Separació de la Llum i les Tenebres (després de 1554), de Pietro Faccheti (1539-1613), obra copiada de Francesco Salviati (1510-1563)
VUITÈ CANT (continuació)
Des de la marxa d'Adam, Omegar no havia pogut vessar les llàgrimes, la desesperació les havia assecat dins seus ulls, es moria com una planta que els focs del sol han pansit; els plors que deixa anar, més dolços que la rosada, l'alleugen, el reanimen. El seu dolor, en exhalar-se, ja no pesa sobre la seva ànima oprimida; només li queda el cansament dels combats que ha lliurat. Abatut com un malalt que acaba de deixar una febre violenta, demana al cel com a gràcia final que guiï els seus passos cap a una cova o algun altre asil, abans que la nit l'hagi embolicat en la seva foscor.
Els seus desitjos són satisfets: deixant les muralles de París, Omegar veu, al mateix llit on el Sena va canalitzar les seves aigües durant tant de temps, una casa solitària i senzilla. Veient aquest asil que li presenta la Providència, Omegar sent entrar un raig d'alegria en el seu cor. Segur d'un recés per a la nit, frena la seva marxa, s’atura, es gira cap a la posta de sol, esguarda la natura i el sol, el qual, a punt d'acabar el seu curs, ja tocava les vores de l'horitzó. Aquest espectacle, que Omegar havia vist sovint amb indiferència, l’entendreix; pensa interiorment que potser aquest astre ja no tornarà a il·luminar més el món i s’extingirà per sempre a l'oceà. Fa el seu últim comiat al sol; li agraeix en nom dels homes els béns que mai no deixa d'abocar-los en el seu curs incansable; després, fixant els ulls sobre les ossades i la pols dels humans que cobreixen la superfície de la terra, els dirigeix aquestes paraules:
—Oh homes, quin preu heu d’estimar! aquest astre, l'obra més bella del creador, i que els pobles adoraven com el Déu de l'univers, perirà, mentre que vosaltres renaixereu immortals sobre les cendres dels sols extingits.
Encara parlava, l'astre de la llum desapareix de l'horitzó, i el crepuscle no arriba com sempre per consolar la terra per la seva absència. No és que el sol hagi desaparegut; però la Nit, el seu enemic implacable, en veure'l prop de la seva última hora, es va afanyar a pujar al seu carro de banús. L'alegria brilla als seus ulls; crida les Tenebres i els dirigeix aquest discurs: “No sé si heu oblidat la noblesa del vostre origen; eternes com Déu, recordeu l'època en què jo regnava amb vosaltres sense divisió sobre el caos i l'extensió. Oh dia terrible, quan Déu va crear el sol, els primers esguards del qual em van fer fugir! Des d'aquell moment, jo que soc la mare del repòs, no vaig poder gaudir-ne: en quin enviliment havia caigut! Esclava dels capritxos de l'astre del dia, només em tornava l'imperi del cel després d'haver-se cansat de recórrer-lo; encara des del llit del seu repòs es complaïa a pertorbar-me amb l’esclat reflectit de la seva llum, i aviat tornava a foragitar-me amb ignomínia. Oh tenebres! oh fidels companyes meves! oh vosaltres que compartiu el meu dolor i la meva vergonya, apreneu que el regnat d'aquest dominador insolent s'acabarà. Mireu aquest sol superb que, en la seva marxa triomfal, insultava els astres, a vosaltres, tota la natura! mireu com el dolor enfosquia el seu front orgullós! Ja els seus raigs l'abandonen: afanyem-nos a acabar amb un enemic moribund, i recuperem l'imperi del firmament que ens pertany.”
Amb aquestes paraules, la Nit fa senyal a les Tenebres que la segueixin, ja no s'alça a l'horitzó amb aquella tímida i respectuosa lentitud d'un esclau que tem apropar-se al seu amo, travessa les barreres de l'oceà amb tota la velocitat dels seus corsers, i en un moment embolcalla el cel.
Omegar, sorprès per la foscor, només arriba amb dificultat a la casa que havia vist: cap porta no en protegia l'entrada. Avança lentament sota un vestíbul fosc que pretén de reconèixer; després, passant per la dreta a l'habitació del costat, creu veure-hi, a través de les posts d'una porta que el temps ha separat, els raigs d'una llum tènue. Aquesta casa estaria habitada? Hi trobarà Omegar consoladors per a les seves penes? Obre aquesta porta, el cor palpitant d'esperança i d'alegria. Una llàntia que no s’apagava mai i que hom deia immortal, il·lumina aquest lloc; davant de la porta, damunt d'un divan, encara funciona un rellotge de paret centenari, i marca l'hora novena del vespre. A l'esquerra, sobre un llit situat en una alcova profunda, hi ha un cadàver estès; és el cos de Tibès, que fou l'últim habitant d'aquesta casa. Prop d'aquest llit, la seva dona descansa en un taüt obert. Va ésser Tibès qui, per mitigar els enuigs d'haver-la perdut, li va fer aquest mausoleu, obra del seu dolor, que regava amb les seves llàgrimes. Quan fou acabat, ell mateix hi va posar la seva dona, que havia embalsamat; després va gravar aquestes paraules commovedores a la seva tomba: “Tu seràs encara la meva companya després de la teva mort.”[33] A partir d'aquell moment, només va arrossegar dies lànguids: aviat va sentir que les seves forces l'abandonaven; aleshores ja no gosà sortir d'aquesta habitació, tement que la mort no el colpís lluny de la seva dona. Finalment Tibès va expirar en aquest llit amb l'única pena de no haver estat tancat a la mateixa tomba amb ella.
[33] En cursiva i sense cometes a
l’original.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada