dimarts, 12 de març del 2013

“Sóc pirata d’aigua dolça, / filla de mare muntanya, / una tartera fins al far...” (Laia Martínez i López)





Fosa la neu que els havia privat els passos, apareixia, als seus peus, una tartera gegantina que els els alentí durant més temps del que mai no haguessin pogut pensar. 
Aconseguit el circ, però, es retrobaren en una llarga abraçada. 
Als seus darreres, la vall del Trèbia, on ressonaven encara els esgarips de gals i romans entre els bramuls dels elefants d'un Anníbal encara victoriós!

(Domenico Barbagelata: Els Barbagelata, cabotatge de Gènova a Marsella)

dissabte, 12 de gener del 2013

"...bresquen batecs de fosca llunyania." (Jaume Santandreu)





Ja feia força temps, potser d’ençà que havien reiniciat aquella conversa interrompuda pel torb, que a ell li abellia d’imaginar-se convertit en un porus receptor i sensible de la seva pell de color canyella i sentir els esgarips que li havien de provocar pensar-lo dins d’aquella realitat que ella havia descobert, tot just ara també, que no havia existit mai. 

I no era cap qüestió d’inseguretat o d’incertesa, o cap mena de necessitat d’autoconvèncer-se permanentment de com havien canviat les coses, sinó que era, com havia fet ja durant les seves diverses fugides anuals prop del braser que havia cremat llavors, la necessitat de sentir-se preguntant per què, una pregunta a la qual feia temps que havia deixat, d’altra banda, de buscar resposta. 

Perquè ambdós havien estat víctimes de la representació i la comèdia, i, negats reiteradament, s’havien allunyat convençuts que l’altre, sempre l’altre, era qui no havia volgut cap acostament. 

I encara que de la frazione de Barbagelata al comú de Lorsica només hi havia 6,64 km i escaig i uns 775 m de desnivell, la distància real de llur separació era inabastable per ambdós, i inconcebible i incomprensible durant molts anys. Aquella pregunta era, en canvi, el fulcre d’una complicitat mai no explicitada ni verbalitzada del tot. (Domenico Barbagelata: Els Barbagelata, cabotatge de Gènova a Marsella).

MITJANIT A FORA VILA
Jaume Santandreu

Jo dividesc el vespre en dues nits
multiplicant per dos la meva vida,
com si sumàs el doble dels dormits
que, avars, resten la son d’una atapida.

Amb calçons blancs, descalç, pit despullat,
talment conill que surt de lloriguera,
aixec mon cap al cel, tot estrellat,
mentre amb mon salpasser ruix la carrera.

Galls i mussols encisen amb tonades
les fredors que formatgen les gelades.
Picarols i belades de moltons

bresquen batecs de fosca llunyania.
I jo, pagès, davant la celestia,
sent que es fica la terra pels ronyons.

dijous, 27 de desembre del 2012

"A la claror crepuscular, / anhel i somni desvetlleu." (Joan Vinyoli)



 El campanar de l'església vella de Barbagelata

Separadament, havien somiat, més d’una nit, de recórrer junts aquells paisatges que la muntanya lígur oferia només en aquells estadants més exquisits i selectes, aquells joves que, valents i audaços, pretenien afrontar els conjurs i rompre les teranyines que provenien d’un món més petit i tancat del que havien previst.

Aquella paradoxa de la muntanya, la contradicció entre uns espais immensos, majestuoses i oberts amb uns habitatges foscos, llòbrecs i sutjosos, no els privà mai d’aprofitar la nit silent de Barbagelata per passejar per senderols entre canyissos i per camins bosquerols cap als llogarrets veïns, per més allunyats que poguessin estar. D’aquesta manera, abraçats o agafats de la mà arribaven, suats, amb un somriure als llavis i galta-rojos, a les quatre cases de Scorticata o als poblets de Costafinale o de Cassinetta, on les iaies que prenien el sol als carrers els saludaven, inexpressivament, amb la llengua incorrupta de generacions antigues i desconegudes.   

I així fins que la claror del nou dia que brostava per les parets cantelludes de la muntanya, els interrompia el somni i els mostrava, xops de plor, com estaven de sols en aquella estranya cinglera, mentre la mostela els entrava al galliner (Domenico Barbagelata: Els Barbagelata, cabotatge de Gènova a Marsella).
 

MUNTANYES VORA EL MAR 
Joan Vinyoli


Serres morades que us dreceu
silencioses vora el mar!
A la claror crepuscular,
anhel i somni desvetlleu.
El cor em fuig cap on esteu,
sempre cercant alguna cosa
que en vostra llum crida reclosa.
Oh impenetrable encantament!
Sols el misteri és nodriment
del cor que viu i no reposa.


dissabte, 22 de desembre del 2012

"No hi havia ous encara al niu de les merles" (Olga Xirinacs)



