NOVÈ CANT (continuació)
—M'hauria abandonat —va dir—, jo que vivia només per a ell, jo que, per seguir-lo, vaig deixar el meu pare, la meva pàtria i les companyes de la meva joventut! Si algun ordre celestial, que no conec, li havia exigit aquest sacrifici, per què amagar-me’l i fugir de mi com un culpable? La seva tendresa per mi no s'havia afeblit. No hauria volgut sostenir el meu coratge i consolar-me amb el seu darrer comiat? M'hauria lliurat finalment a la desesperació, a la mort, a la terrible sospita de creure’l un perjur? No ho puc pensar. Omegar haurà seguit, per arribar al palau, una ruta que desconec, i potser en aquest moment m'hi crida, i s’hi plany de la meva absència.
Ella vol tornar-hi, però abans de marxar d'aquest lloc, Sidèria l'examina amb un ull més atent. Observa si no hi queda algun vestigi d'Omegar. Ai! examen fatal que la il·lumina! De sobte, la seva cara empal·lideix, el cap s’inclina sobre el pit, els ulls se li omplen de llàgrimes.
—Se n'ha anat —va dir—, fuig de mi, ja no en puc dubtar més. Veig els seus passos impresos a la terra i girats cap a l'est en dret a la capital dels francesos.
Sidèria no té forces per pronunciar cap altra paraula; els seus ulls es mantenen fixos en les petjades d’Omegar, hom diria que vol morir mirant-les.
—Se n'ha anat —continua—! Ei! quin error el meu de pensar que se m'havia acomiadat! El pèrfid temia el meu dolor i les meves llàgrimes; ell no n’hauria suportat l'espectacle, jo l’hauria doblegat, bàrbar com és, o jo m'hauria mort als seus peus.
Sidèria roman en silenci durant uns moments: rumia diversos projectes en la seva ment.
—Només em queda una opció —va dir—; fa només quatre hores de la seva fugida. Aquestes empremtes, que no m’ha pogut amagar, em poden guiar. Vull perseguir-lo, atrapar-lo, i si és veritat que m'ha abandonat, sabré quins son els crims que he comès.
Digué, i més lleugera que els vents, sembla tenir ales. Amb la mirada fixa en les petjades d’Omegar, segueix fidelment la ruta que va fer, aviat veu la pedra que ell havia aixecat al camí. S'hi acosta, hi veu caràcters traçats recentment, reconeix la mà del seu marit. Se n’estremeix d'alegria, com si fos el mateix Omegar. Creu que la informarà de les causes de la seva partida, i tranquil·litzarà la seva ànima preocupada. Llegeix amb impaciència la inscripció. Aquestes paraules: “Omegar no és culpable” [35], al principi només van sembrar una trista foscor a la seva ment.
—No puc —va dir— entendre’n el significat; però són un sinistre presagi per a mi. Omegar afirma que no és culpable; jo no l'acuso de cap delicte. Ei! no era més urgent dir-me a quins llocs anava, per quin motiu marxava, si havia de tornar?
Sidèria rellegeix la inscripció; la medita. La fosca llum que conté en surt lentament, i es presenta als ulls de Sidèria.
—Ah! —va dir amb l'accent de la desesperació—, no entenc massa bé el significat funest d'aquestes paraules. Omegar m'abandona, és l'únic crim que ha comès, l'únic del qual tem que l'acusi; potser vol que en culpi el vell que l'acompanya, el cel. Què sé jo! M’aboca a totes les sospites, i sens dubte ell queda satisfet si jo el crec innocent. Així que en el moment d'una separació tan cruel, aquesta era l'única preocupació que l'inquietava! no tenia por d'esquinçar-me l'ànima, només tenia por de semblar culpable als meus ulls, i potser pretén, quan em travessa el pit, que sigui jo qui l'excusi i el planyi!
Amb aquestes paraules, va vessar torrents de llàgrimes, els quals no van alleujar el seu dolor.
—Quant millor hauria estat ignorar la veritat que he vingut a buscar! No podent creure que Omegar m'hauria abandonat, hauria viscut sostinguda per l'esperança del seu retorn, i de vegades l'hauria esperat. Encara perdo aquesta dèbil esperança que m'hauria consolat.
L'excés dels seus mals la mostra insensible durant algun temps. Roman en silenci, immòbil; però la còlera supera aviat el seu dolor.
—Ell no és culpable —va dir—! Ei! no és ell qui m’ha portat a aquests deserts, l'horror dels quals només estimava per ell? No és ell qui m’hi deixa aquest dia privada de tot, sense una amiga que em pugui eixugar les llàgrimes? Tanmateix, sap que no sobreviuria a la seva fugida. Abans de deixar-me va haver de lliurar-me a la mort; aquests son els seus crims! i diu que no és culpable!
------------------------------------------------------------
[35] En cursiva i sense cometes a l’original.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada