porque en ellos el oro, que en esta nuestra edad de hierro tanto se estima, se alcanzase en aquella venturosa sin fatiga alguna, sino porque entonces los que en ella vivían ignoraban estas dos palabras de tuyo y mío. Eran en aquella santa edad todas las cosas comunes; a nadie le era necesario, para alcanzar su ordinario sustento, tomar otro trabajo que alzar la mano y alcanzarle de las robustas encinas, que liberalmente les estaban convidando con su dulce y sazonado fruto. Las claras fuentes y corrientes ríos, en magnífica abundancia, sabrosas y transparentes aguas les ofrecían. En las quiebras de las peñas y en lo hueco de los árboles formaban su república las solícitas y discretas abejas, ofreciendo a cualquiera mano, sin interés alguno, la fértil cosecha de su dulcísimo trabajo. Los valientes alcornoques despedían de sí, sin otro artificio que el de su cortesía, sus anchas y livianas cortezas, con que se comenzaron a cubrir las casas, sobre rústicas estacas sustentadas, no más que para defensa de las inclemencias del cielo. Todo era paz entonces, todo amistad, todo concordia; aún no se había atrevido la pesada reja del corvo arado a abrir ni visitar las entrañas piadosas de nuestra primera madre, que ella, sin ser forzada, ofrecía, por todas las partes de su fértil y espacioso seno, lo que pudiese hartar, sustentar y deleitar a los hijos que entonces la poseían. Entonces sí que andaban las simples y hermosas zagalejas de valle en valle y de otero en otero, en trenza y en cabello, sin más vestidos de aquellos que eran menester para cubrir honestamente lo que la honestidad quiere y ha querido siempre que se cubra; y no eran sus adornos de los que ahora se usan, a quien la púrpura de Tiro y la por tantos modos martirizada seda encarecen, sino de algunas hojas verdes de lampazos y yedra entretejidas, con lo que quizá iban tan pomposas y compuestas como van agora nuestras cortesanas con las raras y peregrinas invenciones que la curiosidad ociosa les ha mostrado. Entonces se decoraban los concetos amorosos del alma simple y sencillamente, del mesmo modo y manera que ella los concebía, sin buscar artificioso rodeo de palabras para encarecerlos. No había la fraude, el engaño ni la malicia mezcládose con la verdad y llaneza. La justicia se estaba en sus proprios términos, sin que la osasen turbar ni ofender los del favor y los del interes, que tanto ahora la menoscaban, turban y persiguen. La ley del encaje aún no se había sentado en el entendimiento del juez, porque entonces no había qué juzgar, ni quién fuese juzgado. Las doncellas y la honestidad andaban, como tengo dicho, por dondequiera, sola y señora, sin temor que la ajena desenvoltura y lascivo intento le menoscabasen, y su perdición nacía de su gusto y propria voluntad. Y agora, en estos nuestros detestables siglos, no está segura ninguna, aunque la oculte y cierre otro nuevo laberinto como el de Creta; porque allí, por los resquicios o por el aire, con el celo de la maldita solicitud, se les entra la amorosa pestilencia y les hace dar con todo su recogimiento al traste. Para cuya seguridad, andando más los tiempos y creciendo más la malicia, se instituyó la orden de los caballeros andantes, para defender las doncellas, amparar las viudas y socorrer a los huérfanos y a los menesterosos. Desta orden soy yo, hermanos cabreros, a quien agradezco el gasaje y buen acogimiento que hacéis a mí y a mi escudero; que, aunque por ley natural están todos los que viven obligados a favorecer a los caballeros andantes, todavía, por saber que sin saber vosotros esta obligación me acogistes y regalastes, es razón que, con la voluntad a mí posible, os agradezca la vuestra (El Quijote: Capítol XI, 1ª part. De lo que le sucedió a don Quijote con unos cabreros).

–La libertad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos; con ella no pueden igualarse los tesoros que encierra la tierra ni el mar encubre; por la libertad, así como por la honra, se puede y debe aventurar la vida, y, por el contrario, el cautiverio es el mayor mal que puede venir a los hombres. Digo esto, Sancho, porque bien has visto el regalo, la abundancia que en este castillo que dejamos hemos tenido; pues en metad de aquellos banquetes sazonados y de aquellas bebidas de nieve, me parecía a mí que estaba metido entre las estrechezas de la hambre, porque no lo gozaba con la libertad que lo gozara si fueran míos; que las obligaciones de las recompensas de los beneficios y mercedes recebidas son ataduras que no dejan campear al ánimo libre. ¡Venturoso aquél a quien el cielo dio un pedazo de pan, sin que le quede obligación de agradecerlo a otro que al mismo cielo!  (El Quijote: Capítol LVIII, 2ª part. Que trata de cómo menudearon sobre don Quijote aventuras tantas, que no se daban vagar unas a otras).

Tot i que Cervantes no les oposava, encara avui, trobaríem, entre presumptes hereus d’un pensament metafísic que ha pervertit i continua pervertint un pensament força més dialèctic, trobaríem deia, corifeus que ens dirien que primer és el pa i després, la cultura; o primer, la lluita de classes, i més endavant, la qüestió nacional, i encara, que primer és la justícia social i més endavant, la llibertat. I fins i tot en trobaríem que ens dirien, més pocavergonyes, que aquesta priorització que no vol saber res dels elements superestructurals representa la unitat genuïna de l’eix social i de l’eix nacional, o la unitat de les forces del treball i de la cultura, o la unitat de l’economia i la política, oblidant, amb Gramsci o amb Pierre Vilar, que l’hegemonia cultural i política és tant producte com causa d’altres hegemonies.

Per sort, és gràcies a la literatura i, doncs, a la cultura, que sabem que Georg Herwegh, poeta alemany del segle XVIII, clou el seu Himne per a l’Associació general alemanya de Treballadors amb una interpretació força més correcta de les posicions dels seus amics Marx i Lassalle que no pas els esquerrosos que no saben caminar encara avui amb dues cames alhora:

Trenca el doble jou en dos trossos,

la misèria de l’esclavatge,

l’esclavatge de la misèria!

Pa és llibertat, llibertat pa!