L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (70, i últim)

Concebuda a l'edat de setze anys, Cousin de Grainville anticipa en aquesta novel·la algun avenç tecnològic, en concret la invenció dels aeròstats i els viatges tripulats per l'aire uns vint anys abans de la seva realitat

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

Cousin de Grainville

El francès Jean-Baptiste-François-Xavier Cousin de Grainville (1746-1805) és considerat, abans que res, un precursor de la literatura fantàstica d’anticipació amb la seva obra Le Dernier Homme, “L’últim home”. És clar que això només ha estat possible a partir d’un bagatge formatiu i intel·lectual que ha aconseguit, prèviament, de l’exercici de la filosofia, la literatura, el sacerdoci, l’ensenyament i la traducció.

Fill d’un oficial de l’Estat major, va ésser destinat, com el seu germà gran, a la carrera eclesiàstica, que abandonà als inicis de la Revolució francesa de 1789 i que reprengué amb la Constitució Civil del Clergat de 1790. Va sobresortir en els seus estudis a Caen i a París (on destacà amb Emmanuel-Joseph Sieyès o abat Sieyès), sobretot en l’eloqüència i les lletres.

Sacerdot constitucional -era membre d’un club jacobí anomenat Societat d’Amics de la Constitució i es va casar- als inicis de la Revolució francesa, però incòmode durant els envitricolls de la descristianització accelerada a partir de l’agost de 1792, les seves opinions religioses allunyades del fanatisme i de la superstició no foren prou per estalviar-li la persecució, el maltractament, la pèrdua de la llibertat, la retirada de la pensió i la reinserció en la societat intentant de guanyar-se la vida en el camp de l’educació privada -en un estat que l’obstaculitzava granment- dels nens.

Va ésser durant aquesta situació plena d’adversitats que va posar fil a l’agulla a una obra la visió general de la qual havia concebut, diu el seu editor, als setze anys, quan trobà a faltar un contrapunt al primer home de la creació que havia conegut al Gènesi de la Bíblia. Acabat el poema de “la mort del món” (segons Jules Michelet), el pes de l’adversitat i de la penúria enterbolí la seva ment fins al punt de precipitar-se, sembla que voluntàriament, en les aigües del Canal de la Somme una matinada gèlida de febrer, davant de casa seva.

L’obra, pòstuma doncs, fou editada, sense cap ressò periodístic ni literari, pel llibreter Déterville, a París, el 1805, en 2 volums, gràcies a l’impuls de Bernardin de Saint-Pierre, qui, en llegir-la, quedà gratament sorprès i impactat per les situacions que ofereix la novel·la. No fou, però, fins a l’edició de Nodier del 1811, també en 2 volums, gràcies a l’interès de Sir Herbert Croft, entusiasmat per l’obra, que la novel·la va ésser donada a conèixer i aclamada favorablement per la crítica com una gran i sorprenent concepció fantàstica.

En el camp de la literatura no es va estar de produir, sobretot en l’interval en què renuncià a l’exercici de sacerdot, obres en més d’un gènere: l’eloqüència, el drama (El judici de Paris), la novel·la (El carnaval de Pafos, Fatality) i la poesia (Ismene i Tarshish, o la ira de Venus).

Així mateix, va traduir del castellà La Araucana, d'Alonso de Ercilla, i La Música, poema de Tomás de Iriarte; de l'italià, alguns poemes de Pietro Metastasio, Monumenti antichi inediti, de Winckelmann, i Il Vendemmiatore, de Tansillo; del llatí, Remeis a l’amor, d'Ovidi, i Les Argonàutiques, de Valeri Flac; del grec, els himnes de Safo.

Le Dernier Homme

Sorgida d’una lectura primerenca d’El paradís perdut (1667-1674), de John Milton, i escrita potser durant el Primer imperi francès o napoleònic (1804-1815), com s’intueix arran de l’aparició de l’estàtua de Napoleó I, la novel·la bascula a cavall de les descripcions dels paisatges i les emocions dels personatges per mostrar l’ineluctable destí d’un mon decrèpit i decadent fruit de la barbàrie i la cobdícia humanes, així com la seva superació en un nou futur obert i indeterminat.

Abans d’arribar a aquest contrapunt final quasi utòpic, l’autor no s’està de fer volar extraordinàriament la seva imaginació, i, a banda els elements estrictament fantàstics, molt sovint, però, despullats del fanatisme religiós amb què sovint els hem conegut, Cousin de Grainville imagina, anticipadament, la invenció dels aeròstats i els viatges per l’aire, força abans de 1780, any en què hom ha documentat les primeres ascensions de globus tripulats.

Hom diria que el drama de la llarga Revolució francesa (1789-1799), amb les enrevessades conseqüències personals i vitals per a l’autor, ha amarat de pessimisme la ment i l’esperit d’aquest capellà jacobí, el qual pretén, paradoxalment, tractar encara del destí i de l’esperança, i encara a partir d’un tema tan senzill com nou: de la mateixa manera que el Creador va establir el naixement de la vida i de l’home en la terra (vegeu els dos relats de la Creació segons el Gènesi de la Bíblia: Gn 1:1-2:3 i Gn 2:4-2:24), hauria establert també, segons Cousin de Grainville, el moment de la seva finalització, a causa d’una terra esdevinguda erma i estèril, i habitada només per uns pocs humans lànguids, dèbils i infèrtils.

Tanmateix hi ha dues excepcions: dos éssers de gènere diferent (Omegar i Sidèria) que no han perdut la seva capacitat de reproducció, encara viuen al planeta, amb la dificultat, però, que un viu a Europa i l’altre a Amèrica.

Ōrmazd, el geni de la Terra, si no vol sucumbir amb ella, n’ha d’afavorir el retrobament per poder perpetuar l’existència del gènere humà al planeta, com si d’una cursa contra rellotge es tractés.

L’últim home és un títol que ha fet fortuna en la televisió, el cinema, la filosofia (recordeu “l’últim home” de Nietzsche en Així parlà Zaratustra) i, sobretot, en la literatura. Al “primer últim home” de Cousin de Grainville seguiren, amb el mateix títol, The Last Man, novel·la d’anticipació de Mary Shelley (1797-1851), publicada el 1826; The Last Man, relat breu de ciència-ficció de Wallace G. West (1900-1980), publicat el 1929; The Last Man, un manga de Tatsuya Egawa (1961) en 12 volums, publicat al Japó entre 1998 i 2001 i a França el 2022, i The Last Man (originalment Oryxand Crake), novel·la de ciència ficció de Margaret Atwood (1939), del 2003.

L’últim home ha inspirat d’altres escrits: Le Dernier Homme, poème imité de Grainville, d’Auguste Creuzé de Lesser, de l’any 1832; L’Unitéide ou la Femme messie, de Paulin Gagne, del 1858, i Omégar ou le Dernier Homme, d’Élise Gagne, del 1859. També a la novel·la d’anticipació La Fin du monde, de Camille Flammarion, del 1894, el nom del personatge principal és Omegar en homenatge al poema de Cousin de Grainville, i encara La Mort de la Terre, de J.-H. Rosny aîné, del 1910, té una semblança amb el poema.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (69)

 

Torre Ferrana: mas fortificat a l'est del poble de Sobrestany, a tocar de l’antic estany de Bellcaire, amb una torre de planta quadrada a cadascuna de les quatre façanes de la qual hi ha un matacà i espitlleres per a arma de foc

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

DESÈ CANT (final del cant i de la novel·la)

Els ulls del geni, que, com els de la Mort, tenen el poder de veure en la foscor, romanen fixos sobre el cos de Sidèria. Hom diria que vol dubtar de la seva dissort, i veure si no hi queda cap espurna de vida. Però aquelles paraules sinistres que li colpeixen les orelles: El gènere humà ha mort, li fan abandonar una recerca vana. Finalment creu que ella ja no és, i que ell mateix perirà. Tot el seu ésser canvia, la seva boca deixa d'exhalar la flama, només en surt un fum espès i negre. Està angoixat, desesperat. La presència de la Mort, que sembla mirar-lo i gaudir de les seves penes, augmenta la seva ràbia. La impotència per castigar la seva perfídia és el seu turment més terrible. Li llança una mirada furiosa, i li parla així:

—Bàrbara —li diu, mostrant-li Sidèria estirada a terra—, has pogut tallar el fil preciós dels seus dies! Ella era el gènere humà, l’has mort en un sol ésser. Aquest és el cop que jo temia, quan el fill primogènit dels homes va ésser immolat per tu. Predic que, de mort en mort, arribaràs a l'últim rebrot d'aquesta raça infeliç. Què! la grandesa de la teva víctima no t'ha espantat, i després d'aquest cop, restes freda, insensible, quan tota la natura, amb un crit universal, et retreu el teu crim, quan les muntanyes, les coves, les roques, què dic? quan no hi ha a l'univers un àtom que no gemegui, com si l'acabessis de colpejar a Sidèria. Només et queda un crim per cometre, completa el curs dels teus parricidis amb la meva mort. Ja veig la fúria il·luminant-se als teus ulls; cremes per vessar la meva sang. Colpeja! però t'aviso, sabré defensar la meva vida.

La Mort menysprea aquesta amenaça del geni, i li respon:

—T'atreveixes a imputar-me com a crim la mort dels homes? Déu et va crear per preservar-los, a mi per destruir-los. Tots dos hem obeït les lleis que ens foren imposades. Però allò que la teva ira dissimula aquí, és que no dius que, vessant raigs de sang, jo soc més que tu la benefactora del gènere humà. Si jo no li hagués impedit sobrecarregar la terra amb els seus fills, ells mateixos li n’haurien esgotat els sucs; jo només t’hauria desafiat a posar-los a l'estret terreny d'aquest univers que, trepitjat per ells en tots els seus punts, res no hauria produït, ni tan sols la mala herba dels camps. Calia aturar aquesta població perillosa, i matar els homes per conservar el gènere humà. Sí, sense mi, aquesta fi del món que tems ja faria temps que hauria arribat, i em deus els innombrables segles del teu regnat.

El geni estava a punt de respondre, però la Mort l’interromp, i li diu:

—Això és parlar massa; mai no vaig tenir el talent de persuadir els mortals, com ells no tingueren el talent de tocar-me. Cal que executi el veredicte que Déu va pronunciar contra tu en els primers dies del món: no m’oposis una resistència inútil; fes servir el teu coratge per morir, jo soc invencible.

Amb prou feines ha parlat la Mort, quan aixeca la seva dalla a tota l'altura dels seus llargs braços estesos per colpejar sobre el geni amb un cop vigorós que l’abat. Per a ell, ombrívol i silenciós, segueix amb l'ull els moviments de la Mort. Quan veu que ella ja no pot retenir l'arma fatal que li cau al cap, s’arracona, i la dalla, enganyada, colpeja l'aire i cau a terra. Avergonyida d'haver perdut la seva presa, la mort tremola de ràbia; sacseja furiosa la seva dalla assassina, i immediatament l'aixeca de nou. El geni, aterrit, jutja que aquesta vegada no evitarà el cop mortal: crida en el seu auxili els vents, el llampec i el tro, tots els elements; però són sords a la seva veu. La fugida és l'única opció que li queda; perfora la terra, s'escapa a la més gran de les seves cavernes, on durant diversos segles havia fet una immensa pila de sofre, de betum, de licors inflamables, i d’aquella pols que va inventar el dimoni de la guerra i del combat. Allà, amb la desesperació al cor, una torxa a cada una de les mans, espera la Mort que el persegueix, i no tarda a aparèixer. Tan bon punt la veu:

—Para —li diu—, o si fas un sol pas, encendré el volcà que he format; destruiré la terra, m'enterraré sota les seves ruïnes, i tu, tu regnaràs llavors, si vols, sobre aquestes escombraries horribles.

La Mort només respon avançant cap a ell: de sobte el geni agita les seves torxes a la seva caverna, que esclata en flames; l'explosió hi és tan terrible, que la terra, sacsejada, recula sobre la seva òrbita. Les seves entranyes s’esquincen, aixeca els Alps, els Pirineus, i llança aquestes enormes masses a les altes regions de l'atmosfera. El geni creu que acaba d'espantar la Mort, i que ella no s'atrevirà a atacar-lo al centre del volcà que ocupa, i els terribles focs del qual li serveixen de muralla. Recurs inútil contra la Mort!

—Estaries amagat — li diu— en les profunditats de l'infern: tu no em podries escapar.

Amb aquestes paraules, la Mort es precipita al mig de les flames, i traspassa el geni, que cau fent un crit que ressona per tot l'univers.

Després de la mort del geni, la foscor amb què estava coberta la natura es dissipa. Un dia més dolç que el de l'astre de la nit, i més brillant que la llum del sol, daura la volta del firmament sense l'ajuda de cap estrella: és l'aurora de l'eternitat. Jo desitjava veure la continuació d'aquestes admirables escenes, i sobretot conèixer el destí d'Omegar; volia veure completada la resurrecció dels homes, i Déu jutjar aquesta gran multitud; però l'esperit que governa el futur rebutja els meus desitjos.

—Així —em diu—, l'home sempre serà insaciable. Si jo exposava als teus ulls els quadres que demanes, els teus curiosos desitjos no serien satisfets: t'agradaria penetrar més enllà de l'eternitat, si hi queda alguna cosa per conèixer. Només volia fer-te testimoni del triomf d'Omegar, i ensenyar-te com, per la seva obediència a les ordres del cel, un dia ha d'escurçar el regne del temps, i accelerar el de l'eternitat. Els meus plans s’han realitzat: revela als homes aquesta història del darrer segle de la terra; sacrifica a aquest deure gloriós que t'imposo, la fortuna i els desitjos de l'ambició. Jo faré les hores de la teva tasca tan dolces, que seran les més felices de la teva vida.

FI

 

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (68)

Les tres margarides, al frontó de l'església de Sant Martí de Llaneres i a l'escut d'armes de la llinda de la capella de la Mare de Déu del Remei de Castell d'Empordà, mostren la importància de la petjada històrica dels Margarit, llinatge de cavallers i després nobles, d'origen burgès, de Girona

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

DESÈ CANT (i últim, penúltim lliurament)

La violència d'aquesta crisi n’escurça la durada. Es torna menys patidor; però les seves preocupacions continuen creixent.

—No puc viure —diu— amb aquest turment; vull estar segur de les meves desgràcies, i saber si Sidèria i el seu marit encara són vius.

Abandona les seves coves, torna al palau on habitaven, el recorre  sense trobar-los-hi, en surt precipitadament, visita els indrets dels voltants amb més cura que l'àvid caçador no busca el rastre del cérvol que ha perdut, s’enfila de les valls a les muntanyes, es precipita des del cim de les muntanyes a les valls, entra en els casalots, en els passadissos subterranis, en tots els edificis que poden amagar éssers vius. Finalment troba a les escales de l'altar, on el son havia suspès el seu dolor, Sidèria, a qui amb prou feines reconeix, tan pansits són els seus encants!

Impacient per saber d'ella qui la va menar a aquest lloc, quina causa l'hauria pogut separar del seu marit, i entelar així la seva joventut i els seus encants, dissipa el vapor dels cascalls que la mantenen endormiscada. Sidèria es desperta, el plaer celestial que omplia la seva ànima es dissipa amb el son, i no és sense dolor que torna a la vida de la qual es creia deslliurada. No volent ésser sorpresa de dia a la ciutat de Policlet, s'aixeca, s'afanya a marxar-ne, i torna als llocs que havia deixat pel mateix camí que havia recorregut el dia anterior. Però abandona el pla de perseguir i tornar a veure Omegar. Una sola nit ha canviat els desitjos de Sidèria. Ja no dubta gens que tots els esdeveniments que l’havien portat a la desesperació havien estat aturats en els decrets de la Providència. Es resigna a la voluntat de Déu, aspirant només a acabar els seus dies per redescobrir la felicitat de la qual havia tastat les primícies als braços del somni.

El geni, invisible als seus ulls, acompanya els seus passos. Veient de nou aquesta Sidèria que creia que havia baixat a la casa dels morts, no es desespera de la salvació de la terra.

—Tinc —diu— secrets que guareixen les ferides dels homes en un instant. Em serà fàcil recordar al seu rostre la resplendor dels encants que ha perdut. Descobriré el retir d'Omegar, i finalment podré reunir aquests dos cònjuges.

Mentre l’ocupa aquest pla, i que es presentarà en forma humana a Sidèria, dos objectes que s’ofereixen a la seva mirada el glacen de terror, la sortida del sol gairebé apagat i la Mort irritada que medita projectes sagnants.

Ha arribat el moment que fixarà per sempre els destins de la terra, el cel i de l'infern. Comença l'última escena del mon. Les potències celestes baixen sobre els núvols per contemplar-la. Les ombres dels morts, errants i fugitives, acudeixen al lloc de l'escena. Els dimonis suspenen els turments de l'infern, n’obren les portes, i s’avancen cap al fosc llindar d'aquest horrible sojorn.

Sidèria baixava lentament la muntanya que domina la ciutat de Policlet, i que havia pujat el dia abans amb esforços tan dolorosos. La Mort la veu sense reconèixer-la, i encara assedegada de sang humana, avança cap a ella a gambades, aixecant la seva dalla assassina. El geni veu el perill, i vola a trobar-se amb la Mort i vol aturar-la. La Mort segueix el seu camí sense dignar-se a mirar-lo.

—Oh Mort! —s’exclama el geni amb veu espantada!— quin és el teu propòsit? és ella qui immolaràs, és Sidèria que els teus ulls no reconeixen.

—És ella —diu la Mort amb alegria—, m’és dolç saber-ho, que tindré el plaer d'immolar-la davant els teus ulls!

—Què! —reprèn el geni amb el crit de la desesperació—, has oblidat els teus juraments?

—Vaig jurar —continua la Mort— conservar Sidèria viva mentre nodrís la flama de l'amor al seu pit. No vaig prometre estalviar Sidèria expirant, i que anhela el moment en què tallaré la trama d'una vida que no és més que una tortura per a ella. Vine —afegeix—, vine a aprendre d'una dona a morir, aquesta lliçó no et serà inútil.

Mentre la mort parlava així, Sidèria caminava davant d'ella; la cara calmada i serena, s'acosta. La mort només la toca, Sidèria expira i cau a terra sense moviment i sense vida.

Tot el cel esperava impacient aquest gran esdeveniment; les seves voltes de seguida ressonen de crits d'alegria. El regne del temps s'ha acabat, els segles eterns estan a punt de començar; però al mateix moment, l'infern llança crits de ràbia, el sol i els estels s'extingeixen. La fosca nit del caos cobreix la terra, sons planyívols surten de les muntanyes, les roques i de les coves, la natura gemega. Hom sent a l'aire una veu lúgubre que crida:

—El gènere humà ha mort.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (67)

Creu de terme penjada de Caçà de Pelràs: es tracta d'una creu de pedra col·locada a la façana septentrional de la rectoria, a migdia de l'església de Sant Martí, sobre una mènsula de pedra encastada al mur de la casa. A ambdues cares hi ha dues figures de mida força reduïda en baix relleu (a la cara de llevant hi és representat el Crucificat, mentre a ponent hi veiem la Verge amb l'Infant al braç esquerre i amb una testa alada d'angelot com a peanya); els braços de la creu presenten un acabament romboidal i relleus de fullatge a ambdós costats; a la part frontal de la mènsula hi ha gravat l'any 1589 i a la seva cara de ponent una inscripció amb el nom i cognoms del rector: BERNAD MASC/AROS RECTOR

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

DESÈ CANT (i últim, continuació)

Tanmateix, les promeses de la Mort no havien dissipat les angoixes del geni terrestre. En deixar-la, només havia tastat per un moment l'alegria d'haver-la vinclat. Immediatament van sorgir foscos pressentiments en la seva ànima; se sentia abandonat pel seu coratge i per la seva raó, i els seus esforços per recordar-los només servien per redoblar el seu terror i el desordre del seu esperit. Torna a les seves coves; creu que a la seu del seu poder trobarà l’alleujament de les seves penes: al contrari, tot li serveix per desesperar-lo. Sota aquestes voltes antigues i fosques, sent gemecs; hi veu espectres passejant. Per vèncer les seves pors, prova de reprendre la seva feina: els instruments que toca es trenquen; els focs que vol reanimar s'apaguen amb el vent de les manxes.

—Qui em podrà dir —diu— quines desgràcies m'anuncien aquests sinistres presagis? Cridem en el meu auxili els esperits infernals: van calmar el meu esperit agitat quan la terra va quedar submergida per les aigües del diluvi, quan l'oceà va separar Amèrica del Vell Món. Potser em retornaran el repòs i la pau que busco en va.

