VUITÈ CANT (fi del cant)
Déu acaba de ressuscitar Tibès i la seva dona; només estan privats de llurs ànimes, que sempre errants en el sojorn de les ombres, tristes, inquietes, amb ganes d'animar els cossos dels quals foren separades, esperen amb impaciència aquest moment feliç. Omegar no es cansa de contemplar Tibès i la seva dona, creu ja veure’ls aixecar-se junts del llit de la mort; s'imagina llur sorpresa i llurs transports, i voldria ésser testimoni d'un espectacle tan dolç; adora, en aquesta resurrecció, la mà del Creador; jutja que el final de les seves penes no és lluny, que finalment els cossos de tots els homes s'organitzen així a l'univers, i que aquesta nit està dedicada potser a aquesta obra.
Aleshores, el rellotge de paret centenari, en tocar l'última hora del dia, desvetlla Omegar del seu somni. Aquests cops lúgubres que, tocats dotze vegades pel rellotge del temps, ressonen en el silenci de la foscor, l’afecten dolorosament. Diu amb una veu trista: “comença l'últim dia de la terra.”[34]
Es queda uns instants recollit, els ulls fixats en l'agulla de les hores, pensant que el temps, després d'haver-ho devorat tot, s'acabarà i donarà pas a l'eternitat: la tristesa s'empara de la seva ànima, és sensible al destí d'un nombre tan gran d'éssers propers a l'home, i la destrucció dels quals s'acosta. Ell mateix no dissimula que ha arribat la seva hora, i que la mort, per sorprendre'l, l'espera potser que descansi entre els braços del son: se la imagina al seu costat, recolzada a la seva dalla, tenyida de la sang de tots els homes, impacient de colpejar la seva última víctima. La solitud que l'envolta l'espanta, tremola d'horror, sent que l'home a punt de morir necessita un consolador. Les llàgrimes que vessa no l'alleugen pas; li agradaria que Sidèria, preocupada i conduïda pel geni de la terra, corregués als seus braços, i suportés totes les desgràcies predites pel pare dels homes caure-li pel cap!
—Però quins desitjos m'he format! —continua—. Com arribaria Sidèria a aquest lloc? he sabut massa bé com amagar-li la meva fugida; he posat massa distància entre ella i jo: potser, ai! mentre parlo, ella fa els darrers sospirs.
Aquesta imatge de la mort de Sidèria li esquinça completament l'ànima, gairebé caient en la desesperació; gira la seva mirada cap al cel, i prega a Déu:
—Oh tu que m'has conservat en aquest dia terrible, només visc per patir: escurça’m la vida; els meus mals han superat les meves forces. Si Sidèria encara respira, suavitza per a ella els horrors de la mort; pinta-li al mirall dels somnis tot el que jo he patit, el meu dolor, les meves lluites i les meves llàgrimes; l'he angoixada massa per demanar que encara m'estimi; només deixa-la morir sense odiar l'autor de les seves penes; és el desig del meu cor afligit. Digna't escoltar-me, o Déu meu! ja no rebràs més la pregària de cap mortal. Rebutjaràs els últims desitjos de l'home que t'implora?
Omegar, davant aquestes paraules, abaixa els ulls i els fixa en la dona de Tibès; se li pinta la serenitat al front, l'alegria interior i celestial que sembla expressar el seu rostre es comunica a l'ànima d'Omegar; el seu dolor es dissipa, el seu coratge reneix; implora al cel que li perdoni les queixes que se li han escapat, i sense voler accelerar els moments de la Providència, s'adorm tranquil·lament al seu pit.
[34] En cursiva i sense cometes a
l’original.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada