La riera de Ramema al punt on s'ajunta amb el Ter
"Havia
quedat una finestra oberta. L'aire féu aletejar per un moment els papers sobre
la taula, coberta ara d'ombres blaves en el silenci d'un moment deshabitat. La
casa era humida, el foc s'havia apagat i els vidres duien encara senyals de
pluges anteriors. Ara la tarda s'aquietava i un dit de sol resseguia amb
feblesa i desgana objectes diversos als prestatges, a la taula, a terra, en una
ullada imperceptible.
Ella no hi era. Havia sortit i no sabien quan tornaria. No hi havia conversa,
ni murmuris de veus, ni tan sols l'advertiment ja vinc, ara tomo, espera'm, o
m'he deixat el cistell, tanca la porta. Algun ocell passà prop de la finestra i
no trobà ningú que l'escoltés. Les branques dels oms vibraven amb tremolins
foscos, però no foren observades. Sobre la butaca, l'entapissat blau i salmó
esperà llargament un cos per envoltar-lo; esperà l'escalf d'una pell tèbia i
d'un vestit de llana, perquè la primavera brostava per tot arreu amb una
exuberància molla, àcida i fresca, que feia esborronar lleugerament els cossos.
Encara sortia fum de les xemeneies, i s'amansia recollit entre els arbres com
la llana perduda entre els arços: blanca i càlida d'ovelles temoroses.
Ella havia marxat i no sabien on. Baixava crescut, el riu, inflat i valent com
un exèrcit antic que parteix al matí, quan encara el sol no es pot reflectir en
les armes brunyides. Un exèrcit amb la meitat de plata, i per sota de fang
empastat als peus que volen conquerir la mort. Sempre que un riu surt de mare
porta un desig de mort embolicat en seda, entre el pit que li batega. Quan pot
abastar qui l'escolti l'amortalla primer amb teixits verdosos, i després,
satisfet, abandona la llarga carícia viscosa i deixa els senyals de la
conquesta: una unció de fang sobre el cos, o a la boca, per segellar un silenci
de complicitats furtives.
A la superfície, entre els joncs, brillà per un instant el sol i descobrí les
larves a l'aigua soma. Les flors de cucut, no del tot obertes, enyoraren el
dia. No hi havia ous encara al niu de les merles;
avingudes recents desdibuixaven les vores arenoses, com un llavi mossegat que
es retira de l'escomesa. Tot el llarg del riu, en aquell sector, no emmirallà
cap imatge plàcida, aquella tarda.
L'aigua del torrent, més avall, s'ajuntava amb força al corrent principal, però
ja havia perdut la veu i el color dels amants entre els freixes i els saltants
escumosos. Ara tot era fred i les mans quedaven ertes si algú s'aventurava,
entre els joncs, a deixar-les anar."
Olga Xirinacs: Al meu cap una llosa
(fragment)