Al mig d'una profunda caverna, el geni talla a la roca una gruta que havia revestit amb closques de monstres marins. És en aquest lloc on havia aixecat l'altar als esperits infernals; era de marbre negre amb forma de trespeus. Un llum sepulcral, sempre encès, hi projectava una llum fosca: a sobre de l'altar, un quadre que havia pintat amb sang humana, representava l'àngel rebel en el moment en què Eva, seduïda pels seus discursos, abastava amb una mà tímida els fruits de l'arbre prohibit. L'alegria brilla en els ulls del dimoni, en el seu pèrfid somriure, malgrat els esforços que fa per dissimular-la.

El geni arriba als peus d'aquest altar: té a les seves mans sis serps que aixequen llur horrible cap mentre emeten horribles xiulets; les porta sobre l'altar, agafa una espasa i les talla en mil trossos. Mentre la sang impura d'aquests rèptils rega l'altar, adreça​​ aquesta pregària als esperits infernals:

—Oh vosaltres, a qui no he invocat mai en va, correu a ajudar-me: estic envoltat de perills espantosos els quals ignoro. Ensenyeu-me què passa damunt la terra, a les esferes celestes i als abismes de l'infern: sigueu els meus guies; inspireu-me pensaments saludables; la meva ment me’ls rebutja, m'abandona. Si crec les meves pors, el meu darrer dia s'acosta; la terra perirà. Uniu-vos a mi per conservar-la; és el vostre imperi així com el meu. Disposeu dels tresors que he amagat a les meves coves; disposeu dels meus secrets i del meu poder, em rendeixo completament a vosaltres.

Tan bon punt el geni ha acabat aquesta pregària, les seves cavernes tremolen sota els seus peus, i s'agiten com les fulles dels boscos turmentats pels furiosos aquilons. Un tro subterrani hi ressona amb els seus cops redoblats, amb llampecs que es repeteixen d'un pol a l'altre pol. Les voltes de les cavernes s'obren, legions de dimonis s'hi precipiten, i s'endinsen de tot arreu a la cova, on el geni, amb els ulls inflamats, els cabells eriçats, els evoca. Amb prou feines s'hi havien aplegat quan tots junts, amb una veu lamentable, s’exclamen:

—Tornem a l'infern.

Amb aquestes paraules, desapareixen emetent udols horribles. De cop s'apaga la llum de la cova, la pintura de l'altar s'esquinça, l'altar mateix es trenca, la cova queda reduïda a pols.

El geni espantat creu que la Mort ha violat els seus juraments, i que la pèrfida acaba d'immolar Omegar i Sidèria. Ja no veu en la natura ningú més que Déu que pugui salvar-lo. Però ell mateix, al principi del món, va pronunciar la sentència de la seva mort. Com més segles ha acumulat el geni al seu cap, menys pot disposar-se a morir; s'aferra a la vida a través de tots els moments que ha viscut.

Camina a gambades per aquestes cavernes, medita sobre diversos projectes que adopta i rebutja al seu torn.

—Ai! —diu—, no hauria de ruboritzar-me de la meva covardia? Tinc por de morir, jo que veig els homes, aquests éssers més febles que jo, afrontar la mort i rebre-la amb coratge! La mort! ah! no era ella; sabien bé que renaixerien immortals; sabien bé que llurs ànimes sobreviurien a l'argila de llurs cossos. Oh mort! no ets tu qui temo, tinc por del no-res. Tots aquests homes que he vist tornaran a viure durant segles d'una durada eterna, i jo, ja no hi seré; no hi seré més! Terrible idea que no puc sofrir! Oh Déu! —va dir amb veu gemegant—, fes del meu ésser l’ús que et plagui, llença'm a l'infern, m’estimo més cremar amb els dimonis que ésser anihilat.

El geni ja no té força per pronunciar altres paraules, la seva veu expira als seus llavis; té el pit oprimit, trontolla i cau. La seva ànima pateix l'angoixa de l'agonia, una suor de sang, de color semblant al rostre de l'africà cremat pel sol, li cobreix la cara, li rossola pel cos i ennegreix la terra.