 La riera de Ramema al punt on s'ajunta amb el Ter

"Havia quedat una finestra oberta. L'aire féu aletejar per un moment els papers sobre la taula, coberta ara d'ombres blaves en el silenci d'un moment deshabitat. La casa era humida, el foc s'havia apagat i els vidres duien encara senyals de pluges anteriors. Ara la tarda s'aquietava i un dit de sol resseguia amb feblesa i desgana objectes diversos als prestatges, a la taula, a terra, en una ullada imperceptible.
Ella no hi era. Havia sortit i no sabien quan tornaria. No hi havia conversa, ni murmuris de veus, ni tan sols l'advertiment ja vinc, ara tomo, espera'm, o m'he deixat el cistell, tanca la porta. Algun ocell passà prop de la finestra i no trobà ningú que l'escoltés. Les branques dels oms vibraven amb tremolins foscos, però no foren observades. Sobre la butaca, l'entapissat blau i salmó esperà llargament un cos per envoltar-lo; esperà l'escalf d'una pell tèbia i d'un vestit de llana, perquè la primavera brostava per tot arreu amb una exuberància molla, àcida i fresca, que feia esborronar lleugerament els cossos. Encara sortia fum de les xemeneies, i s'amansia recollit entre els arbres com la llana perduda entre els arços: blanca i càlida d'ovelles temoroses.
Ella havia marxat i no sabien on. Baixava crescut, el riu, inflat i valent com un exèrcit antic que parteix al matí, quan encara el sol no es pot reflectir en les armes brunyides. Un exèrcit amb la meitat de plata, i per sota de fang empastat als peus que volen conquerir la mort. Sempre que un riu surt de mare porta un desig de mort embolicat en seda, entre el pit que li batega. Quan pot abastar qui l'escolti l'amortalla primer amb teixits verdosos, i després, satisfet, abandona la llarga carícia viscosa i deixa els senyals de la conquesta: una unció de fang sobre el cos, o a la boca, per segellar un silenci de complicitats furtives.
A la superfície, entre els joncs, brillà per un instant el sol i descobrí les larves a l'aigua soma. Les flors de cucut, no del tot obertes, enyoraren el dia. No hi havia ous encara al niu de les merles; avingudes recents desdibuixaven les vores arenoses, com un llavi mossegat que es retira de l'escomesa. Tot el llarg del riu, en aquell sector, no emmirallà cap imatge plàcida, aquella tarda.
L'aigua del torrent, més avall, s'ajuntava amb força al corrent principal, però ja havia perdut la veu i el color dels amants entre els freixes i els saltants escumosos. Ara tot era fred i les mans quedaven ertes si algú s'aventurava, entre els joncs, a deixar-les anar."

Olga Xirinacs: Al meu cap una llosa (fragment)


dilluns, 15 d’octubre del 2012

“¿seré tornat al viure benastruc, / a aquell redós d’una collada pia, / davant la meva mar de cada dia, / entre l’arboç, el romaní i el bruc?” (Josep Carner)




Tant que ha durat la calor, i ja tenim el bruc d’hivern (Erica multiflora) ací, un arbust de les ericàcies, família de plantes la rabassa i les branques de les quals han estat emprades per fer pipes, tabaqueres, tanques, para-sols i escombres.

A diferència del bruc arbori (Erica arborea), o bruc boal o bruc mascle, de flors blanques o blanques lilàcies i propi de la primavera (entre febrer-maig) en sòls silicis, i del bruc d’escombres (Erica scoparia), o bruc femella o bruga, de flors verdoses i propi de l’estiu (entre maig-juliol) en sòls humits, el bruc d’hivern, o bruc vermell o cepell o xipell, ens anuncia (entre agost-gener), amb unes flors rosades, el retorn de la fred.

Propi de la terra baixa mediterrània, es fa en sòls calcaris, d’alzinars i pinedes esclarissats, al costat del romaní.

Aquesta branca de la fotografia ha estat collida a prop de Sant Medir de Cartellà, el monestir d’on van sorgir els monjos colonitzadors de Colomers.

  
L’ALTRE ENYOR
Josep Carner

     I

Terra d’atzar, indiferent xopluc,
i tu, cansada i erta llunyania,
guerra, menant els corbs a confraria,
mort, amb els teus alans sense lladruc,

¿seré tornat al viure benastruc,
a aquell redós d’una collada pia,
davant la meva mar de cada dia,
entre l’arboç, el romaní i el bruc?

¿Encar veuré, sota calitges somes,
les corrues de pins damunt les comes,
el blat espès, la vinya a farbalans?

I hauré talment, en renovada festa,
l’estiu en una embosta de ginesta
i l’advent en un pom de gallerans?

     II

Però qui lluny del tros nadiu s'enllara,
com pervindria a un absolut retorn?
Poc toparà sa jovenesa encara,
tota dringant, bornejadora al born.

Serà l'amic dins una fossa avara,
parla i costum sollats en el trastorn,
irat el crim al peu mateix de l'ara
i senyalat de sang cada encontorn.

El fosser caporal, d'urpes gelades,
sent aprensiu dessota les murades
remor sens fi, l'escampament del plany.

Encar, però, que un nou destí s'apressa,
ja el meu indret és buit del que vaig ésser
i jo, remot, l'he clapejat d'estrany.

     III

No vull desfer-me en un enyor de mi
o d'hores del passat mal cabdellades;
bé cal que en més magnífiques estades,
enyor, enyor, et vulguis expandir.

I tanmateix, en mon passat mesquí,
un somni clar no fou del tot debades,
i en aquest davallant de mes anyades
només que pel seu raig em sé delir.

Per l'afalac d'un temps no passo pena.
És goig no mai hagut el que ara emplena
de fantasmes i cants ma solitud:

Mare, encara no nada, el cor t'honora,
com mai primera, per tot temps senyora,
amb naus d'afany i torres de virtut.

     IV

Oh Tu, pura en mes dolces vagaries,
per l'odi invulnerada i la temor,
jo sé que radiant existiries
mal que fos l'únic que et retés honor.

Vindràs per ignorades agonies,
per innombrables pensaments d'amor,
per nits de vetlla i afanyosos dies:
i de Tu, de Tu sola tinc enyor.

Oh de bell nou serena i alta i justa!
Triga, si cal, a fer-te més augusta,
superbament ungida pel flagell.

Que cap batalla serà mai perduda
si sofríssim el dany i la caiguda
sota plec mai no vist de ton mantell.